Si és que tants de sopars amb extra de coent no podia ser mai bo.
Gastroenteritis o virus de panxa.
O que simplement el cos demana pausa.
Fa uns dies vaig pensar que el meu cos necessitava com mínim estar 24 hores sense ingerir res que no fos aigua.
No ho vaig fer.
Però ho he fet. El cos m'ho ha obligat a fer.
Com si hi hagués una relació entre el que vaig pensar i el que m'ha passat.
Escoltar el cos.
***
I si l'educació estès basada en desescoltar-nos?
I si tot el que hem après i hem llegit ha estat per allunyar-nos de la nostra essència, d'allò que som?
***
L'altra dia a casa vaig agafar "El drama del niño dotado", un llibre de l'etapa de lectures psicoanalítiques de na Catalina.
El llibre parla dels orígens de la pèrdua d'identitat i de les seves causes.
Diu que el "nin dotat" reconeix molt aviat les necessitats dels seus pares i de seguida intenta adaptar-se a elles i que així aprèn a suprimir les seves pròpies necessitats i sentiments i va perdent contacte amb aquell que era per trobar-se amb aquell que altres han volgut que siguis.
Quan naixem venim amb una forta càrrega de personalitat pròpia, i també venim amb una sola cosa que coneixem: sabem el que el cos ens demana, i ploram o riem en conseqüència.
El cos ens parla, encara que tenguem 1, 30 o 60 anys.
Per tot el que no sigui menjar, cagar i follar som sords.
Hem tornat sords.
De fet també podríem posar en dubte que tot el que no sigui menjar, cagar i follar és poc important.
***
Però la personalitat.
Ser qui ets o aquell que els teus pares han volgut que siguis.
No conec ningú --encara que ho negui-- que no s'adapti a aquesta tesi.
De fet els que més la neguen són els que més s'hi adapten.
Sovint hi ha coses que es veuen millor des de fora que de dins.
O igual des de dins també es veuen i és millor negar-les que enfrontar-s'hi.
***
Jo sóc jo i el meu doble.
(I un poc
aquesta cançó)
