30/8/05
El Bosc Boreal
Benvolguda Atlàntida,
Prepar la caseta de fusta per un hivern que no sé si passaré aquí. El fet és que em sorprenc treballant en coses tan americanes com arreglar la teulada o restaurar la porxada.
Québec és molt més aprop de la Independència que nosaltres. Aquí la majoria de gent no entén l'anglés. Hi ha un munt de ràdios (totes!) en francés, el mateix ocorre amb els canals de televisió. Em fan enveja.
Es senten una nació: són una nació.
Québec és francòfona, no bilingüe. El francés és la norma. Llevat de Québec ciutat i Montreal, on allà sí que saben, en certa manera, l'anglés, el reste de l'estat és monolingüe.
M'entristesc clavant tatxes i pensant que en el meu país el darrer catalano-parlant monolingüe ha mort fa estona. Em demano si hi ha possibilitat de retorn o tornada a fer uns països monolingües on se'ns respectin tots els drets. (M'entristesc més quan ens hem de conformar en —només— que se'ns respecti). Pot ser hauria de tornar a casa i lluitar per això. Les coses es veuen més clares quan s'està enfora.
Parlo amb els pares. Estan preocupats per mi. Ja els hi he dit que per ara no tornava. Més preocupació. Seva i també meva.
Rellegesc el Walden de'n Thoreau. Em transform en ell. Som ell. Em crida brutalment l'atenció l'existència del primer filòsof ecologista occidental a l'any 1840. Quan el món encara era Natura. Pens que amb això precedeix el pensament occidental més del que ho va fer Nietzsche. Més que qualsevol. Però permaneix essent un deconegut. No us esforceu en trobar una edició en català. No existeix. Us recomano l'original per poc que sabigueu un poc d'anglès. L'edició que tinc és la de W.W. Norton i està prou bé.
La nit ha estat silenci i el matí és fresc i blau. Darrerament tinc molta de son. Aquí el fred ja ha arribat. Difícilment superam els 12 graus.
He conegut una noia que treballa en el parc natural i la qual m'ha presentat al seu grup d'amics. M'ajuden en tot el que poden. Fa dues nits, celebrant la netaja i primera posada en funcionament de la meva ximeneia, i amb unes excel·lents cerveses Molson Dry, em conten la història d'una noia de 18 anys, la de Marie, a la qual se la va menjar un ós, a l'altra banda del fiord. La seva família va acceptar la seva mort d'una manera, que, a mi, en principi, m'era estranya: Llei de Natura. Però Llei de Natura no de la manera en que nosaltres entenem que la mort ens caçarà a tots un dia o un altre. Llei de Natura en el sentit que la Marie va entrar en el cicle de la vida i mort de la Natura (cicle de caçador i caçat). El fet que un animal se la menjàs no significava per ells ni més ni manco que el mateix que el que havia fet la Marie i la seva família quan havien de pescar salmó o caçar cérvols per sobreviure. Pens una sentència: morim per no-res. Morim de vells o de malaltia. I ens queixam per això. La mort de l'home (l'animal que s'ha desterrat de la Natura) és l'única mort inútil. Ens hem escupit de la cadena. Hem fugit i no sabem a on som.
Torn al present: he fugit i no sé on som.
Una abraçada.
Jaqme
Prepar la caseta de fusta per un hivern que no sé si passaré aquí. El fet és que em sorprenc treballant en coses tan americanes com arreglar la teulada o restaurar la porxada.
Québec és molt més aprop de la Independència que nosaltres. Aquí la majoria de gent no entén l'anglés. Hi ha un munt de ràdios (totes!) en francés, el mateix ocorre amb els canals de televisió. Em fan enveja.
Es senten una nació: són una nació.
Québec és francòfona, no bilingüe. El francés és la norma. Llevat de Québec ciutat i Montreal, on allà sí que saben, en certa manera, l'anglés, el reste de l'estat és monolingüe.
M'entristesc clavant tatxes i pensant que en el meu país el darrer catalano-parlant monolingüe ha mort fa estona. Em demano si hi ha possibilitat de retorn o tornada a fer uns països monolingües on se'ns respectin tots els drets. (M'entristesc més quan ens hem de conformar en —només— que se'ns respecti). Pot ser hauria de tornar a casa i lluitar per això. Les coses es veuen més clares quan s'està enfora.
