Te demandaré anida

En el mòbil hi ha una manera d'escriure.
Autocorrecció automàtica, es diu.
Vas escrivint paraules, i si les escrius malament el mòbil te les corregeix.
De vegades passa, també, que escrius la paraula de manera correcta i el mòbil, inteligentíssim que és, la confon amb una altra i la canvia.

L'altra dia, jugant-hi, vaig comprovar que teclejant aleatòriament em "corregia" paraules sense significat i les substituia per paraules amb sentit (i significat).
De tecles pitjades de manera atzarosa sorgia ordre.
Del caos, sentit.

La pregunta ––final i òbvia–– seria:

Pot en Pere escriure -a l'atzar- no només una frasse, sinó un llibre sencer amb un mínim de significat sense saber ni tan sols que escriu?
Quantes probabilitats, en percentatge, tendria d'encertar?
Quantes probabilitats de que fos una obra que es pogués colar entre les grans de la literatura universal?

En tot cas serien més altes que encertar, tecla a tecla (i concretant), l'escriptura de, no sé, "La Muntanya Màgica", per exemple.
Un fet que tendria cabuda en una altra estudi probabilístic.

Si és una probabilitat --per petita que sigui-- pot passar.

I per tant res, absolutament res, es pot descartar.

***

És un poc com el futbol.

Cada gol és impossible. Cada gol és un miracle.

Cada dimecres jug una patxanga amb els amics, i de vegades es culpa a un jugador --o al porter-- d'haver rebut un gol.

Però si ho penses bé fer un gol és impossible.

Han de ser tants els errors de l'equip que el reb, tants, que sembla que el gol no pugui arribar mai.

El davanter que erra la seva oportunitat i perd la bolla, els migcampistes que no poden frenar el contraatac, els defenses que no han cobert bé els davanters contraris o l'espai, i el porter que no ha sabut veure per on entraria la bolla.

El futbol és la personalització de la llei de Murphy.

I haver assistit a un partit amb un resultat de 0-0 és haver assistit ––o haver jugat–– al partit perfecte.

***

Això és una versió dels fets.

També caldria algú que digues que un gol no prové de les errades de cada un, sinó de l'encert de l'equip que el fa.

Pessimista que és un.

***

Un dia, un amic em va enviar un Whattsapp amb una frasse inquietant:

"Te demandaré anida".

Quan els mòbils prenen el control i ens fan dir el que volen.

Aquest moment ha arribat.

***

Les estadístiques i les probabilitats.
Tenim més probabilitats de morir al bany de casa que no en un accident d'avió.

***

Aquest post està escrit en autocorrecció automàtica.

***

Per cert, en Pere ha començat a dibuixar.
El que més li agrada fer és art abstracte de gran nivell.
Però noltros insistim en l'art figuratiu.
Ai, que xungos que som els pares.
Que manipuladors.

The way it goes

Fa poc vaig llegir en alguna part que davant l'allau de notícies al que estam sotmesos diàriament no queda lloc pel més important, l'anàlisi, pensar-les.
Un senyor molt important va dir que avui hi havia més informació en qualsevol diari que la que estava a l'abast al llarg de la vida de qualsevol filòsof il·lustrat.

***

Llegesc les notícies dels diaris, mir les de la televisió.
És asfixiant.
Vomit.

***

I si les notícies són una distracció?
I si són unes ulleres que ens obliguen a veure amb els ulls dels altres el que hauríem de poder veure amb els nostres?

***

Desconfiar de l'exterior. De tot el que no sigui propi.

***

Per gravar l'Abbey Road els Beatles es van tancar i no van escoltar, durant molts mesos, cap disc que no fos seu.
Autoinfluenciar-se deu ser autoconeixer-se, supòs.
Autopensar-se.
Trobar-se.
L'Abbey Road és el disc més beatle dels Beatles?

***

Hi ha dibuixos en els llibres de'n Pere.
Els assenyalam i feim sons.
Jugam a fer renous d'animals, a donar noms a les coses.

Però i si els noms fossin una distracció?
I si el llenguatge fos un mur entre les coses i la seva comprensió?
O és que les coses només es poden entendre si les deim?

***

"El llenguatge és la casa del ser" va dir Heidegger.
Un refugi per entendre coses.
Un refugi no.
Un búnker, que ens protegeix i ens aïlla.

Però per veure les coses com són no cal llenguatge.
Ni análisi.

La casa del ser, va dir.

