Benvolguda Atlàntida,
Continuo a London. A la casa de'n Kevin i na Sarah, que no aturen de barallar-se i d'escridassar-se.
L'altre dia me varen despertar amb renous de plats romputs i crits a la cuina.
Em vaig quedar immòbil al llit.
Què podia fer? Baixar i intentar posar ordre i merèixer un cop de puny?
Ells em recorden —i ho fa cada un per separat— a aquelles persones que amaguen a la seva parella les seves pròpies imperfeccions. No són sincers amb l'altre. L'un i l'altre me conten les seves pròpies relacions sexuals fora de la parella. No sé perquè estan junts.
S'estimen? És una bona pregunta.
En fi, tothom té una doble vida a Twin Peaks.
Per celebrar els seus crits a aquella hora, i aprofitant que fins al manco una hora no em tornaria a dormir, vaig escriure un d'aquells poemes merdosos que molt de tant en quant escric en el meu blog. Així que, i per molt que et pesi, aquí el tens.
PD.- 00:39 h. horari anglès- Obro el blog per veure si hi havia algun comentari. No n'hi ha.
Rellegesc el poema i l'esborro. Ja saps per què?
Jaqme
6 comentaris:
Jo no se per que no n'hi habien, però m'haguès agradat llegir el poema, segur :-(
Tot be??
Un petonet macu!!!!
Si, bé, jo mateixa. Gràcies.
Crec que tornaré aviat.
a)Perque era políticament incorrecte?
b)Per inseguritat?
C)La realitat pot fer mal?
Només tu ho saps...
Sun.
doncs a mi m'havia agradat, malgrat no dir-ne res...
un petó!
Supose que el pitjor d'aquestes baralles domèstiques és trobar-se entre tots dos contendents i saber que no pots fer res per aturar-los quan, a més, cap d'ells hi té la raó.
mmmm... que tinguen relacions sexuals amb altres persones no vol dir que no s'estimen. Ara bé, si s'escridassen, això ja és una altra cosa...
Publica un comentari a l'entrada