Parlo amb els pares. Estan preocupats per mi. Ja els hi he dit que per ara no tornava. Més preocupació. Seva i també meva.
Rellegesc el Walden de'n Thoreau. Em transform en ell. Som ell. Em crida brutalment l'atenció l'existència del primer filòsof ecologista occidental a l'any 1840. Quan el món encara era Natura. Pens que amb això precedeix el pensament occidental més del que ho va fer Nietzsche. Més que qualsevol. Però permaneix essent un deconegut. No us esforceu en trobar una edició en català. No existeix. Us recomano l'original per poc que sabigueu un poc d'anglès. L'edició que tinc és la de W.W. Norton i està prou bé.
La nit ha estat silenci i el matí és fresc i blau. Darrerament tinc molta de son. Aquí el fred ja ha arribat. Difícilment superam els 12 graus.
He conegut una noia que treballa en el parc natural i la qual m'ha presentat al seu grup d'amics. M'ajuden en tot el que poden. Fa dues nits, celebrant la netaja i primera posada en funcionament de la meva ximeneia, i amb unes excel·lents cerveses Molson Dry, em conten la història d'una noia de 18 anys, la de Marie, a la qual se la va menjar un ós, a l'altra banda del fiord. La seva família va acceptar la seva mort d'una manera, que, a mi, en principi, m'era estranya: Llei de Natura. Però Llei de Natura no de la manera en que nosaltres entenem que la mort ens caçarà a tots un dia o un altre. Llei de Natura en el sentit que la Marie va entrar en el cicle de la vida i mort de la Natura (cicle de caçador i caçat). El fet que un animal se la menjàs no significava per ells ni més ni manco que el mateix que el que havia fet la Marie i la seva família quan havien de pescar salmó o caçar cérvols per sobreviure. Pens una sentència: morim per no-res. Morim de vells o de malaltia. I ens queixam per això. La mort de l'home (l'animal que s'ha desterrat de la Natura) és l'única mort inútil. Ens hem escupit de la cadena. Hem fugit i no sabem a on som.
Torn al present: he fugit i no sé on som.
Una abraçada.
Jaqme
23/8/05
El Riu Eternitat
Benvolguda Atlàntida,
No et pots ni imaginar el que m'ha costat arribar fins aquí. Llarga història.
Aquesta és una de les moltes fotos que duc fetes. Niàgara. No és gens fàcil penjar-les al bloc. No hi ha cap ordinador als cibers que estigui preparat. Sé que he estat molts de dies sense donar senyals de vida. Perdó per això.
Continuu a Canadà mentre intuesc que, en la distància, Mallorca —com també aquesta Atlàntida— s'enfonsa.
Ara som a Quebec. Em trobo a un petit poble anomenat Rivière-Éternité, al Regne de Saguenay. M'hi establesco pel nom. En pocs dies "parlo" francés i conesc gent (els parlants de les llengües romàniques tenim la sort que al segon dia entenem el 90% d'una conversa en l'altra llengua romànica). Visc al costat d'un fiord espectacular. No m'anyor. No anyor res.
Amèrica —el somni de l'Amèrica— encara és el futur.Aquesta és una de les moltes fotos que duc fetes. Niàgara. No és gens fàcil penjar-les al bloc. No hi ha cap ordinador als cibers que estigui preparat. Sé que he estat molts de dies sense donar senyals de vida. Perdó per això.
Continuu a Canadà mentre intuesc que, en la distància, Mallorca —com també aquesta Atlàntida— s'enfonsa.
Ara som a Quebec. Em trobo a un petit poble anomenat Rivière-Éternité, al Regne de Saguenay. M'hi establesco pel nom. En pocs dies "parlo" francés i conesc gent (els parlants de les llengües romàniques tenim la sort que al segon dia entenem el 90% d'una conversa en l'altra llengua romànica). Visc al costat d'un fiord espectacular. No m'anyor. No anyor res.
Aquesta gent amabilíssima i encantadora són descendents de francesos llenyataires que van decidir establir-se aquí a partir de 1838. Ara ha vengut aquest mallorquinet i es vol quedar amb ells. Si em demanes com vaig de doblers et respondré que no et preocupis. Que tinc feina i també casa. Una petita casa de fusta amb mobles de segona o vintena mà que no destaca per res. Llogada. No hi ha cobertura de mòbil i molts de dies no hi ha ni senyal al televisor. Comprat ordinador portàtil i connectat a internet per banda lentíssima. M'agrada així. La vida és senzilla i l'hem convertida en complicada. Tens la resposta al per què?
