30/12/06

De l'illa

He partit a la muntanya.
Som a la cima i escric aquestes línies en una vella llibreta de paper que desprès passaré al blog.
Fa vent i el sol ja està baixant.
Miro Mallorca i em queixo del meu pessimisme. Em queixo perquè no vull pensar que mor. Molts d'amics meus no pensen això. No vull veure-ho negre. Em queix perquè no vull pensar que la cultura que varen conèixer els meus padrins, mor.
Record que ahir vaig llegir al diari que les Balears ja superàvem el milió d'habitants, però paradoxalment el meu poble és buit ara. Mallorca és un parc d'atraccions que tanca les seves portes a l'hivern. No sé on són el milió d'habitants ara. Al seu poble. Al seu origen. Som un milió? Quan ho som? Una informació com aquesta és una beneitura. Si cada any ens visiten dotze milions de turistes, aleshores caldria que incloguessin també al cadastre a tots els turistes per saber quants som realment. O pot ser el problema sigui que no "som". M'explic. Som quatre persones en una illa deserta. Una d'elles, posem que li diuen "A", se sent pròpiament de l'illa, és a dir, coneix els seus secrets.
Una altra d'elles, "B", viu a l'illa des de fa estona, però no sap si se sent insular o no. I per això cada hivern, quan hi ha poques feines per fer, se'n va a l'illa veïna, d'on prové, a visitar la seva família, que viu allà.
A l'illa, de vagades, hi ha dues persones més, "C" i "D", que duen tresors i aliments a "A" i a "B" sempre que visiten l'illa. Aquesta visita a l'illa es concentra en mig any, ja que l'altra mig se'n van ningú sap a on. "A" i "B" estan molt agraïts a aquesta visita ja que, gràcies a ells i al menjar i tresors que porten, pensen que viuen molt millor que els habitants de la resta d'illes del món. "C" i "D" estan fascinats per l'illa, la troben guapa, i per això cada any hi tornen.

Un dia, "A" puja sobre una muntanya i veu tota l'illa als seus peus. Pensa que no vol pensar que l'illa mor. Pensa que no sap quants d'habitants té l'illa. "De vegades som quatre i de vegades un, però no sé si tots quatre som d'aquí. Vivim aquí. De vegades", es diu a sí mateix. I baixa de la muntanya amb un semblant nou.

La premsa sempre necessita informació nova per vendre més diaris. Si un dia no hi hagués notícies, els diaris no deixarien de sortir. Si no hi hagués notícies se les inventarien. Això és el que passaria.
Miro l'illa i pens si la meva llengua sobreviurà cent anys més. I ja torn estar en les mateixes. No vull pensar en negatiu. No ajuda a ser feliç.
Em deman per què els catalanoparlants no solem entrar a qualsevol banda parlant la nostra llengua. Per què de seguida que es pot (la majoria) renuncia a ella? De vegades pens que ens agrada pensar que la nostra és una llengua que —apart de nosaltres, la tribu— ningú pot entendre.


M'atur d'escriure a la plagueta. No serveix de gaire divagar d'aquí i d'allà. Miro el que he escrit i me faig llàstima. Tot me fa pena ara.
El 2006 ha estat estrany.
En fi.
Baixo de la muntanya amb un semblant nou.

Bon 2007 a tots.
I gràcies per voler conviure amb jo en aquesta illa que s'enfonsa.

27/12/06

Racó


Racó de Barcelona
Originally uploaded by Jaqme.
Hi ha llocs als que sempre tornam.
No hi tenc una explicació.
Són llocs que tenen màgia, o aura, o força d'atracció, o allò que vulgueu dir.
Són forces insistents.

Són llocs als que sempre vull estar aprop o sempre tornar-hi.

22/12/06

DIGUEM PROU A LA CORRUPCIÓ!!

Aquest blog se suma i recolza
la següent

CONCENTRACIÓ-CACEROLADA

DISSABTE, 23 DE DESEMBRE
DAVANT DEL CONSOLAT DE LA MAR, 12H.

Ja n'hi ha prou!! Un grup de persones vinculades a diferents col.lectius entenem que el poble de Mallorca ha d'expressar el seu rebuig pel càncer de la corrupció que s'estén per tota l'illa i pel trist espectacle d'uns governants que es neguen a assumir les seves responsabilitats. Ens sentim avergonyits i escandalitzats davant l'obscena exhibició de falsedats i manca d'escrúpols. Ens prenen per beneits. Perquè sabem que el problema de la corrupció urbanística és també el de la manca d'habitatge i de recursos per a les vertaderes mancances socials. Perquè no hi ha poble que es mereixi un càstig com aquest. Vos convidem a una concentració-cacerolada pacífica i oberta a tothom. No és moment d'estar callat. Expressem el nostre rebuig. Fes-te una pancarta personal amb una cartolina i acudeix a la convocatòria amb objectes per fer renou.

Que el teu silenci no et faci còmplice!

PASSA AQUEST MISSATGE A TOTS ELS TEUS CONTACTES.

