Telegrama d'arribada

Benvolguda Atlàntida stop He arribat bé i sense problemes stop El que més em sorprèn d'aquesta ciutat no és ella stop Som jo dins ella stop Estic contínuament fora de mi, en ella, no a dins stop No puc pensar stop i m'he transformat completament en els meus sentits stop Ara som experiència pura stop He trobat una habitació neta i còmoda en un vell edifici stop em sento com dins un film stop com si en qualsevol moment hagués de pegar el bot a la realitat stop com l'actor de "La Rosa Porpra de El Caire" stop com si aquesta ciutat sigués ficció i no veritat stop el poder deu tenir aquestes coses stop ser la capital del món té efectes secundaris stop una abraçada stop

Jaqme

Nota de partida

Benvolguda Atlàntida,

Me'n torn de tu.
Supòs que és la combinació de múltiples forces interiors i exteriors les que em tornen a empényer a marxar d'aquesta roca que em sosté.
Ja tenc el bitllet d'avió.
Deix la feina, el poble, l'illa, el país, i el continent.
Aquesta vegada, a diferència de l'altra, sé on vaig però no sé gaire cosa més.
Ho he pensat i ho he decidit.
Veurem com sobreviuré allà.

Quan arribi, si puc, t'escriuré.

Una aferrada,
Jaqme

Per la llibertat (també) d'expressió

Si ningú pot renunciar a la llibertat de pensar i de jutjar segons el seu propi criteri, i si cadascú, per un dret natural impossible de suprimir, és amo dels seus propis pensaments, d'això es dedueix que en una comunitat política sempre tendrà un resultat desastrós l'intent d'obligar als homes que tenen opinions diferents i contradictòries, a expressar-se d'acord a allò prescrit per l'autoritat sobirana. Per altra banda els homes no saben callar: no ho saben fer els més dotats i prudents, i molt manco la gent comú. Confiar als altres els propis designis i les pròpies opinions, quan seria necessari callar, és una espècie de debilitat molt estesa. Serà per tant excessivament opressiu aquell govern que vulgui suprimir la llibertat de manifestar i d'exposar de manera exhaustiva el pensament dels seus ciutadans, mentre que donarà mostres de mesura el govern que reconegui a tots aquesta llibertat.

Baruch Spinoza, “Tractat Teològico-Polític”, 1670.

Nota: Aquest llibre està inclòs dins el "Index librorum prohibitorum" (el llistat de llibres prohibits pel Vaticà, de la qual aquí us enllaç la seva darrera versió, de 1948).
Aquest post neix com a complement, ja que hi està d'acord, del post d'avui al blog (personalment el consider el més lúcid i valent de la xarxa) de DJ Insel, Illa Devastada.

Homenatge a Leo Bassi

El Teatre, en el seu estat artístic o en allò que els antics grecs (encara que en molts d'aspectes eren molt més moderns que noltros) en deien catarsi, sempre ha tengut un poder incendiari. El poder de dir la veritat, o al manco de fer que cada veritat es remogui dins la consciència de cadascú. Fer que l'espectador es senti copsat per quelcom que supera amb escreixos el seu àmbit de pensament és un fet que el teatre no pot deixar perdre.
En els darrers anys ha fet molta falta un teatre de la veritat als Països Catalans. Tenim un munt de problemes polítics, lingüístics, socials i culturals, entre d'altres de personals, i la Inteligència o la Intelectualitat del nostre país, en lloc de parlar-ne obertament, en lloc de convertir-la en un art de remoure consciències, en lloc de fer-ne catarsi i fer-la visible, opta per callar-la.

Vull que aquest post sigui un homenatge a un comediant majúscul. A un kamikaze de l'art escènic, a l'Eto'o de l'escenari. Leo Bassi ha provocat que un suposat radical catòlic (no tots els radicals són islàmics) hagi provat de posar una bomba casolana al teatre on es representava l'obra. Si jo fos autor de teatre m'encantaria que me passas això.
Seria el signe més clar que el meu teatre transmet, parla, és art i és catàrtic.

No se m'ocorr millor manera de donar-te l'enhorabona, Leo.

La meva ovació per tu, mestre.

Jaqme