Massa coses per contar.
Lentament. A poc a poc. Primer situar-me. Després situar-vos.
Tot d'una que sabi com funciona bé aquest portatil i pugui descarregar tots els programes que necessit penjaré fotos d'aquests paratges.
Perquè et facis una idea de la seva bellesa, mirant la seva Natura durant la posta de sol i mentre la marea del fiord baixava i quan una gavina va creuar el cel en direcció a l'astre rei amb el fons d'un cel en flames i una mar-riu absolutament immòbil, vaig plorar. No de tristesa ni d'anyorança. Vaig plorar com quan tenia 16 anys al davant del "Naixement de Venus" de Botticelli, vaig plorar com quan vaig veure "Dersu Uzala" o vaig llegir "La Muntanya Màgica". Vaig plorar de sublimitat, per la Bellesa Majúscula que t'endú com en una esllevissada i que experimentam en tan pocs moments de la vida.
I vaig plorar molt.
Pot ser em sortís de dins tota la presió acumulada de la incertesa per tant de camí. Per no saber ben bé que faig ni què faig aquí.
Vull que la Bellesa d'aquest lloc duri per sempre. No ho diguis a ningú. Que ningú vengui. Que ningú ho exploti.
D'això, per favor, guardau silenci.
Una abraçada molt forta.
Jaqme
Lentament. A poc a poc. Primer situar-me. Després situar-vos.
Tot d'una que sabi com funciona bé aquest portatil i pugui descarregar tots els programes que necessit penjaré fotos d'aquests paratges.
Perquè et facis una idea de la seva bellesa, mirant la seva Natura durant la posta de sol i mentre la marea del fiord baixava i quan una gavina va creuar el cel en direcció a l'astre rei amb el fons d'un cel en flames i una mar-riu absolutament immòbil, vaig plorar. No de tristesa ni d'anyorança. Vaig plorar com quan tenia 16 anys al davant del "Naixement de Venus" de Botticelli, vaig plorar com quan vaig veure "Dersu Uzala" o vaig llegir "La Muntanya Màgica". Vaig plorar de sublimitat, per la Bellesa Majúscula que t'endú com en una esllevissada i que experimentam en tan pocs moments de la vida.
I vaig plorar molt.
Pot ser em sortís de dins tota la presió acumulada de la incertesa per tant de camí. Per no saber ben bé que faig ni què faig aquí.
Vull que la Bellesa d'aquest lloc duri per sempre. No ho diguis a ningú. Que ningú vengui. Que ningú ho exploti.
D'això, per favor, guardau silenci.
Una abraçada molt forta.
Jaqme
6/8/05
Telegrama on the road
Benvolguda Atlàntida.Stop. Aturat en alguna part de la infinita serp americana. Stop. El que m'envolta és primitiu. Stop. Finalment he deixat l'alberg. Stop.Vull veure les Niagara Falls. Stop. Són aprop de Buffalo, la frontera amb els USA. Stop. Sud o nord? Stop. Algú ha estat per aquesta zona? Stop. Me podeu recomanar alguna cosa? Stop. Déu! Stop. Les monedes no duren res en aquesta màquina! Per sort aquí quasi tot està internetitzat! Stop. Estic ok. Stop. Un poc atupat per tantes i tantes hores de bus. Stop.Una abraçada. Stop. Jaqme
4/8/05
SEXE
Benvolguda Atlàntida,
A la fi una nit de sexe en majúscules! No sé si aquesta enganxada m'ha resultat molt bona pel temps que feia que no ho feia (un mes i pocs dies) o que les canadenques (en concret aquesta canadenca!) són unes autèntiques expertes en l'art "d'estimar".
1. El fet és que ahir varen arribar a l'alberg un grup de 5 noies de Quebec que volten per aquesta costa.
2. El fet és que el que es varen trobar a l'alberg va ser 3 homes famolencs de sexe: dos italians: n'Antonio i en Michelle, i aquest mallorquinet que es pensa menjar el món.
