Rain dogs

Hi ha quelcom que em diferencia de tu. Tens quelcom que et diferència de mi.
Tens quelcom que sents únic.
Que te fa ser tu.
Som coses.
Puc ser del Barça o que el meu color favorit sigui el blau. Puc ser ros o negre.
Però això no em fa diferent.

Què som apart dels gustos i les degustacions?

Hi ha quelcom que som.
Al fons.

Sempre estam sols.
Sí.
Som aquest pensament.
I prou.

Bon Nadal (sí)

Val, és Nadal.

Voldria tornar a veure el Pare Noel creuar el cel i creure que res no s'ha perdut.
Però l'esperança perviu.
Viure envoltat d'un món on les normes ho marquen tot no significa que no torni a passar.
Hi ha nits màgiques.

Aquest any m'havia proposat anar a escoltar la Sibila, el "plus bell cant del món", que encara mai he sentit cantar.
Això és una vergonya.
És com si algú de l'illa no hagués vist mai la mar.
I estic fascinat amb aquest cant, el seu missatge & apocalipsi, poesia en estat pur i a més actual.
Un exemple:

Gran foc del cel davallarà;

mars, fonts i rius, tot cremarà.

Daran los peixos horribles crits

perdent los seus naturals delits.

Els Sex Pistols n'haurien de fer una versió.

Vull confessar que vespres com aquests, el de dia 24 de desembre, me sent més sensible, amb l'all al cor, incòmode, amb un no-sè-què mal d'explicar.
No me trob.
Valor massa coses i m'envaeixen massa pors.

Però, en fi, supòs que això forma part de la màgia del Nadal.
Un Nadal que no té res a veure amb l'orgia de consum i els llumets.
Xerr d'un estar. D'un trobar-se dins un mateix.

D'aturar-se un moment i mirar el passat i el futur al mateix temps.
Res.
Bollaments d'un foll.

Bon Nadal!

PD.- La banda sonora d'aquest post, cantada per The Pogues i titulada "The Fairytale of New York" la trobareu aquí.

Ara (i sempre)

Hi ha un músic a Mallorca que té un malson recurrent.
Passa a un cortó amb tarongers, i tracta sobre el passat, però també sobre el present.

Li vaig sentir dir que ell només volia fer cançons d'amor.
(Són les bones, afegesc)

Mallorca és surrealista. O estúpida. Una de dues.
El món exalça a tots els creadors de Bellesa, mentre que en aquest bocí de terra al mig del mar, les amagam. Qui sap si per les mateixes raons que amagam la llengua cada vegada que sortim de casa.

Si jo un dia som en Fellini, m'agradaria que ell fos en Nino Rotta.

Fa dos anys i un mes que en vaig parlar per primera vegada.
Si "Animal Fràgil" va ser un àlbum de debut rodó i impressionant, "Ara" només corrobora que ens trobam davant un autèntic fenomen, la perfecta evolució del músic-poeta. Perquè les lletres... no conec un altre músic que fagi un ús de la llengua tan acurat com aquest home.

Marcel Cranc canta, i obri un crui al bell mig de la sensibilitat d'aquesta illa-melic.

I la xapa en dues parts:

Ara, i sempre.