***

Tota foto parla de la relació entre qui la fa i qui la reb.

Worried man

Quan una conversa comença amb la frasse "Jo som falangista" ja saps que serà interessant.

Havia quedat amb un home del poble, un home d'uns 60 anys, al que només coneixia de vista, perquè volia parlar amb mi. Jo no sabia de què. Vaig suposar que devia ser a causa de la meva investigació sobre la guerra civil al poble. Però no exactament.

L'home havia llegit l'entrevista que Llorenç Capellà em va fer pel Brisas.

I em volia demanar alguna cosa concreta sobre ella.

***

El primer que em va dir em va sonar a prehistòria.

Com? Hi ha falangistes a l'actualitat?

"Sí, i tenim més poder del que sembla".

Allò prometia.

Havia rebut un mail "d'algú de falange, de per Palma, que em demanava si sabia qui eres, per això volia parlar amb tu".

Volia parlar de "En el niu de l'etern retorn", la meva obra de microteatre al Castell de Sant Carles.

Ell no l'havia vista, però l'havia llegida.

No me va voler dir com la va aconseguir ni qui li va donar.

Però volia saber per què el falangista de l'obra matava per l'esquena al milicià.

Per què per l'esquena?, em va demanar mirant-me als ulls.

***

El que volia que només fos un gir sobtat i inesperat en l'argument s'havia convertit en alguna cosa més seriosa, en un gir sobtat i inesperat.

***

No m'agrada parlar de les interpretacions de les meves obres de teatre.

Quan una obra està escrita camina tota sola.

L'home no havia vist l'obra.

I per tant no l'havia pogut entendre.

Les paraules, en un guió, sovint són insuficients.

Hi cal la interpretació.

A l'obra, després que el falangista disparés per l'esquena al milicià, s'estava dret, desolat, buit, enfonsat. Es seia, mirava la seva pistola, pensava en el que havia acabat de fer, mirava a l'horitzó, que eren els espectadors, pensava en que duria, com una condemna, per la resta de la seva vida, aquell Horror, aquella mort.
I David Navarro, l'actor que interpretava a Ramon, va mostrar a la perfecció la desolació i les contradiccions del personatge.
(També Juanma Falcón però ara no vé al cas).

En una guerra les idees estan per damunt les persones. 

Els homes són titelles de la història.

Li vaig tornar dir.

Les persones som instruments de les idees.

***

Encara avui.

Cada un.

***

Només el patiment ens radicalitza.

Només l'Horror ens empeny a l'Horror.

Le vent nous portera

D'alguna manera a l'illa, o a la costa, tot el que es llança al terra acaba dins la mar.
Tot és costa avall fins arribar al nivell 0.
Quan fa vent, com avui, més.

***

D'alguna manera fer una cerca a Google és alimentar Google.
Actualitzar l'estat a Facebook és treballar per Facebook, com piular a Twitter.
També escriure un post a Blogger és treballar per Google i Yahoo i Bing.
Alguns han ideat una estratègia que té en la seva base que el món treballi gratis per ells.

***

Aquesta crisi és predictible.
Basta dir que tot anirà a pitjor i encertaràs.
La crisi ecològica, dic.
Encara que també, igual, pot ser, es pot aplicar a l'econòmica.

***

D'alguna manera tot roda costa avall empès per algun vent.
O, pot ser, per la força de la gravetat.

In the backyard.

Sí. Des de fa un mes visc dins teatres.
Envoltat d'històries artificials.
Preparant-les acuradament.
Que es mostrin com han estat dissenyades sobre el paper en la pantalla de l'ordinador.
Sí. D'acord, les he escrites jo i veig els meus personatges que m'envolten posseint actors.
Mola.

***

"En el niu de l'etern retorn" en el tema del Teatríntim / Microteatre a Palma, i ara amb In the backyard a la final de l'Art Jove de Teatre.

***

No tenen res a veure.
Una d'elles va néixer per la investigació sobre la guerra civil al poble.

L'altra,"In the backyard", va nèixer en un somni.
De nit. Em vaig despertar suant i alterat.
Vaig agafar el mòbil i me'l vaig contar per recordar-lo el dia següent.
Algú havia acampat al pati de darrera de ca nostra i jo era incapaç de fer-lo fora.

Escriure és escriure's.

