Causa-casualitat

Se que fa dies que no escric aquí.
Massa feina, supòs.

Elquemaietvaigdir m'ha enviat un meme, que primer no volia publicar i que al final publico censurat.

Hi ha coses que no vull que algunes persones que em llegeixen sàpiguen res de la meva vida. Hi ha coses que amago per no descobrir la meva identitat. Tu ho saps.
A Elquemaietvaigdir li vull donar les gràcies per passar-m'ho.
Però no només per això.

Aquí va:

1- Jo fa deu anys enrera -> Dia 27 de novembre de 1997... Circumstàncies generals: estudiava segon de carrera. Era dijous, dia de festa en el pis d'altres estudiants o en propi. Em sentia lliure i tenia eufòria crònica. Llegia, cada vespre, "Otras Inquisiciones" de Borges i em creia ser el centre del món.

2- Jo cinc anys enrera -> Dia 27 de novembre de 2002... Després de passar bona part de l'any anterior a l'estranger fent d'estudiant Erasmus vaig tornar a l'illa. Em recordo perdut i sense saber cap a on encaminar la meva vida. Havia acabat la carrera i estava a punt d'iniciar un doctorat que no he acabat encara.

3- Jo fa un any -> 27 de novembre de 2006... Feia pocs mesos que havia entrat a treballar a una tele. Informatius. Feia guàrdia davant els jutjats de Manacor. Esperàvem acompanyats per una multitud de premsa l'arribada de Pedro J. Ramirez per declarar en contra de Jaume Sastre pel tema de la piscina. De cop, algú va rebre una telefonada al mòbil: el batle d'Andratx ha estat detingut per corrupció urbanística. Ja fa uns anys que he tornat al poble, on ara visc amb Ella. Va resultar que la dona de la qual m'havia d'enamorar era la meva millor amiga. Clar, una especialista en psicoanàlisi. Llegesc Emily Dickinson, i com cada novembre em proposo ser el primer traductor dels seus poemes complets al català.

Ahir -> (dilluns, 26) Continuo a la tele. Ahir vaig estar treballant en la redacció del reportatge que hem d'entregar dilluns. Havia d'anar a Ioga però al final vaig decidit quedar a casa, aprofitant la pluja, i tocar la guitarra a l'estil Cohen: "Dance me to the end of love" en versió acústica, a la meva manera (en Krahm ho sap). Estic content.

5- Avui -> (dimarts, 27) Al matí: una coa per l'informatiu, no hi havia temps de mes. Al capvespre recerca de nova informació relativa al cas i editat per l'informatiu del vespre. Ens truquen de la redacció i ens donen l'enhorabona per la notícia. Visit a I. i a P., perquè ella ha d'obrir un blog per un curs que fa. Li ensenyo a obrir i usar el Blogger. Necessit Ioga urgent. Hi vaig. Ansietat durant bona part de la classe. Afortunadament al final em tranquil·litzo i surt renovat.

6- Cinc cançons -> People are strange, dels Doors; Famous Blue Raincoat, de Leonard Cohen; Se Glisser, de Marcel Cranc; Where is my mind, dels Pixies; River Man, de Nick Drake.

7- Cinc llocs per visitar -> (i als que vull tornar) Roma, Nova York, Costa Rica, Saguenay (Quebec), Copenhague.

8- Cinc coses que m'agrada menjar/beure -> Vi negre (i també de cada dia més), tomatiga seca, hummus, aigua i qualsevol plat del restaurant Pirandello.

9- Cinc joguines preferides -> Som un boig dels gadgets!!!! la Nikon D80, la Wii, Internet, el nou Ipod nano i sí, val, el llibre en general que si no...

10- Cinc distribucions de GNU/Linux preferides -> No parlo japonès, ho sento.

I com que ara l'he de passar a tres persones, el passo a dos blogaires que han acompanyat aquest blog quasi des del principi: Buk, que espero que el faci en format haikai. I Elur.
També el passo a un glòbul vermell que viu a Madrid: Hematie

Peter Pans

"Tot joc inclou en sí mateix la idea de la mort"
Jim Morrison

Pens en els personatges com si fossin reals.
Pens en ells i en la direcció que ha d'emprendre el seu futur en les eleccions.
Encara que el seu futur no depengui de jo.
No sé si escric a causa de múltiples neurosis o per continuar jugants als jocs als que jugava de petit.
Crec que mai he volgut créixer.

