Monkey & Bear

Els vespres d'estiu, poc abans d'anar a dormir, surt a la terrassa a llegir.

Darrerament hi sentia el que pensava que era un niu de falzies.

Sentia piular. 

***

L'altre vespre, mentre tancava la persiana de la sala una rata (que estava aferrada a la finestra) es va espantar i va fugir corrents fregant-me la mà per sobre les teulades.

Poc després, mentre estava llegint intentant oblidar l'incident a la terrassa, una rata (la mateixa?), va creuar-me per davant, fins que me va veure o sentir, i va fugir corrents.

Tenim dos moixos a casa.

Vaig cercar a Internet quins tipus de rata tenen per costum escalar parets i niar als terrats. 

I la majoria dels enllaços no explicaven els tipus de rata, sinó que subratllaven que les puces de les rates provoquen la pesta bubònica, i que per això són tan perilloses, i que per això cal aniquilar-les, però poca informació sobre la rata en sí. 

Quins costums tenen, com es reprodueixen, quins són els seus gustos, si són fidels a la parella i altres detalls que les podrien fer simpàtiques als nostres ulls eren exclosos.

Òbviament vaig haver de cercar informació sobre la pesta bubònica i vaig trobar que està eradicada a Europa. Que no hi ha por. Que tranquils.

***

Hi pot haver nazis simpàtics?

***

Parlar de rates és com parlar de nazis. 

Són dolentes i punt.

Abans del nazis i del món 2.0 les rates eren la Llei de Godwin.

***

Hi ha pors que perduren a través dels temps.

Que romanen, que són als gens.

El professor d'antropologia un dia va explicar a l'auditori que la por a les rates i a les serps era un bon exemple.

La por provenia de quan els humans simis vivíem damunt els arbres, i al terra hi vivien rates i serps.

I el món estava dividit entre nosaltres i ells.

I la lluita era constant.

Nosaltres i the others els altres.

Tradicions o costums que continuen.

***

Tenim alguns nius de falzies a la teulada. 

O de rata.

I dos moixos que en teoria haurien de caçar a les nits.

***

De tot això se suposa que n'hauria d'extreure una conclusió.

Que els humans ens aferram als tòpics.

Que qualsevol cosa veritable en el passat ho continua essent ara.

O que els moixos ja no cacen rates.

Igual tot el que hem après durant tots els anys d'escola és mentida.

Si fos així, què seria allò que ens han dit que és la realitat?

It hurts me so

Un professor que vaig tenir a l'institut me va convidar, d'adolescent, a anar a conèixer al seu amic, l'escriptor Miquel Àngel Riera.
Perquè m'aconsellàs o me digués què havia de fer amb tot el que escrivia en aquella època.

Mai vaig arribar a conèixer a l'escriptor.

Va morir.

Anys després em va arribar la mateixa proposta, però amb diferents protagonistes.
Sí. Tenia un sopar pendent fins fa molt poc.
Fins que la seva malaltia va anul·lar la taula reservada.
Jo havia parlat unes quantes vegades amb el dramaturg, però només per telèfon.
Jo el considerava el pare de la moderna autoria dramatúrgica en català a les illes i me feia molta il·lusió aquesta trobada.
Era algú que havia fet, en certa manera, el camí que vull per mi.
Un pioner. Un heroi.
Però la història es va repetir.
El gran Alexandre Ballester va morir ahir.

Així que ja ho saps.

Si per casualitat ets escriptor i algú et proposa que vagis a sopar amb mi, ja ho saps.
Anula la reserva.

***

Mallorca és això.
Avui els diaris en parlàven una pàgina, com a molt dues, de la mort del dramaturg.
Poques opinions.
Cap especial.
A Twitter, a la nit, 7 mencions.

A l'illa, la definició és clara.
Cultura és tot allò que fa doblers.
Miquel Barceló i Rafel Nadal en són el millor exemple.

Sense deixar de banda l'excel·lència dels nostres hotels.

Ai, l'Atlàntida.

***

I diré més per evitar confusions.
És tan portentós el que fan Nadal o Barceló com el que van fer Riera o Ballester.
Igual.