***

Noctàmbuls, refet, ressuscitat en un mes per això després de quatre anys de no fer teatre.
La nostra quarta obra com a grup.
Hem crescut, etc...
Gràcies Toti, gràcies Pau, gràcies Biel i gràcies Pau Vich per tot l'esforç que heu fet i feis.
I gràcies Catalina per tanta paciència i ànims i força.

***

Avui m'han demanat que expliqui de què tracta "In the backyard".
Ah, i per què té el títol en anglès.

Me costa explicar l'obra sense explicar allò que amaga.

L'obra parla de la meva generació i del nostre temps.
De la crisi (quina pena que sembli que tot ara hagi de parlar de la crisi).
D'aquells que ha pillat al mig.
De la generositat i de l'amistat i de l'amor.
Ai.
Parla de coses que hauràs de venir a descobrir.

L'estrena? Dissabte, 19 de novembre de 2011, a les 19.00 hores, al Teatre de Santanyí.
Vendràs?

The Words That Maketh Murder

Fa uns dies vàrem presentar el llibre de les fosses.
Una de les coses que sabem és que hi va haver guerra civil.
Que ho sabem com sabem que la terra és rodona.
L'altra fet és sentir-ne parlar a les persones que la van patir.
Hi ha llibres d'història i hi ha la veu humana.

***

La història, quina paraula.
Una descripció sistemàtica de dates i dades.

***

Ahir vàrem començar a assajar l'obra amb la que participaré al projecte de TeatrÍntim (sobre Guerra i Pau) al Castell de Sant Carles a principis de novembre.
Es titula "En el niu de l'etern retorn".
Tracta de dos milicians durant la guerra civil que parlen dels temes de l'odi, d'allò que els separa.
Setanta-cinc anys després els temes es repeteixen en la realitat de l'espectador.

Moren els homes, no les idees.

***

I ahir, mirant les imatges de la mort de Gaddafi per la tele hi vaig pensar.
Els milicians rebels que apallissen, escupen i maten al dictador libi. Els observo.
Què maten?
Un home? Una metàfora? Un símbol? Maten la mort i el seu dolor?

Què maten exactament?

***

Això ja ha passat abans.
Intereconomia és el mateix discurs del feixisme falangisme de 1936.
La mort de Gaddafi té la mateixa forma que la mort de Mussolini.
Les crisis econòmiques són cícliques.

***

La història no és un cercle.
Més bé una espiral.

To begin

Anar fent. 

Lentament. Insistent.

Escriure no és quelcom que doni doblers així que va pensar com alimentar la seva família.

Això Wallace Stevens.

***

No lluitar --no fer feina-- pel reconeixement del món, sinó per extreure --per expressar-- el que dus a dins.

Ser honest amb el que fas.

Agraeix poder-ho fer.

Les fosses de la repressió a Mallorca

Avui al voltant de les cinc de la matinada m'he despert.
Nerviós i intranquil.
Les fosses de la guerra civil. La meva investigació.
Com cossos oblidats que toquen a una porta de terra.
La meva consciència.


Troba'ns. Troba'ns.

En el moment just en què la majoria de les seves famílies ja no hi són per recordar-los, algú els cerca.

***

No m'intranquil·litza la investigació, sinó els límits de la maldat humana.

***

Caduquen els crims?

***

En alguna part vaig llegir que un no mor quan mor, sinó quan és oblidat.
Memòria.

Me
Moria.

***

El resultat: A Son Servera, tres fosses amb un nombre indeterminat de milicians que van desembarcar l'agost de 1936 per alliberar Mallorca del feixisme.
Un nombre indeterminat.
A partir de 20 fins...
100? 200? 300?
No m'atrevesc a posar un límit.

***

Hem publicat el llibre.
Però la investigació continua.
Contingut i forma.
Com més grates més trobes.

One

Quan ha passat tant de temps del darrer post sempre me passa que no sé què escriure al blog.
Quan passa el temps passen coses.
I és fàcil parlar d'una cosa, de dues o tres. Però no de moltes. Si vols dir massa coses corres el risc de dispersar-te, de no dir res.
Així que aquest post al final parla d'una cosa.
Del fet de parlar d'una sola cosa.
De quelcom i no de no-res.

Monkey & Bear

Els vespres d'estiu, poc abans d'anar a dormir, surt a la terrassa a llegir.

Darrerament hi sentia el que pensava que era un niu de falzies.

Sentia piular. 

***

L'altre vespre, mentre tancava la persiana de la sala una rata (que estava aferrada a la finestra) es va espantar i va fugir corrents fregant-me la mà per sobre les teulades.

