13/1/10

Der Zauberberg



És possible que tots i cadascun de nosaltres visquem una situació de crisi personal contínua des de fa anys. És a dir, que estam en un estat de ni alarmes ni sorpreses, un estat còmode, o com a mínim tan còmode com la vida morta que es du al Sanatori Internacional Berghof, esperant l'únic que es pot esperar. I quan arriba ho fa de la mà d'algú que conec bé. L'ansietat. Un atac precís i segur a la boca de l'estomac, que afecta des de la respiració al pensar. Un s'acostuma a l'ansietat. Fins que el període de crisi es torna normalitat. Fins que l'ansietat es torna rutina. I aleshores tornam entrar en un nou estat sense alarmes ni sorpreses, un estat còmode, o com a mínim tan còmode com la vida morta que es du al Sanatori Internacional Berghof, esperant l'únic que es pot esperar. I quan arriba ho fa de la mà d'algú que conec bé. L'ansietat. Un atac precís i segur a la boca de l'estomac, que afecta des de la respiració al pensar. Un s'acostuma a l'ansietat. Fins que el període de crisi es torna normalitat. Fins que l'ansietat es torna rutina. I aleshores tornam entrar en un nou estat sense alarmes ni sorpreses, un estat còmode, o com a mínim tan còmode com la vida morta que es du al Sanatori Internacional Berghof, etc...

***

En certa manera aquest post està relacionat amb l'anterior.

***

En certa manera tots els posts tenen relació.

***

Com tot, un poc, supòs.
No?

5 comentaris:

neus ha dit...

i doncs? tot neixen d'allà mateix: tu.

Lastienditas ha dit...

;)

Unknown ha dit...

Em trobo com tu, en plena i crònica batalla contra mi mateix. També reacciono com tu, empassant i posant bona cara, encara que de vegades, avui per exemple, m'agradaria agafar al meu cap i dir-li quatre coses.

Potser en realitat les quatre coses me les hauria de dir a mi mateix, però mai tinc temps per parlar amb mi, em fa por.

Bua ha dit...

És horrorós, però... és així!
Quin món, quin segle.
Ugisme.

Núria ha dit...

Un no s'hi acostuma mai, a l'ansietat. Tem que torni, que torni, que torni.

Jo l'adormo amb somriures, i la deixo ko del tot mentres miro dormir les meves filles.

Però acostumar-m'hi... no m'hi acostumo.