Un dia la humanitat va decidir apilar capses de sabates per viure-hi a dins.Eren de pedra.
Va ser una manera de portar la cova al lloc elegit.
De dur la muntanya a Mahoma.
La casa.
Un racó.
Un refugi.
Mirant els grans blocs de pisos a les ciutats una ansietat m'immobilitza.
Els blocs de pisos com a filosofia & antropologia.
Parlen del que som. Ho expliquen.
M'observo en el reflex del vidre del mostrador d'un Zara.
Som qualsevol.
Som qualsevols.
Un home és tots els homes.
Però això ja ho va dir Borges.
Són la 01:36 de la nit.
El veinat —un vidu de 78 anys— ha d'escoltar els crits de la seva única filla, una yonqui de 32 anys. Li demana doblers.
Ell li explica que no en té. Li demani que es curi, que cerqui feina.
Ella crida i insulta sense sentit.
Sento un nadó plorar.
Jo no hi puc fer res. En aparença no és el meu problema.
Però no puc dormir.
Això és avui i ara a Barcelona.
Sé que avui passarà el mateix a Nova York, Ciutat de Mèxic i Estocolm.
Una ciutat és qualsevol ciutat.
I qualsevol dels nostres grans problemes
ja els ha resolt algú altre.
Jaqme
9 comentaris:
Fa pena aquest post. Quasi he plorat. M'agrada molt com escrius.
A Nova York, sento l'eco dels que criden a Barcelona, a Estocol i al DF.
Ens hem llegit la ment? Avui tu i jo apilem persones en ciutats i posts paral·lels.
;-)
Bufff...aquesta foto fa mal només veure-la.
Una història dura, la que expliques. I potser lo més dur està en la seva esfereïdora quotidianitat.
Hi ha que fugir de les ciutats. O potser fugir de nosaltres mateixos?
Una aferrada
Buk
Abans de tot voldria demanar-t'he disculpes per la "petita enganxada" que vam tenir a ca l'Elur, ho sento moltissim
Despres voldria dir-t'he que t'he llegit i escoltant la musica que s'ha sent al teu Bloc m'has fet plorar com feia molts dies que no ho feia (i ho necessitaba, creu-me), gràcies per donar-me l'oportunitat de llegir-t'he, tens un dó, no l'abandonis.
Un petó i fins ben aviat!!!!
Glups!
Jo Mateixa: Crec que t'he de demanar perdó per haver-te fet plorar. :(
També et vull donar les gràcies per comentaris com aquest. Un comentari com el teu m'omple de benzina per fer mil posts més!
Buk: Boníssima pregunta, però podem fugir mai de la ciutat? Podem fugir de noltros mateixos?
Miq: Impressionant casualitat. O causalitat. Qualsevol ciutat, ja ho diu el títol.
Ah, i gràcies també a tu MJ.
No, no, tu no m'has de demanar perdó, de debo, tenia ganes de plorar desde feia dies i m'ha anat molt bé fer-ho mentre et llegia per que m'has arrivat molt endins, gràcies de nou.
Petons!!!
Sempre que arribo a Barna i veig aquells pisos tan tristos... semblen ben bé nínxols, o ínxols no sé com s'escriu.
Però aquestes coses també passen a algunes cases de quasi tots els pobles... no és exclusiu de les ciutats.
I per aquí també en volen començar a apilonar... que trist...
Un petonot, artista :*)
Jo Mateixa: Doncs així, gràcies per plorar! :) Comentaris com el teu són benzina per aquest blog.
Elur: Passa per tot. Apilonar! Quina paraula!
Publica un comentari a l'entrada