13/1/10
Der Zauberberg
És possible que tots i cadascun de nosaltres visquem una situació de crisi personal contínua des de fa anys. És a dir, que estam en un estat de ni alarmes ni sorpreses, un estat còmode, o com a mínim tan còmode com la vida morta que es du al Sanatori Internacional Berghof, esperant l'únic que es pot esperar. I quan arriba ho fa de la mà d'algú que conec bé. L'ansietat. Un atac precís i segur a la boca de l'estomac, que afecta des de la respiració al pensar. Un s'acostuma a l'ansietat. Fins que el període de crisi es torna normalitat. Fins que l'ansietat es torna rutina. I aleshores tornam entrar en un nou estat sense alarmes ni sorpreses, un estat còmode, o com a mínim tan còmode com la vida morta que es du al Sanatori Internacional Berghof, esperant l'únic que es pot esperar. I quan arriba ho fa de la mà d'algú que conec bé. L'ansietat. Un atac precís i segur a la boca de l'estomac, que afecta des de la respiració al pensar. Un s'acostuma a l'ansietat. Fins que el període de crisi es torna normalitat. Fins que l'ansietat es torna rutina. I aleshores tornam entrar en un nou estat sense alarmes ni sorpreses, un estat còmode, o com a mínim tan còmode com la vida morta que es du al Sanatori Internacional Berghof, etc...
***
En certa manera aquest post està relacionat amb l'anterior.
***
En certa manera tots els posts tenen relació.
***
Com tot, un poc, supòs.
No?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
i doncs? tot neixen d'allà mateix: tu.
;)
Em trobo com tu, en plena i crònica batalla contra mi mateix. També reacciono com tu, empassant i posant bona cara, encara que de vegades, avui per exemple, m'agradaria agafar al meu cap i dir-li quatre coses.
Potser en realitat les quatre coses me les hauria de dir a mi mateix, però mai tinc temps per parlar amb mi, em fa por.
És horrorós, però... és així!
Quin món, quin segle.
Ugisme.
Un no s'hi acostuma mai, a l'ansietat. Tem que torni, que torni, que torni.
Jo l'adormo amb somriures, i la deixo ko del tot mentres miro dormir les meves filles.
Però acostumar-m'hi... no m'hi acostumo.
Publica un comentari a l'entrada