De petit jugava als Masters del Universo. Podia passar-me hores tancat a la meva habitació fent parlar, creant inicis, trames i finals pels personatges de plàstic.
Jo era Heman i Skeleton i Teela i Greyskull.
Era tots i tot.
El bé i el mal.
La lluita i la pau.

Ara tot continua quasi igual.
Els personatges ja no són joguines.
S'han transformat: d'éssers materials han passar a ser éssers immaterials que viuen dins el meu cap.
Ara hi ha vides possibles. Trames.
Històries de jugar a què passaria si...
M'agradaria recuperar, ni que fos per un instant, una història completa de les que creava.
Tenc curiositat.

Els jocs transportats a l'edat adulta.
(Alerta! Sempre tendré 17 anys!)
Creixem, però tampoc tant.

Canviam la forma dels jocs, però mai el seu contingut de fons.
Les seves instruccions.
Som infants sempre.
No canviam.

Però ens canviam la disfressa.

O pot ser, simplement, ens posam la Màscara.

Punt i apart

Perdó.
He estat sense escriure aquí massa dies.
He estat pensant.
No sabia com combinar el que vull dir a l'Atlàntida amb aquest experimet anomenat "Eleccions per a una novel·la" que m'ha engrescat.
Finalment he trobat el punt intermig.
He decidit obrir un nou blog dedicat exclusivament a aquestes eleccions literàries.
Aquest: "Eleccions per a una novel·la".
He posat un enllaç just davall les tanques de publicitat perquè hi pogueu entrar sempre que ho desitgeu.

Cada dijous hi haurà un nou capítol.
I el nou capítol ja hi està penjat.

Vota

Eleccions per a un viatge.

L'aeroport era buit a aquella hora.
Volia ser el primer quan obrissin la caseta de venda de bitllets. Volia triar, en la mesura del possible, cap a on anar o dirigir el seu destí. Sabia que això, que triar el destí, es pot fer cada dia, cada petit moment, quan volguem. Sí. Però ningú no ho fa. Anam de la casa a la feina i de la feina a casa. Repetim moviments i cicles: compram novetats, ens interessam per això o allò, canviam el nom de les coses en un retorn al mateix de sempre.
Bonanat tenia l'adrenalina pujada, sentia que el cor bategava.
Es va treure el mòbil de la butxaca. Era una cosa que solia fer quan no sabia que fer. Hi mirava l'hora, la llista de contactes o els darrers missatges que li havien enviat. Va ser quan el va veure apagat que va recordar haver llançat la targeta als fems en la nit anterior.
Va recordar la conversa amb Michele davant unes cerveses. El seu amic de Trieste, després d'haver-li contat la feina de Franco Basaglia a la seva ciutat, va acabar el seu discurs amb un "la llibertat és terapèutica". La idea de Basaglia de donar martell i pic als interns de l'hospital psiquiàtric de Trieste per fotre abaix totes les parets li havia semblat, des del dia que havia sabut la història, il·luminadora. I això era el que precisament ara feia. Tomar el murs de tot el psiquiàtric que l'envoltava amb un exercit de dements: ell mateix.

El so de la barrera que s'aixecava el va retornar al lloc on era. Obrien la primera caseta de venda de bitllets a l'aeroport.

Bonanat va explicar a la senyora, sense voler-ho, que havia decidit partir de viatge i que només volia un vol d'anada. "Vull ser un viatger, no un turista", va afirmar creguent-se el John Malkovich de la primera escena de la peli "El Cielo Protector". Si hagués duit capell, se l'hagués llevat.
L'hostessa de terra li va explicar que quedaven poques butaques i pocs vols, que ningú compra així i que això és una vergonya:
"Hi ha un vol que està molt be de preu que surt en dues hores, a Barcelona", va afirmar l'hostessa. Tan aprop?, va demanar Bonanat. Li va explicar que la seva intenció era anar més lluny, pot ser a un altre continent. L'hostessa de terra continuava renegant. Va ser en el renec en el que li va demanar si duia passaport en el que un poal d'aigua gelada va caure sobre Bonanat. Va ser en aquell moment que el somni romàntic d'anar lluny es va esvair de cop. Va demanar quin vol era el més lluny del més aprop, o dels llocs en els que podia anar només amb DNI. L'hostessa va donar tres ciutats:

A.- Barcelona.
B.- Manchester.
C.- Praga.


...vota