4/5/19

UN ANTISISTEMA DE HAMELIN

Entrada publicada al blog "vadepares.cat"


Tot va començar quan una tarda en que vaig mirar per la finestra de la meva habitació, situada prop del centre del meu poble no vaig veure infants. El meu poble nom Hamelin i des de sempre que he viscut aquí. Així que en veure el carrer buit em vaig demanar on eren els nens que jugaven sols al carrer no fa tants d’anys? Els han adduït els aliens? Són a casa mirant Bola de DraOH WAIT? Han quedat a escola castigats per alguna malifeta que desconec?
Després de donar-li voltes vaig deduir que no hi eren perquè la plaga de cotxes-rata els havia desplaçat dels seus llocs habituals de joc durant milers d’anys.
Per tant on eren els infants?
I just després em va sacsejar la segona pregunta. On jugaran els meus fills?
***
RESUM:
Premisa 1: Les rates-cotxe s’han apoderat d’Hamelin.
Premisa 2: El carrer és un lloc insegur i ple de perills per jugar.
Conclusió: Cal protegir als infants.
Nou inici: Com que hem de protegir als infants dels perills d’aquests artefactes hem de cercar espais perquè puguin continuar “jugant”.
***
No sabíem ben bé què fer així que vam trucar al flautista que fa segles ens solia resoldre els problemes que teníem.
I va arribar amb unes quantes melodies solucions davall el braç.
Va dir que el deixéssim fer, que complíssim el que digués i que no ens en preocupéssim gaire. Que legislaria per nosaltres i pels nostres fills.
I vam acceptar.
Però ara que ha passat el temps es fa inevitable comparar amb el que un coneix. La meva infància va ser pujar als arbres (els que ara ja no hi ha en el carrer que em va criar) i jugar a l’aire lliure. Vaig complir en aquest sentit tots els tòpics de l’infant de poble. De fet recordo que allò que solemnement anomeno “les grans lliçons de la vida” les vaig extreure de les meves experiències en aquell asfalt incipient. Les guerres de quadrilles amb tiraxines, les construccions de refugis, les cabanes, els russos que corrien per túnels davall els nostres peus (què eren els russos?), les caigudes i la picor de les crosteres i els grans d’arena convertits en muntanyes vists ara des de la distància. Experiències palpables i molt reals. Sovint massa. I comparo.
D’on aprendran les seves experiències els meus fills?
Una de les primeres normes que el flautista va instaurar quan va ser coronat va ser allò que anomena l’hiperinstitucionalització. Això tracta de recloure els nens d’Hamelin a centres perquè estiguin ocupats durant la major part del dia. Aquí comencem per l’escoleta, continuem per activitats esportives i/o artístiques, continuem pel repassos i etcèteres i així els plantarem a l’edat adulta institucionalitzats per la feina (si és que en troben) i les infinites hores que s’hi hauran de passar.
Us demanareu on és el temps per avorrir-se dels nens d’Hamelin? On queda el temps imprescindible de llibertat sense vigilància adulta? I el que és pitjor, quin exemple dono com a pare si hiperinstitucionalitzo? Ai. Direu que em preocupo massa i que el flautista sap el que més ens convé a tots, però em preocupo i desconfio de qualsevol proposta que diu conèixer amb certesa el que és millor fer amb els fills durant el “temps lliure”. D’aquesta manera és com arribo a la conclusió que si seguim hiperinstitucionalitzant només queda una passa per arribar a la mancança de pare i mare. La hiperinstucionalització ––la solució final–– és el resultat d’haver-nos condemnat a treballar, d’haver-nos condemnat a no tenir temps, d’haver-nos fet creure que un dia mai basta. És el que va manar el flautista. Els nens creixen educats per les seves institucions mentre nosaltres treballem a les nostres. Una altra manera de dir que donam els nostres fills al sistema perquè nosaltres estam ocupats cuidant-lo a ell. Pares absents amb l’excusa de que no ens queda més remei perquè necessitam els doblers per… En fi. “Necessitam” “coses” i com que necessitam aquestes coses renunciam d’incògnit als nostres fills. Fa mal perquè en el fons sabem que no necessitam cap d’aquestes coses però no podem ni sabem escapar d’Hamelin amb els nostres fills i portar-los lluny del flautista.
