It's been so long

Escolt el "Opera Circuit" de Micah P. Hinson i em sembla que creix.
Com algú que fa temps que no veus.
Hi ha cançons, com "She don't own me" que com la descobreixi algun publicista de Volkswagen donarà la volta al món.
Les coses van així.

***

Ahir vaig descobrir que tinc més de 14.000 ítems de records visuals a l'ordinador.
Diguem-li fotos.
També al disc dur extern.
Tot per por de perdre la memòria.
Por no.
No m'explic bé.

Per què volem fotos?
Per saber qui vam ser?
Per recordar allò que vam viure?
Per rememorar els llocs on hem estat?

L'entrevistador compareix mudat.
I em demana, davant el mirall.
-Què te'n duries a una illa deserta?
Amb el raspall de dents com si fos el micro, contest.
-Només fotos.

És una altra manera de dir que quan tot es cremi només vull conservar els records.
Saber qui som i què he fet.

***

Anar a exposicions i observar com els espectadors dels quadres donen el seu judici davant els quadres me fa oi.
"M'agrada" o "No m'agrada"
O la cúpula de'n Barceló.
Aquesta setmana he llegit al/s diari/s articulistes que volien expressar la seva opinió sobre l'obra. He girat pàgina al moment.
Per què voleu opinar?
Voleu que vomiti?
"M'agrada" o "No m'agrada"
Si no pots afegir res més calla't la boca i no emprenys!

L'art està molt per sobre de qualsevol opinió.
Perquè no és opinió, sinó coneixement.
I no tot allò que pretén ser art ho és.
Ni tot allò que vol ser coneixement ho aconsegueix.
En canvi les opinions...

L'obra Fountain està per damunt les altres.
I això no és opinió.

Keep on runnin'

Saben aquell que diu...

Es fa horabaixa i l'electricitat torna.
Un llamp a la central de Es Murterar ha deixat les illes a les fosques.
Fosca no, perquè era el matí.
Havia de gravar un arxiu. I això que sona a informàtica no ho és.
Havia de gravar (amb la càmera) un arxiu (de documents històrics).
L'arxiu no té finestres.
Gravaré demà.

***

Mentre l'horabaixa se'n du un altra dia escolt, en un loop infinit, Cat Power.
Una cançó: Keep on runnin' del disc "You are free".

I la lletra me fer.

De vegades està bé no entendre la lletra de les cançons.
Jo li don el significat que vull.
I si sabés el que diu deixaria d'agradar-me.

Però aquesta lletra sé de què va.

***

Hi ha un abisme que separa allò que un diu
i allò que l'altre entén.

Mai ens comunicarem.

Perquè comunicar-se és impossible.

No només hi ha paraula.
Hi ha to, hi ha gest, hi ha pensament.

I el que escolta que no sap què escolta.

***

I no només això, la lletra h, el punt sobre la i (i sobre la j) i totes les majúscules, són absurdes.
Però ho mantenim allà.

Ens habituam a l'absurd amb consens.

***

I aquí no acaba tot.
Tot té dues cares.
No. Més de dues.

Cada vegada que deim alguna cosa d'alguna cosa només donam una sola visió d'aquella cosa.
I voler dir-ho tot és pretensiós, i impossible.

Perquè cada cosa és infinita.

***

En tot curs de guió teatral se diu que s'ha de donar més importància al subtext que al text.
Donar més importància al que es calla que al que es diu.

Però callar també significa.

***

A aquest post li falta sentit de l'humor.

Pujaré al seu principi i escriuré "Saben aquell que diu..."

Do you have a dream?

Amèrica m'afecta.
Ahir un fort atac d'ansietat (acompanyat d'imatges de McCain, Obama i Bush) em va despertar a les 5:30 del matí. Ja no vaig poder tornar a dormir.
Què és l'existencialisme no ho sé, però conec el mal de panxa que fa.

***

Avui, afortunadament, he obert un ull mentre el despertador sonava.
Somniava fort (com darrerament). Un dels meus llargmetratges nocturns que hauria de convertir en contes per a no dormir.
El d'avui:
Jo era el compi d'aventures d'Obama.
Però "Obama" era una sèrie dels anys 70 protagonitzats per un personatge, Barack Obama, president dels Estats Units (amb estètica Malcolm X inclosa) que contínuament havia de fugir a causa de l'obsessió que tenia un grup de gent de matar-lo. Era tot d'un rollo "Perseguido" però protagonitzat per Obama. En el capítol somiat avui Obama havia d'amagar-se a ca la seva padrina, jo quedava al cotxe en estat d'alerta, però quan ell toca a la porta de la casa, un home amb aspecte de Tim Robbins se li ha acostat amb amb un maletí i li ha dit "me han pedido que te dé esto". M'adon que dins el maletí hi ha una bomba, però afortunadament el protagonista de la sèrie també se n'adona, i llança el maletí lluny. Jo pos el Dodge Challenge en marxa i en el moment en que Obama puja, el cotxe parteix a tota òstia.
L'explosió de la bomba ha fet el mateix renou que el meu despertador, i en el moment en què realitat empírica i realitat onírica s'han confús he respirat profund i m'he desitjat "bon dia i benvingut a un món que avui comença a canviar".

***

Em disfraço de Punset:
Tenim memòria biològica? Podem pensar des de cada cel·lula que ens forma? Pot (i com ho fa) recordar cada àtom que som? Quin record roman del que hem estat durant cada etapa evolutiva? Podem, encara, aparcar la raó, i pensar des d'allò que fa milions d'anys vàrem ser?

***

De petit me varen contar que dins el Puig de sa Font hi havia un cavall verd que feia girar una sínia, i que quan la sínia s'aturés la font del puig deixaria de brollar.
Sempre hem necessitat mites per explicar la realitat.
Avui la font encara brolla, però jo ja no me crec el mite.
I ho enyor.

De què serveix explicar-ho tot?

***

Si no hi ha "Lector" no existesc.