20/12/06

El manual del PP


No m'agrada gens escriure posts sobre els mediocres polítics d'aquestes illes.
Però davant el xou que està muntant el Partit Popular de les Balears, aquest blog no vol callar.

Només un poble ceg (i curt) no es manifesta quan els seus polítics, que són aquella classe de persones que triam cada 4 anys perquè ens governin (i per cobrar un bon salari que pagam entre tots) mostren de manera evident la seva corrupció. Aquest blog no forma part d'un poble ceg (i curt). Per tan aquest blog es manifesta.

El tema de l'urbanisme i de la màfia que s'hi amaga al darrera a molts ajuntaments de les illes, com ara els de Calvià, Palma, Santa Margalida o Son Servera, és evident per tots els ciutadans de les Illes Balears, i els diaris en van plens. Per cert tots aquests ajuntaments (i n'he deixat de citar) estan governats pel PP.

No cal recordar el que va passar a Andratx fa poc. A arrel d'això, ara s'ha filtrat a la premsa la conversa que van mantenir el Conseller d'Interior del Govern Balear, José María Rodríguez, i l'ex-batle d'Andratx, Eugenio Hidalgo, dues hores abans de la seva detenció. L'he posada íntegra als comentaris d'aquest post perquè aquells que ho volgueu, la pogueu llegir.

Al PP se li veu el manual de partit. Aquest manual, com a primera norma, diu que quan t'ataquen, i més si t'ataquen essent culpable, t'has de fer l'ofès. És més, t'has d'ofèndre completament i atacar a tot aquell que no afirmi el mateix que tu, encara que sabis que sigui fals. Aquesta norma també afirma que el que has de fer quan t'ataquin és dir fins a la sacietat la teva veritat, que maldament sigui inventada, els xotets de corda de l'opinió pública és susceptible de creure.
L'aplicació d'aquest manual es va iniciar durant els fets posteriors a l'11-M i torna a passar a Andratx i al sí del Govern Balear.

La conversa telefònica entre Rodríguez i Hidalgo no deixa dubtes de que el Conseller d'Interior avisa a l'ex-batle d'Andratx de que aquell matí, o si no ben aviat, el detindrien. Si això no és un delicte per tràfic d'influències i un delicte d'encobriment de delictes, que algú m'expliqui que és.

Si visquéssim en un país amb una democràcia madura i forta, Rodríguez ja hagués dimitit, o l'hi haguessin pegat una cossa al cul.
En comptes d'això, però, ha agafat el manual del PP i l'ha rellegit. Com el President Matas.
Ara, ho sabem, es faran els ofesos. Admetran que Rodríguez va avisar al batle d'Andratx, i s'indignaran perquè els acusen de corruptes.
Diran que qui els ataca no és la justícia o la democràcia, sinó l'oposició i tota la premsa (cal dir que no consider premsa a "El dia del Mundo").
El botxí un cop més es farà la víctima.
Com afirma el manual.
Són molt bons complint ordres.

18/12/06

Plou al món


PART I


Plou.
A la fi.
Aquest any ha costat.

La meva mare ha fet panades. Amb aquella recepta del seu poble de l'interior de l'illa, i que sa mare ja sabia fer.
Panades. Una delícia culinària de Mallorca molt millor a l'hora del berenar al matí que la famosa i sobrevalorada ensaïmada.
Per qüestions de feina, però, no n'he pogut dinar.
He dinat de qualsevol cosa i després he anat a casa seva on n'he assaborides dues amb un bon tassó de vi, mentre sentia la pluja a les teulades.
I ara pens que avui vespre hi ha un sopar amb amics.
Un sopar pel qual m'he preparat menjant. I és que no hi pensava.
Tenia ganes de quedar-me a casa escoltant "The Greatest", el darrer disc de Cat Power que m'emociona i me fa sentir pluja en un dia de pluja.
Però no importa.
Sempre està bé veure els amics, i més quan ho necessiten.
El tema central del sopar serà un tema del qual ningú parlarà.
Per dramàtic i dolorós i que afecta directament a una amiga.
En comptes de parlar-ne parlarem d'altres coses.
Però tots pensarem en la fosca, en el dolor i en el mal del món.
Ens omplirem la panxa i voldrem riure sense saber si ho podem fer.

PART II

I panxa plena. Pot ser sigui aquí on comencin els nostres maldecaps.
El dels occidentals. Si haguéssim de preocupar-nos per sobreviure de veres, o per defensar-nos o per aconseguir menjar amunt i avall o etcètera, no hauríem de pensar massa en nosaltres mateixos o en les nostres falses necessitats.

Avui, a alguna part de la costa d'Àfrica, amb aquest mateix fred i aquesta pluja, una barca s'omplirà de persones rumb a un destí millor. Només per això, per tenir la panxa plena. Per tenir els nostres petits problemes. Molts no arribaran. Els seus ulls ho saben.