3. El fet és que elles són molt simpàtiques i ens varen donar tema de seguida.
4. El fet és que la cervesa canadenca puja i alegra. La companyia femenina també.
5. El fet és que na Marianne es va seure molt aprop meu.
6. El fet és que (ella i jo) varem començar a parlar (de cada vegada més aprop) i a riure de tonteries i estupideses.
7. El fet és que dues de les noies es varen anar a dormir. Quedavem 3 i 3! O 3 vs 3!
8. El fet és que vaig haver de tocar els cabells a la Marianne (acte que vaig fer sense donar-me compte).
9. El fet és que ella de cada vegada s'apropava més.
10. El fet és que (després d'unes quantes cerveses) vaig haver de besar-la als llavis i a la punta del seu nas (què degué pensar en aquest moment?). Ella va fer el mateix. Varem riure o somriure. I ens vam tornar a besar com el xoc de dues galàxies en una desesperada lluita per la supervivència de l'univers. Natura és això: Allò Salvatge (part del que he vingut a cercar).
11. El fet és que ens van deixar sols. (Avui al matí m'he assabentat que els altres varen sortir de marxa)
12. El fet és que ella va dir que tenia ganes de dutxar-se. Jo també.
Després d'estalviar-me els detalls, m'he despertat al costat d'una bellesa pel-rotja i amb el nas pigat. La despert amb un bes i em somriu.
Pens que la desconec i m'aixec. Esperaré abaix, berenant.
He berenat i encara no ha baixat. Les seves amigues tampoc. Els italians sí. Tenim una lleugera ressaca.
Deman a la recepcionista que em posi el comptador de l'internet en marxa que em vull endollar per escriure l'eufòria post-coital al bloc.
Mir el meu bloc i veig que hi ha respostes al meu post d'ahir. Me flipau si em llegiu i em deixau comentaris... no ho puc negar, és el que fa que tengui bloc-dependència! I contest als vostres comentaris. Luthien, els albergs són genials!
Després escric aquestes brutors!
Vull esperar davant l'ordinador. Obro una nova finestra: vilaweb. I astorat i entristit veig i llegesc com Eivissa es crema.
Ara pens en el simbòlic de les coses. La illa del sexe es crema.
Aquesta Atlàntida també.
A la fi una nit de sexe en majúscules! No sé si aquesta enganxada m'ha resultat molt bona pel temps que feia que no ho feia (un mes i pocs dies) o que les canadenques (en concret aquesta canadenca!) són unes autèntiques expertes en l'art "d'estimar".
1. El fet és que ahir varen arribar a l'alberg un grup de 5 noies de Quebec que volten per aquesta costa.
2. El fet és que el que es varen trobar a l'alberg va ser 3 homes famolencs de sexe: dos italians: n'Antonio i en Michelle, i aquest mallorquinet que es pensa menjar el món.
3. El fet és que elles són molt simpàtiques i ens varen donar tema de seguida.
4. El fet és que la cervesa canadenca puja i alegra. La companyia femenina també.
5. El fet és que na Marianne es va seure molt aprop meu.
6. El fet és que (ella i jo) varem començar a parlar (de cada vegada més aprop) i a riure de tonteries i estupideses.
7. El fet és que dues de les noies es varen anar a dormir. Quedavem 3 i 3! O 3 vs 3!
8. El fet és que vaig haver de tocar els cabells a la Marianne (acte que vaig fer sense donar-me compte).
9. El fet és que ella de cada vegada s'apropava més.
10. El fet és que (després d'unes quantes cerveses) vaig haver de besar-la als llavis i a la punta del seu nas (què degué pensar en aquest moment?). Ella va fer el mateix. Varem riure o somriure. I ens vam tornar a besar com el xoc de dues galàxies en una desesperada lluita per la supervivència de l'univers. Natura és això: Allò Salvatge (part del que he vingut a cercar).
11. El fet és que ens van deixar sols. (Avui al matí m'he assabentat que els altres varen sortir de marxa)
12. El fet és que ella va dir que tenia ganes de dutxar-se. Jo també.
Després d'estalviar-me els detalls, m'he despertat al costat d'una bellesa pel-rotja i amb el nas pigat. La despert amb un bes i em somriu.
Pens que la desconec i m'aixec. Esperaré abaix, berenant.
He berenat i encara no ha baixat. Les seves amigues tampoc. Els italians sí. Tenim una lleugera ressaca.
