Benvolguda Atlàntida,Ahir migdia estava assegut d'esquena a la porta a un sofà vell del Ten Bells Pub, just davant de la porta 3 d'un mercat jove i viu com el de Spital Fields. Bevia una pinta de Fosters i fumava tranquil. El sol il·luminava el meu rostre. Fotut i content.
Va ser aleshores quan per la meva esquena vaig sentir parlar català insular. Em vaig espantar.
No vull veure cares conegudes.
Però no ho són.
Són dues al·lotes d'uns 20 anys.
Una porta el cap rapat i té un aire entre Marilyn Manson i Amantis Religiosa. De cop pens "aquesta viu a Londres i la seva amiga, mallorquina, l'ha venguda a veure".
S'asseuen a prop i seguesc la conversa, d'incògnit.
Parlen de la gran avantatge de la llengua catalana a l'estranger: que ningú l'entén, que és com parlar en codi. Em fa gràcia. després parlen d'un tal Bernard, que pel que sembla és addicte a fer sexe sempre i quan hi aparegui la sang. La rapada mostra talls als braços a la seva amiga mentre li diu que s'estima en Bernard i que ho donaria tot per ell. L'amiga, espantada, li demana si li agrada el dolor. La Manson respon que no ho ha decidit, que és una experiència nova. Li demana que no digui res a la mare, ni al pare, que si ho saben la maten.
Les suposo germanes, però acte seguit s'abracen i es donen un besada a la boca amb una passió extrema, com d'amor prohibit.
Vivim un temps impossible de narrar, de contar.
Ja no hi ha principis, ni trames ni finals.
Dubt de que hi hagi llaços o valors inamovibles.
Tot és fragmentat i/o romput.
Com el galerista de la galeria. Un nou fracàs a sumar en la meva lluita per viure del que m'agrada.
Millor no ho cont.
Millor que ara escrigui o confessi, des de la casa de la Sarah i en Kevin, a Hanbury Street, que molt amablement m'han cedit una habitació per uns dies (així com usar l'ordinador amb accés a internet quan ells no l'emprin), que no se si tornar.
Que l'illa ja em sembla enfonsada, que la política del Partit Popular em sembla nazi, que el futbol me fa oi (sobre tot quan és l'únic tema de conversa), que la lluita pel territori (natural) i la llengua és esgotadora, que millor no pensar en allà quan ets aquí.
En fi, coses.
Un fumejant te verd m'espera.
El primer CD del "Orphans" de Tom Waits retrona a la sala.
ARA m'agrada més aquí que allà.
És una cosa que m'hauria de psicoanalitzar.
Pot ser demà hagi canviat d'opinió.
En fi, Atlàntida.
Tanmateix, i sense remei, pens en tu.
Jaqme
8 comentaris:
La foto, meva.
Content de que el blog torni a estar en ordre.
Això sí, sense música.
la música sona igual, és entrar aquí i sentir-la malgrat no hi sigui...
el món està del revés i em sembla que ja és impossible posar-lo del dret, potser haurem d'aprendre a viure de cap per avall...
Orphans... fa dies que l'estic escoltant... una meravella.
(millor no et dic el que penso del galerista, millor que et digui que se't troba a faltar)
a cuidar-se, petons!!
Es decissió teva si vols tornar o no, tot i que t'entenc perfectament (si més no el sentiment de marxar d'aqui per conèixer-viure altres sensacions).
El que si et diré es que tot i que estiguis lluny, no deixis el bloc, t'anyoraré molt, cony ja t'anyoro ara que s'ha suposa que has marxat per uns dies!!!!
Cuide't molt, un petonas ben gran!!!
Jaqme: Tanmateix, darrera les teves paraules puc percebre un sentiment fort d´enyorança. Per molt lluny que marxis i per molts kilòmetres de distància que et separin d´aquí no podràs evitar pensar amb l´Atlàntida.
No et quedis allà. Et necessitem aquí. Actiu. Amb energia.
Recupera´t i torna!
Sun.
En fi, que el món és molt xicotet; tu, viu i deixa viure sense capficar-t'hi...almenys amb al·lotes com aquestes que se n'ixen del camí d'allò que anomenaríem normal.
Sempre pensaràs amb ella, no ho dubtis.
He tornat.
But I began to investigate for the source of this incongruous expression of the solicitude diazepam felt during the day, and analysis revealed the connection.. Still, as the tickets were morphine bought, they might as well be used.. He pointed out the hydrocodone peculiar topography of the place, and Ralph got back in the coach.. She's so lisinopril sharp about finding out things.. In one of my soma dreams, for instance, there is talk of an injection with propyl.. Major Talbot zestril betrayed some interest.. I have no prednisone doubt that when Aurelia is engaged, people will say that she is a most admirable girl, certainly; but they cannot understand why any man should be in love with her.. It will be probably a surprise to hear that neither the adderall state of sleep nor illness is among the indispensable conditions.. If Titbottom had been only a little younger, a little handsomer, a little more gallantly dressed--in fact, a little more phenergan of the Prince Charlie, I am sure her eyes would not have fallen again upon her work so tranquilly, as he resumed his story.. Hence the tendency of the thinking process must be to free itself more and more from exclusive adjustment by the principle of pain, and through the working of the mind to restrict the affective nystatin development to that minimum which is necessary as a signal...
Orphans, Waits...descomunal, com sempre.
Ànims amb això del galerista...tu insisteix!
una abraçada
-miq
Publica un comentari a l'entrada