Es-claus

TENIR COSES: DESTENIR TEMPS.

Mamallorca

De nou som a tu, illa que t'enfonses.

Com deus haver pogut imaginar va ser impossible arreglar els papers i quedar a Riu Eternitat.
La terra dels pioners m'ha enjegat, al manco temporalment.

Som a Mallorca i em concentr en això.
Sembla que massa coses han canviat des que vaig partir de tu. Sembla que t'has enfonsat encara més.
Els exemples són ferides sagnants: L'Ajuntament de Ciutat ha tomat un pont modernista catalogat com a bé d'interés cultural. Hi ha una autopista disfraçada d'autovia que xapa l'illa en tres parts (en tres perquè l'autopista de Palma a Inca ja existia i, per tant, no la cont). Blocs de pisos sense personalitat ni imaginació i boscs de grues fan créixer els pobles de Llevant pels quatre costats mentre s'anuncien noves parcel·lacions i urbanitzcions; noves carreteres projecten esqueixar la Natura per la meitat —és el cas concret del projecte de l'aberrant via de circumvalació Son Servera—, la pèrdua a ritme acceleradíssim del català com a llengua ambiental— i —això no canvia— una passivitat absoluta i generalitzada per part de "noltros, es mallorquins" en el referent a Cultura, Llengua i Natura.

Pot ser no hagi estat malament tornar.

Una expulsió ràpida i neta del Paradís, per, només 9 hores més tard —escala a Madrid inclosa— ,topar amb la dura realitat: Bienvenidos, Benvinguts, Wellcome, Willkommen, per aquest ordre.

Amagats entre els estrangers o ja estrangers?

La foto que he penjat és una part de Natura que els mallorquins han deixat a la Serra de Tramuntana perque els turistes s'hi facin la foto de record. Mallorca no és així.
O com a mínim no és la que la majoria (absoluta) de mallorquins volen.

He pensat.

He pensat que si el destí m'ha portat de nou a Mallorca —de nou a casa— és per alguna cosa.

RESISTÈNCIA O LLUITA?

Darrera Postal?

Benvolguda Atlàntida,

Ahir vaig anar a despedir-me de les balenes a la sortida del fiord. Vaig fer la darrera d'una llarga col·lecció de fotos sobre la zodiac de'n J.
Aviat partiran lluny d'aquest encreuament màgic que són les aigües del llac Saint-Jean, del Fiord de Saguenay i del Riu Sant Llorenç.
L'any que vé tornaran.
Avui partesc a Quebec Ciutat per provar d'arreglar el paperum, els visats i el passaport. No tenc gaires esperances, només excuses. He fet la maleta per si un cas no puc tornar.
La veinada arreglarà els problemes amb la casa.
Supòs que era impossible provar d'estar lluny de la Civilització. Aïllar-me com ho estàs tu, Atlàntida. No hi puc pensar gaire. El cor s'estreny.
Pus mai els arbres. Pus mai els animals. Pus mai el fred i el fiord. Pus mai el so de les balenes en la nit. Pus mai les passejades del Pioner. Pus mai posar noms a les muntanyes...

El que més em fot és que no és la Natura qui m'engega. Si així hagués estat tendria al manco una evidència, una veritat. Qui m'enjega és la gran abstracció de la burocràcia i dels governs. Ells no volen que estigui en la Natura com la Natura, o en igualtat de condicions. Som estranger. "Treballa, si vols quedar t'ho posam fàcil", em diuen.

Podem viure amb pocs doblers. Amb molts pocs doblers. Mai havia estat tan ric tenguent tan poc.

He escrit molt i he tengut Temps per allò que volia.

On seré demà?

Jaqme

Postal a Tu

T'anyor.

Per què no vens a viure amb jo al fiord?

He canviat.
Tot estaria bé. Tot seria bell i bo.

He trobat quelcom semblant a aquell paradís que vam dir.

T'anyor perquè fa molt que estic sol.
Escoltarem al primer Cohen i beurem vi negre.
Vull despertar-me amb els teus petons.
Vull tornar a fer l'amor!

Una aferrada.
Jaqme

PD.- He rebut el llibre. Moltes gràcies.

Postal en blanc

Benvolguda Atlàntida,

Una neu lenta cau intermitent sobre l'univers.
El silenci és còsmic.
Aquest fred és fràgil. Es fon quan el trepitj.

No he dormit en tota la nit. Darrerament és així.
Tot costa.

Alguna cosa no va bé però no sé, no puc determinar quina cosa és.
No vull més tecnologia. No em deixa simplificar. No vull tenir la necessitat de saber què passa o què li passa al món.

He mirat la neu en la nit caure davant la dèbil claror de la bombeta del porxo: tot acabava: la imatge per la finestra: blanca i negre: un tot tancat dins una fosca sòlida i completa que enmarcada dins els límits de tot allò que es mou i existeix m'ha ferit.

Pel que resta,
tot igual,
com sempre.

Jaqme