Deman a la recepcionista que em posi el comptador de l'internet en marxa que em vull endollar per escriure l'eufòria post-coital al bloc.
Mir el meu bloc i veig que hi ha respostes al meu post d'ahir. Me flipau si em llegiu i em deixau comentaris... no ho puc negar, és el que fa que tengui bloc-dependència! I contest als vostres comentaris. Luthien, els albergs són genials!
Després escric aquestes brutors!
Vull esperar davant l'ordinador. Obro una nova finestra: vilaweb. I astorat i entristit veig i llegesc com Eivissa es crema.
Ara pens en el simbòlic de les coses. La illa del sexe es crema.
Aquesta Atlàntida també.
3/8/05
El planeta Occident.
Benvolguda Atlàntida,
Quan George Lucas va pensar Star Wars va crear planetes més o manco culturalment uniformes. Hagués estat molt complicat crear mons en els quals hi conviuen un munt de cultures diferents. El planeta Tatooine, per exemple, té una manera de ser diferent a la d'altres planetes, té una cultura-civilització pròpia que la fa diferent de tots els altres planetes. Naboo, Dagobah, Alderaan o Hoth són "planetes" en el sentit del que a la terra anomenam "cultura" o "civilització".
Escric això perquè adaptar-me a aquest raconet de la immensa Amèrica no m'està costant gaire. Pens el per què: Som del planeta Occident: em vestesc, pens, mir, parl com un occidental, les meves costums, el meu horari, la meva manera de viure i de relacionar-me, els codis que faig servir per desenvolupar-me dins aquesta ciutat, etc... són occidentals.
Si jo ara sigués a Tokio, a Benharés o a Ulambator em trobaria immers en un altre planeta i possiblement tendria un munt de problemes per adaptar-me a les seves costums.
Però som a Halifax, Nova Scotia, Canada.
Una ciutat feta, construida i fonamentada per inmigrants europeus.
El fet és que, com que som del Països Catalans, i aquests, a diferència d'Espanya, són a Europa, jo som europeu —en sentit cultural, més que polític o econòmic—.
Per tant tenc molt a veure amb els fundadors d'aquesta ciutat, i per extensió d'aquest país.
El que per ara sento és que aquesta Amèrica artificial i civilitzada (confio en que n'hi hagi una de natural i salvatge) és el que hagués estat Europa si s'hagués fundat al Segle XVIII i tingués un excedent d'espai per habitant.
Continuo en aquest alberg de boníssim cafè. Passo temps llegint i escrivint. Tranquil. Em passejo pels vostres blocs al matí i veig que tot va bé. Per aquí avui sobre tot es parla d'un accident d'avió que hi va haver a Toronto, pel que sembla sense víctimes.
Aquí estic bé, és barat i em sento còmode. La gent és molt amable. Coneixen Mallorca d'oïda i els hi sona al que nosaltres ens sona Hawai, a paradís natural. Els explic que ja no és així, que hi ha mals polítics i que s'han carregat l'illa. Em demanen si la gent no fa res per evitar la destrucció de l'illa. He de callar. En Sam, un estudiant d'antropologia de l'alberg, explica que hi ha motius per cremar-se a lo bonzo per evitar la destrucció d'una terra que el món creu preciosa. Em fa gràcia. Afegeix que qualsevol terra del món és patrimoni de la humanitat i que és deure dels seus pobladors cuidar-la. Tots entram en un debat sobre si això és el que estam fent el conjunt dels humans del planeta Terra.
En Sam i na Sylvia tenen un aspecte hippiós que inspira amistat i confiança. Estan voltant per Nova Scotia en bicicleta. M'han convidat a acompanyar-los al parc natural de "Cap Breton Highlands". Són molts, però que molts de kilòmetres, i jo no soc Lance Armstrong ni tinc bicicleta. Comença ser hora de pensar cap a on partir.
Aviat farà un mes. Ho pens i no m'ho crec.
Una abraçada,
Jaqme
Quan George Lucas va pensar Star Wars va crear planetes més o manco culturalment uniformes. Hagués estat molt complicat crear mons en els quals hi conviuen un munt de cultures diferents. El planeta Tatooine, per exemple, té una manera de ser diferent a la d'altres planetes, té una cultura-civilització pròpia que la fa diferent de tots els altres planetes. Naboo, Dagobah, Alderaan o Hoth són "planetes" en el sentit del que a la terra anomenam "cultura" o "civilització".