El flautista també va ordenar el sistema educatiu. Va maner separar-los (o amuntegar-los) en aules per edats i que tots aprenguessin de la mateixa manera el mateix. I també ho vam acceptar. De petits encara, que a l’escola juguen i experimenten. Però després els nens del poble aprenen sobre tot a base de seure, i de llibres dels quals han de repetir com a lloros el que en ells s’hi diu, també els posen deures infinits possiblement per evitar que puguin tenir temps per jugar al carrer. El que vull dir és que no entenc perquè aprenen una gallina a través de la seva foto, de la paraula gallina i no de la seva olor ni tacte ni vivència ni vida o mort? Per què no els ensenyen a matar una gallina o pelar de la manera més eficient una taronja? Coses que em demano. Però el que és cert és que a mi em sembla que ara a Hamelin aprenem la realitat a través de la distància i no de l’experiència. Des de la teoria i no del joc. Diu que el món ha tornat tàctil però tàctil només ho són les pantalles i res més. El món material s’està convertint en audiovisual (mentre els altres sentits s’estan convertint en residuals) també per nosaltres, els pares, els adults. Tots els nens han d’acabar el curs igual però cada nen és diferent. I el nostre somni és arribar a la jubilació vius. Aquesta és la vida que portam a Hamelin. Les alternatives que tenim s’invisibilitzen. M’enfado amb el flautista i només és una més perquè m’hauria d’enfadar amb mi mateix. Sóc incapaç de remar en sentit contrari. A Hamelin no hi ha alternatives i espero en secret que el sistema que teniu als vostres pobles i ciutats siguin més humans.
N’hi ha més. I amb aquesta acab. Però n’hi ha més. Les lleis del flautista ja no respecten el més sagrat: La maternitat (i ja no parlem de la paternitat), i per tant tampoc respecten els nadons però a ningú li sembla malament (o com mínim no es queixen en públic). I em demano quin poble que s’autodenomina civilitzat obliga a la mare a separar-se dels seus fills al cap de quatre mesos perquè ella torni a la seva institució laboral? I què dir de l’espai que ens reserva als pares? No és això maltractament infantil (i familiar) encobert? Quines alternatives tenim? Per què no hi ha moviments ciutadans que ho denunciïn i/o reclamin? I què hem de dir de les jornades de vuit hores? Quin espai queda per a la vida? Però entenc que això no passa fora d’Hamelin i encara que us sembli inversemblant aquesta és la realitat a la que estam sotmesos aquí. Confio i suposo que en els vostres pobles i ciutats us heu guiat per camins més racionals. 
Quan ens queixam, el flautista mana que no li donem massa voltes al tema i que ens amaguem rere armes de distracció massives. Que els infants són seus i que ens dediquem al que és nostre. Alimentar el (seu) sistema. Aplaudim per inèrcia.
En fi. N’hi ha més. Però tampoc vull matar de nàusea parlant-vos de la vida al meu poble.
No tenc solució per canviar el que mana el flautista del qual desconec el nom.
A no ser que la solució passi per fer com la família de la peli grega “Canino”, que no.
O llogar una cabana al costat del llac Baikal, a molts quilòmetres del veí més proper. Que tampoc.
O embarcar-nos en un veler i donar mil voltes al món però na Catalina diu que no.
O fugir a Samoa i viure d’acord les regles naturals però jo no suport els insectes.
Així que continuarem vivint a Hamelin més anys.
I anirem fent, queixant-nos i en la mesura que el flautista ho permeti, decidirem com puguem el nostre propi futur. Pensar si el que feim ho feim per inèrcia, perquè així ho mana, o bé neix de la nostra pròpia llibertat (i decidir en conseqüència).
A jo tenir en Pere i en Lluc m’ha convertit en un antisistema que no sabia que era. Un antisistema d’Hamelin.
No serveix de gaire.
No prepararé un cop d’estat.
(Aleshores què vols?)
Vull que Hamelin sigui amable amb els infants.
Perquè una societat amable amb ells és amable amb tots. Només això. 

1 comentari:

EQMEVD ha dit...

i mes enllà dels infants...les persones grans. les grans noses.