25/1/12

The way it goes


Fa poc vaig llegir en alguna part que davant l'allau de notícies al que estam sotmesos diàriament no queda lloc pel més important, l'anàlisi, pensar-les.
Un senyor molt important va dir que avui hi havia més informació en qualsevol diari que la que estava a l'abast al llarg de la vida de qualsevol filòsof il·lustrat.

***

Llegesc les notícies dels diaris, mir les de la televisió.
És asfixiant.
Vomit.

***

I si les notícies són una distracció?
I si són unes ulleres que ens obliguen a veure amb els ulls dels altres el que hauríem de poder veure amb els nostres?

***

Desconfiar de l'exterior. De tot el que no sigui propi.

***

Per gravar l'Abbey Road els Beatles es van tancar i no van escoltar, durant molts mesos, cap disc que no fos seu.
Autoinfluenciar-se deu ser autoconeixer-se, supòs.
Autopensar-se.
Trobar-se.
L'Abbey Road és el disc més beatle dels Beatles?

***

Hi ha dibuixos en els llibres de'n Pere.
Els assenyalam i feim sons.
Jugam a fer renous d'animals, a donar noms a les coses.

Però i si els noms fossin una distracció?
I si el llenguatge fos un mur entre les coses i la seva comprensió?
O és que les coses només es poden entendre si les deim?

***

"El llenguatge és la casa del ser" va dir Heidegger.
Un refugi per entendre coses.
Un refugi no.
Un búnker, que ens protegeix i ens aïlla.

Però per veure les coses com són no cal llenguatge.
Ni análisi.

La casa del ser, va dir.

***

Tota foto parla de la relació entre qui la fa i qui la reb.

9/1/12

Worried man


Quan una conversa comença amb la frasse "Jo som falangista" ja saps que serà interessant.

Havia quedat amb un home del poble, un home d'uns 60 anys, al que només coneixia de vista, perquè volia parlar amb mi. Jo no sabia de què. Vaig suposar que devia ser a causa de la meva investigació sobre la guerra civil al poble. Però no exactament.

L'home havia llegit l'entrevista que Llorenç Capellà em va fer pel Brisas.
I em volia demanar alguna cosa concreta sobre ella.

***

El primer que em va dir em va sonar a prehistòria.
Com? Hi ha falangistes a l'actualitat?
"Sí, i tenim més poder del que sembla".
Allò prometia.

Havia rebut un mail "d'algú de falange, de per Palma, que em demanava si sabia qui eres, per això volia parlar amb tu".

Volia parlar de "En el niu de l'etern retorn", la meva obra de microteatre al Castell de Sant Carles.
Ell no l'havia vista, però l'havia llegida.
No me va voler dir com la va aconseguir ni qui li va donar.

Però volia saber per què el falangista de l'obra matava per l'esquena al milicià.
Per què per l'esquena?, em va demanar mirant-me als ulls.

***

El que volia que només fos un gir sobtat i inesperat en l'argument s'havia convertit en alguna cosa més seriosa, en un gir sobtat i inesperat.

***

No m'agrada parlar de les interpretacions de les meves obres de teatre.
Quan una obra està escrita camina tota sola.
L'home no havia vist l'obra.
I per tant no l'havia pogut entendre.
Les paraules, en un guió, sovint són insuficients.
Hi cal la interpretació.
A l'obra, després que el falangista disparés per l'esquena al milicià, s'estava dret, desolat, buit, enfonsat. Es seia, mirava la seva pistola, pensava en el que havia acabat de fer, mirava a l'horitzó, que eren els espectadors, pensava en que duria, com una condemna, per la resta de la seva vida, aquell Horror, aquella mort.
I David Navarro, l'actor que interpretava a Ramon, va mostrar a la perfecció la desolació i les contradiccions del personatge.
(També Juanma Falcón però ara no vé al cas).

En una guerra les idees estan per damunt les persones. 
Els homes són titelles de la història.
Li vaig tornar dir.
Les persones som instruments de les idees.

***

Encara avui.
Cada un.

***

Només el patiment ens radicalitza.
Només l'Horror ens empeny a l'Horror.