Avui, a Iraq, se'n va a dormir una nena de 8 anys. No sap que demà migdia serà un nombre més als telenotícies europeus a causa de l'explosió d'un cotxe bomba a un mercat de Bagdad. Els seus ulls no ho saben.

Un dia així mescla bellesa i dolor.
Ja ho va dir Paul Verlaine:
"Plou en el meu cor com hi plou a la ciutat".

12/12/06

París és una festa.

Benvolguda Atlàntida,

L'exposició a París ha estat un èxit. La mateixa nit de la inauguració, a una de les moltes galeries de Saint Germain des Pres, ja s'havien venut la meitat de les obres exposades.

Ja vaig dir que
TOTA CIUTAT ÉS UN ALTAVEU.

Pens que quan els Mirós, Picassos, Modiglianis, Man Rays i companyia, anaren a Paris, ho feren, no a la recerca de la bellesa o de la inspiració de la ciutat, sinó dels doblers. París és una ciutat de milionaris. High class. L'artista, que sempre és un neuròtic i un mort de fam, va a la recerca dels milionaris, no dels llocs. A París hi ha pasta. Com a New York, però New York és més jove i treballadora. NY és un port. París és una ciutat de riu, com Londres. Una ciutat de llargs passejos amb abrics negres i d'anar de compres importants.

No en tenc ni idea de francès. Parl a tothom català i m'entenen en un 80 per cent. Això els fa gràcia. Però també els hi crea desconfiança. Mai he entès que reneguin del patois.

Faig riure a les dues galeristes. Una d'elles, la propietària, em confessa que l'altre és alcohòlica i em demana disculpes amb antelació pel que intentarà fer la seva sòcia poques hores després. Jo, per si de cas, m'he refugiat al costat d'Ella, que m'ha acompanyat des de l'Illa. Ella és la Raó i faig el que ella diu, el que em convé. El meu cap mai és massa de fiar.

París té una llum magnífica i una tardor que voldria per a la meva illa.

Hem passejat fins a la matinada al costat del riu.
Hem vist sortir el sol.
Hem arribat fins al pont Mirabeau, el mateix del qual Paul Celan es va llançar per acabar amb la seva vida i la seva Poesia. Hi ha alguna cosa en els poetes que els fa llançar-se de bandes per acabar amb moltes coses. Deu ser que sempre estan aprop de l'abisme. Mir el pont i pens en el poeta suicidat. Pens que no és gaire alt. Pens que si me llançàs a l'aigua des d'aquella altura, sobreviuria.
Li dic a Ella.
Ella em demana que no digui aquestes coses a aquelles hores amb aquell estat.
Jo no la vull espantar i tornam a l'hotel, cansats.
De tornada reflexion sobre el suïcidi de Celan: No volia morir, volia patir. O pot ser volia morir patint. O és que no sabia nadar? Em venen al cap mil maneres diferents de morir sense patiment. Ell en va triar una de les que trob més doloroses i angoixoses. L'ofegament. Preferesc no pensar-hi més perquè em dol a l'ànima.

Els peus i les cames ens fan mal. Parlam de la sobrevalorada Gioconda, i de la infravalorada Torre Eiffel. Per moltes fotos que hàgim vist de la torre de ferro, sempre la seva bellesa i altura i disseny superarà les preconcepcions que ens havíem fet d'ella.

París és una festa.
Sempre.

Jaqme

PD.- Abans que se m'oblidi, la foto que acompanya aquesta postal és una imatge d'un dels quadres ja venuts a la galeria. Em fa pena desprendrer-me d'ells sempre.
Supòs que algú, alguna vegada, ja va viure això.
PDD.- He fet unes fotos precioses. Demà, si puc, te n'enviaré una.

5/12/06

Endevinalla

Benvolguda Atlàntida,

Demà al matí partesc a una ciutat no massa llunyana.
He llegit molt sobre aquesta ciutat. Fa molt que hi llegeixo i supòs que me n'he fet una idea prèvia. Supòs que tots tenim una idea prèvia d'aquesta ciutat.
Una de les novel·les que més m'han marcat en la vida ( per la qual només vaig canviar de marca de tabac durant la meva època de fumador) ocorre allà.
Però també aquell.
Algú que duc al cor està enterrat allà.
Aniré a fer-li una visita. Supòs que hauré de donar-li les gràcies.
Supòs que es tractarà d'un petit homenatge per tot el que ell va fer per mi.
No sé com agrair-li. Pot ser m'hagi de beure una cervesa sobre la seva tomba.
Tanmateix mai ho sabrà, així que no importa.
Als morts mai els hi importen gaire, les coses.

La imatge que acompanya aquest post és una petita pista —o una endevinalla— sobre la ciutat a la que vaig.
O a la que torno, encara que mai hi hagi estat.

Està clar, que si puc, t'enviaré una postal.

Una aferrada,
Jaqme

3/12/06

Refugi #2#


Refugi 2
Originally uploaded by Jaqme.
a) Qualsevol lloc és bo per muntar guàrdia.

b) O per amagar-se d'un món estranger i amb el qual ja no ens podem identificar.