
Ha estat quan he agafat un dels diaris a la barra del bar quan he llegit una notícia que no és notícia.
És una cosa que els mallorquins ja sabíem.
Que morim davall tones de ciment (fixau-vos que els idiomes d'aquest enllaç no ens tenen en compte, no existim, no hi som).
La notícia que he llegit deia literalment: "Balears ha construït més en deu anys que en tota la seva història".
És cert.
Som jove (no tenc ni trenta anys) i la Mallorca que he conegut de petit no té res a veure amb aquesta.
M'he acabat el cafè amb llet i l'entrepà. Amb aquest ordre.
Després li he demanat al cambrer "Pots cobrar, per favor?"
A la qual cosa ha contestat "Como?"
—Pots cobrar per favor?
—No entiendo el mallorquin.
Buf. Me posen nerviós aquestes situacions.
—How much is it?, li he demanat.
I m'ha respost amb cara d'imbècil profund. "Tres euros cincuenta". Estic segur que m'entenia. El català no és japonès per un espanyol.
Aleshores, mentre cerc els euros de dins la butxaca, record paraules que fa temps no sent.
Madò, misser, madona, àliga...
Els malnoms, o noms de família, desapareixen davall la neutralitat d'un simple llinatge.
De cada vegada resta menys Mallorca, menys Natura, menys Llengua.
I no som capaços ni d'aixecar la veu.
No podem queixar-nos ni manifestar-nos.
El cafè amb llet del matí no m'ha caigut bé.
Ara tenc mal de panxa.
I no em queixaré.
Si m'apallisses fins a la mort, tampoc ho faré.
Forma part del nostro caràcter.
Jaqme