Un amic em va dir que ell era molt científic i que per això no li havia agradat el final de LOST.
Jo no vaig estar d'acord.
Em va dir que jo era un home de fe.
Sempre es tracta de la mateixa lluita en la història.
O com a mínim en la història de la filosofia. Aquesta línia manté aquesta lluita: raó contra fe. Ciència contra creença.
***
Jo pens que LOST ha estat una sèrie tomista. I per què? Perquè Tomas d'Aquino, el sant escolàstic, deia que si hi ha una disputa entre la raó i la fe, la raó ha d'escoltar a la segona, que és la més important (d'aquí extreia que per això els estats han d'obeir l'església). Així durant més de 100 hores en que ens hem dit que era una sèrie molt innovadora perquè parlava de teories científiques al mateix temps que parlava de filosofia (Locke, Hume, Rousseau...) i de religió. I que bé que parlava de ciència (perquè en el fons pensam que la ciència és la veritat) i que bé quan pensàvem que tot a l'illa havia de tenir una explicació (més o manco) racional i tota la pesca.
Però és que pot ser bé que no tot tengui una explicació racional.
***
Començ a estar cansat que tota sèrie, pel·lícula o llibre nou hagi d'incloure referències a originals teories científiques, i per tant matemàtiques.
La matemàtica pretén explicar la realitat des de l'objectivitat.
Però no hi ha objectivitat.
Només hi ha la subjectivitat que situa les matemàtiques (i la ciència) allà per alguna cosa, per alguna raó.
Quina?
Si ens aferram a l'explicació matemàtica del món aleshores ens alliberam d'haver d'analitzar la realitat amb (perilloses) ideologies que poden posar en perill l'statu quo.
I tot són ideologies.
Sí.
Matemàtiques incloses.
Per això dues coses.
Començ a desconfiar d'aquells que han situat la ciència en el centre del cànon del saber.
I dos, quin gran final, el de LOST!
