La mort del Cinema

Si dia 23 d'abril és el dia del llibre
perquè en la mateixa data varen morir Shakespeare i Cervantes,
propòs fermament que
dia 30 juliol sigui el dia de la pel·lícula
no comercial,
reflexiva,
de qualitat
i bella

per tant Eterna.

Ara que Bergman i Antonioni són morts
cal fer un silenci.
Com en els seus films.

Hölderlin ho va escriure:
De la destrucció sorgirà la primavera!

Llum a Barcelona

Avui vespre 110 mil persones no tenen llum a casa a Barcelona.
S'ha tornat enrera 130 anys.
A la casa dels meus pares hi ha un quinqué, per aquells dies que s'apagava el llum.
Era una festa. Parlàvem o jugàvem a cartes. La resta dels dies miràvem la tele.
L'altre dia un home gran em va contar que recordava quan al poble apagaven la corrent a les 11 del vespre. Els diumenges a les 12. Per què ara no? Per què ja no podem aturar la velocitat hipersònica del món? També menjaven i hi havia pa i totes les necessitats.

Ara part dels barcelonins envolten les espelmes. Llibres, converses i gemecs.
Primera pregunta: què fer? com entretenir el temps?

Pot ser d'aquí nou mesos veuran la llum algunes conseqüències de l'apagada. Les possibilitats de fer són moltes. També les de no fer res.

De vegades li proposo viure sense tele. Sense Internet.
De vegades m'agradaria viure sense electricitat.
M'agradaria i ja està, però per què no és tan fàcil?
Costum? Comoditat?

Avui vespre vull ser a la part de la ciutat que no té llum.
On les cases s'il·luminen.

No Coca Cola & no Ipods, please

Preparo un viatge llarg.
Tornar a creuar l'oceà.
Ahir vaig llegir que hi ha gent que crida l'atenció parlant dels seus viatges, als blogs o a un sopar. Aquesta síndrome té un nom, com quasi tot, que no recordo.
Les vides no són avorrides. Són simples i senzilles. Totes. També la de Victoria Beckham.
Som pluja que prové del mar i davalla per la terra cap al riu, que desemboca a la mar.
Res nou.

Vull veure-viure.
Planejo Cuba a fons.
La vull veure-viure abans de la caiguda de Fidel.
Vull saber què és el comunisme, o aquell comunisme.
Vull conèixer què significa ser un país amb l'embarg dels USA.
Vull beure mojitos mentre jugo a domino i passar calor i pot ser conèixer de prop un Huracà.
Vull tenir una resposta: és Cuba lliure?

Prozac

Escriure és oblidar. La literatura és la manera més agradable d'ignorar la vida.

116.
Libre del desfici
Fernando Pessoa

Localitzat un mamut viu a un lloc remot de Sibèria

Diumenge, al Balears, hi vaig llegir una notícia que em va deixar paralitzat.

Va ser com si hagués llegit la troballa d'un mamut viu a algun remot lloc del món.
Com per exemple Sibèria.

L'article sobre Sor Concepció, també coneguda com Margalida Obrador, em va fer pensar, i molt, sobre l'anormalitat lingüística que vivim en aquests països.
Aquesta monja de clausura de 103 anys no sap xerrar ni entén l'espanyol, cosa que la converteix, molt probablement en la darrera parlant monolingüe en català.

Localitzada al Convent de la Concepció de Palma, hi va arribar amb 32 anys i no hi ha sortit mai.

No m'havia plantejat que existís quelcom com "el darrer parlant monolingüe" en la meva llengua.
Em fa por.

¿Què significa això?
¿Què significaria pels espanyols o els anglesos si llegissin a El País o al The Guardian que s'ha localitzat el darrer parlant monolingüe de l'espanyol o l'anglès?
¿És tot el món que camina cap a la pèrdua o divisió de (només) la llengua pròpia, o és només el nostre país?

Poble

El poble en el que visc no és ni massa gran ni massa petit, convivim.
L'únic punt de fricció és el que fan o el que deixen de fer els polítics, i aquells que els envolten, dins l'ajuntament, que ve a ser una espècie d'escenari en el qual hi desfilen i treballen els "famosos". El poble és una espècie de "Aquí hay tomate" però amb més mala llet.
Uns són partidaris del Jesulín de torn, i d'altres en són detractors.

En el poble però (i afortunadament) hi ha moments en el que tots es posen d'acord per deixar la política en pau, i és aleshores que es descobreix que hi ha una parella que cada dia passeja el seu amor a les 11 de la nit en punt a la plaça del poble. Com Kant a Königsberg. És per posar els rellotges d'hora amb la seva aparició. M'agraden aquestes coses. És una mescla entre "Doctor en Alaska" i la novel·la "L'Alienista" de Machado de Assis.

Convivim intentant fer allò que s'ha de fer. Intentant evitar, moltes vegades a la força, l'absurd o allò que "no és normal". Intentam no destacar. Ens amagam i ens observam. Fa rialles i por al mateix temps.

De vegades me fa ganes no vestir-me en tot el dia i sortir a fer una volta nu pel poble i amb una gallina viva fermada sobre el cap. Això canviaria moltes coses. Vull dir, no ho faria per exhibicionisme, sinó per saber què passaria i quin seria el meu futur aquí. Pot ser que aquest fet canviàs la meva vida o els meus amics. No ho sé però tenc curiositat.

Viure de la sorpresa i del mai deixar de sorprendre-se. Vaig llegir a alguna part que només morim quan perdem la capacitat de sorprendre-mos, vull afegir que ja començam a morir quan perdem la capacitat de sorprendre.