Escric això perquè adaptar-me a aquest raconet de la immensa Amèrica no m'està costant gaire. Pens el per què: Som del planeta Occident: em vestesc, pens, mir, parl com un occidental, les meves costums, el meu horari, la meva manera de viure i de relacionar-me, els codis que faig servir per desenvolupar-me dins aquesta ciutat, etc... són occidentals.
Si jo ara sigués a Tokio, a Benharés o a Ulambator em trobaria immers en un altre planeta i possiblement tendria un munt de problemes per adaptar-me a les seves costums.
Però som a Halifax, Nova Scotia, Canada.
Una ciutat feta, construida i fonamentada per inmigrants europeus.
El fet és que, com que som del Països Catalans, i aquests, a diferència d'Espanya, són a Europa, jo som europeu —en sentit cultural, més que polític o econòmic—.
Per tant tenc molt a veure amb els fundadors d'aquesta ciutat, i per extensió d'aquest país.
El que per ara sento és que aquesta Amèrica artificial i civilitzada (confio en que n'hi hagi una de natural i salvatge) és el que hagués estat Europa si s'hagués fundat al Segle XVIII i tingués un excedent d'espai per habitant.
Continuo en aquest alberg de boníssim cafè. Passo temps llegint i escrivint. Tranquil. Em passejo pels vostres blocs al matí i veig que tot va bé. Per aquí avui sobre tot es parla d'un accident d'avió que hi va haver a Toronto, pel que sembla sense víctimes.
Aquí estic bé, és barat i em sento còmode. La gent és molt amable. Coneixen Mallorca d'oïda i els hi sona al que nosaltres ens sona Hawai, a paradís natural. Els explic que ja no és així, que hi ha mals polítics i que s'han carregat l'illa. Em demanen si la gent no fa res per evitar la destrucció de l'illa. He de callar. En Sam, un estudiant d'antropologia de l'alberg, explica que hi ha motius per cremar-se a lo bonzo per evitar la destrucció d'una terra que el món creu preciosa. Em fa gràcia. Afegeix que qualsevol terra del món és patrimoni de la humanitat i que és deure dels seus pobladors cuidar-la. Tots entram en un debat sobre si això és el que estam fent el conjunt dels humans del planeta Terra.
En Sam i na Sylvia tenen un aspecte hippiós que inspira amistat i confiança. Estan voltant per Nova Scotia en bicicleta. M'han convidat a acompanyar-los al parc natural de "Cap Breton Highlands". Són molts, però que molts de kilòmetres, i jo no soc Lance Armstrong ni tinc bicicleta. Comença ser hora de pensar cap a on partir.
Aviat farà un mes. Ho pens i no m'ho crec.
Una abraçada,
Jaqme
1/8/05
AMÈRICA
Benvolguda Atlàntida,
No em pot passar res.
Em sorprenc de mi i m'espant: Què putes faig aquí???
He estat sis dies travessant l'Atlàntic (i el seté dia va descansar) com a —atenció— cuiner (jo no sabia cuinar gaire abans d'aquesta travessia!!!).
El dia següent del post, al matí, em va despertar l'amo del Abbeypoint House Bed & Breakfast de Cork, on dormia, —el qual sabia que jo cercava fugir de la vella Europa— i em va dir que m'havia trobat feina en un vaixell carregador canadenc.
Al vaixell em van demanar si sabia cuinar: "yehyehyeh, no problem. I used to work in a kitchen of an hotel, in Majorca" (Absolutament fals), vaig contestar. Em comanaren omplir el rebost i fer una compra per sis dies i 6 treballadors, 7 si em contava a mi també. Llista lliure: Pasta, arròs, salsa de tomàtiga, nata, cebes, bacó (jejejej: hem dinat tres dies d'spaghettis carbonara), patates i carn congelada. Ah, i molta d'aigua.
Com veis, no m'he complicat gaire la vida. Ah, i no us podeu imaginar el molt que paguen. Semblava el contrari, veritat?
Bé, crec que ho he fet prou bé perquè no s'han queixat, no al manco davant mi.
