De tornada de Cuba (reflexions dins un avió)

El visat no ha donat per més.
Ja he tornat després de veure-viure un país que sobreviu com pot.

Tòpics: Cuba és un país meravellós, té una cultura impactant, música i músics genials, La Havana enamora, escric Mojitos & Daiquiris com es mereixen: en majúscules, una gent impressionant i tantes i tantes altres coses que em deixo.
Però alguna cosa es palpa en el país. En alguns llocs, com La Havana i Trinidad, on tenen més contacte amb els estrangers, dos homes em parlen, separats per molts kilòmetres, de tortures dutes a terme per la policia per intentar aconseguir menjar assaltant hotels durant la crisi dels Balseros de l'any 2003. Un altre em parla de la mort del seu padrí, als 88 anys, en la misèria d'una caseta amb el sol de terra, ceg i desganat, després de que la Revolució li expropiés el seu negoci: una finca de canya de sucre que era el que més s'estimava,i que li va costar suor llàgrimes posar en funcionament. Em diu a l'orella, perquè ningú el senti, la ràbia que té. Diu que aquest no és un govern per a tots, diu que és un govern per un, el de la barba (a Cuba no se sol anomenar a Fidel, si parlen d'ell ho fan fent com si es pentinessin la barba). A llocs més apartats de rutes oficials, com els pobles agricoles de les muntanyes de Las Lomas, la Revolució ha fet molt per una gent que abans d'aquesta no tenia ni la possibilitat d'escolarització ni metges. Allà quan vaig provar de parlar de política i saber que pensen de Fidel, em responen, literalment "Hasta aquí se habla, cambiemos de tema...", i hi canviam alegrement acabant-nos una casolana botella de rom mentre el mestre em convida a un puro fet seu.
No hi ha una Cuba. Possiblement n'hi ha tantes com cubans hi ha al món. Cadascú té una història sobre la història del país, una trajectòria familiar i personal que no escapa a la política del règim. Alguns estan convençuts que la Revolució va ser positiva, i la meva opinió és que en el moment en que va ocórrer, ho va ser. Però la Revolució va provocar el derrocament d'un dictador per instaurar-ne un altre --Sabeu que Fidel va prometre el retorn de la democràcia si la Revolució trimpfava?--. Altres, i per la meva experiència puc afirmar que és una majoria suficient, estan tristos i decebuts per la manca d'informació i de claredat sobre el futur de Cuba, però sobretot per la manca d'aliment.
El que més sorpren quan un arriba a Cuba és l'ocupats que estan els cubans intentant treure diners per aconseguir coses d'on sigui, això sí, via legal. Les converses dels pobles i les ciutats tracten del mateix: Com aconseguir una roda, una peça de recanvi per al motor de l'antic Chevrolet o 60 pesos cubans per poder comprar una botella de llet són temes que tenen els cubans ocupats durant tot el dia. Supòs que és una estratègia del règim per evitar que parlin de política, ni que sigui en secret.

Cuba cal ser descoberta sola.
No amb posts d'altri (com jo) que en parlen.
Més que un viatge és una experiència colpidora que només es pot copsar si s'hi va.
No vull contar res més d'aquest país: només que cal una vida sencera per entendre'l.

De retorn a l'illa, pens en els nostres excessos.
El capitalisme, ho sabem, no és ecològicament sostenible.
Ho repetesc: o el capitalisme canvia o l'home desapareix.
Allà la carestia obliga a recarregar encenedors de plàstic mentre aquí vivim envoltats d'objectes que ni volem ni necessitam. Regals d'empreses que solucionarien molts de problemes a altres parts del món.
Supòs que és l'eterna història del nostre sistema.
Ja no sé si està en les nostres mans canviar alguna cosa.
Només sé que intentar-ho és esgotador.

Jaqme