Sovint mirava l'oceà que desconec: l'Atlàntic. Freda i negra com una devesa prehistòrica. Sentia la respiració de la terra. Lluny de tot i de tots. Era tan petit que allà al mig, mirant l'oceà i la nit, un es dóna compte de la poca importància del viure.
Vaig veure una balena, fa tres dies, al matí.
Cap amic a la mar. No he suportat les seves converses. Poc humans amb si mateixos i amb els altres. Temps aprofitat: he escrit molt al quadern.
Arribat la nit passada a Nova Escotia, Canadà. En silenci i al bell mig de la fosca. Lentament. A un port anomenat Halifax. M'ajudaren a trobar alberg. Aquí tenen internet... mir els mapes de google i sé exactament on som. Obro el bloc i escric amb una mai-tan-bona tassa de cafè americà al meu costat.
Això és terra desconeguda. Això és massa nou per mi. Gent agradable i que sempre ajuda.
Estic bé i content. Ansiós perquè em desconec aquí. I no sé a on aniré ara.
Qued aquí uns dies, crec.
En aquests moments està sonant a la ràdio d'aquesta alegre recepció "Over the rainbow" en versió d'Eva Cassidy. Se'm posa la pell de gallina perquè tan lluny de casa sent una cançó que conec.
I aleshores crec en els símbols.
Em transform en Toto, el gos, que ha arribat al país d'Oz a la recerca del camí de rajoles daurades!
Amèrica em saluda i jo salud a Amèrica!!!
Una abraçada a tots,
Jaqme
PS.- Com us va a tots?
No em pot passar res.
Em sorprenc de mi i m'espant: Què putes faig aquí???
He estat sis dies travessant l'Atlàntic (i el seté dia va descansar) com a —atenció— cuiner (jo no sabia cuinar gaire abans d'aquesta travessia!!!).
El dia següent del post, al matí, em va despertar l'amo del Abbeypoint House Bed & Breakfast de Cork, on dormia, —el qual sabia que jo cercava fugir de la vella Europa— i em va dir que m'havia trobat feina en un vaixell carregador canadenc.
Al vaixell em van demanar si sabia cuinar: "yehyehyeh, no problem. I used to work in a kitchen of an hotel, in Majorca" (Absolutament fals), vaig contestar. Em comanaren omplir el rebost i fer una compra per sis dies i 6 treballadors, 7 si em contava a mi també. Llista lliure: Pasta, arròs, salsa de tomàtiga, nata, cebes, bacó (jejejej: hem dinat tres dies d'spaghettis carbonara), patates i carn congelada. Ah, i molta d'aigua.
Com veis, no m'he complicat gaire la vida. Ah, i no us podeu imaginar el molt que paguen. Semblava el contrari, veritat?
Bé, crec que ho he fet prou bé perquè no s'han queixat, no al manco davant mi.
Sovint mirava l'oceà que desconec: l'Atlàntic. Freda i negra com una devesa prehistòrica. Sentia la respiració de la terra. Lluny de tot i de tots. Era tan petit que allà al mig, mirant l'oceà i la nit, un es dóna compte de la poca importància del viure.
Vaig veure una balena, fa tres dies, al matí.
Cap amic a la mar. No he suportat les seves converses. Poc humans amb si mateixos i amb els altres. Temps aprofitat: he escrit molt al quadern.
Arribat la nit passada a Nova Escotia, Canadà. En silenci i al bell mig de la fosca. Lentament. A un port anomenat Halifax. M'ajudaren a trobar alberg. Aquí tenen internet... mir els mapes de google i sé exactament on som. Obro el bloc i escric amb una mai-tan-bona tassa de cafè americà al meu costat.
Això és terra desconeguda. Això és massa nou per mi. Gent agradable i que sempre ajuda.
Estic bé i content. Ansiós perquè em desconec aquí. I no sé a on aniré ara.
Qued aquí uns dies, crec.
En aquests moments està sonant a la ràdio d'aquesta alegre recepció "Over the rainbow" en versió d'Eva Cassidy. Se'm posa la pell de gallina perquè tan lluny de casa sent una cançó que conec.
I aleshores crec en els símbols.
Em transform en Toto, el gos, que ha arribat al país d'Oz a la recerca del camí de rajoles daurades!
Amèrica em saluda i jo salud a Amèrica!!!
Una abraçada a tots,
Jaqme
PS.- Com us va a tots?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)