Poc després, mentre estava llegint intentant oblidar l'incident a la terrassa, una rata (la mateixa?), va creuar-me per davant, fins que me va veure o sentir, i va fugir corrents.

Tenim dos moixos a casa.

Vaig cercar a Internet quins tipus de rata tenen per costum escalar parets i niar als terrats. 

I la majoria dels enllaços no explicaven els tipus de rata, sinó que subratllaven que les puces de les rates provoquen la pesta bubònica, i que per això són tan perilloses, i que per això cal aniquilar-les, però poca informació sobre la rata en sí. 

Quins costums tenen, com es reprodueixen, quins són els seus gustos, si són fidels a la parella i altres detalls que les podrien fer simpàtiques als nostres ulls eren exclosos.

Òbviament vaig haver de cercar informació sobre la pesta bubònica i vaig trobar que està eradicada a Europa. Que no hi ha por. Que tranquils.

***

Hi pot haver nazis simpàtics?

***

Parlar de rates és com parlar de nazis. 

Són dolentes i punt.

Abans del nazis i del món 2.0 les rates eren la Llei de Godwin.

***

Hi ha pors que perduren a través dels temps.

Que romanen, que són als gens.

El professor d'antropologia un dia va explicar a l'auditori que la por a les rates i a les serps era un bon exemple.

La por provenia de quan els humans simis vivíem damunt els arbres, i al terra hi vivien rates i serps.

I el món estava dividit entre nosaltres i ells.

I la lluita era constant.

Nosaltres i the others els altres.

Tradicions o costums que continuen.

***

Tenim alguns nius de falzies a la teulada. 

O de rata.

I dos moixos que en teoria haurien de caçar a les nits.

***

De tot això se suposa que n'hauria d'extreure una conclusió.

Que els humans ens aferram als tòpics.

Que qualsevol cosa veritable en el passat ho continua essent ara.

O que els moixos ja no cacen rates.

Igual tot el que hem après durant tots els anys d'escola és mentida.

Si fos així, què seria allò que ens han dit que és la realitat?

It hurts me so

Un professor que vaig tenir a l'institut me va convidar, d'adolescent, a anar a conèixer al seu amic, l'escriptor Miquel Àngel Riera.
Perquè m'aconsellàs o me digués què havia de fer amb tot el que escrivia en aquella època.

Mai vaig arribar a conèixer a l'escriptor.

Va morir.

Anys després em va arribar la mateixa proposta, però amb diferents protagonistes.
Sí. Tenia un sopar pendent fins fa molt poc.
Fins que la seva malaltia va anul·lar la taula reservada.
Jo havia parlat unes quantes vegades amb el dramaturg, però només per telèfon.
Jo el considerava el pare de la moderna autoria dramatúrgica en català a les illes i me feia molta il·lusió aquesta trobada.
Era algú que havia fet, en certa manera, el camí que vull per mi.
Un pioner. Un heroi.
Però la història es va repetir.
El gran Alexandre Ballester va morir ahir.

Així que ja ho saps.

Si per casualitat ets escriptor i algú et proposa que vagis a sopar amb mi, ja ho saps.
Anula la reserva.

***

Mallorca és això.
Avui els diaris en parlàven una pàgina, com a molt dues, de la mort del dramaturg.
Poques opinions.
Cap especial.
A Twitter, a la nit, 7 mencions.

A l'illa, la definició és clara.
Cultura és tot allò que fa doblers.
Miquel Barceló i Rafel Nadal en són el millor exemple.

Sense deixar de banda l'excel·lència dels nostres hotels.

Ai, l'Atlàntida.

***

I diré més per evitar confusions.
És tan portentós el que fan Nadal o Barceló com el que van fer Riera o Ballester.
Igual.

Votar una granera

La democràcia afirma que un estat democràtic desconeix el principi de preparar-se per governar que Plató ha demostrat essencial per a l'estat just. L'única cosa que se li demana al governant democràtic és que sigui amic del poble.

Nigel Warburton.

La Caverna de Plató.

Hi ha partits i hi ha el partit.
Aquí pretenen votar presidents i no representants.
No pensar gaire l'opció quan s'hauria de fer el contrari.
Paradoxes...

La democràcia té alguns problemes i múltiples avantatges.

***

Hi ha cartells electorals.
Em demanen el vot. La confiança.
Però hi ha mentides.
Detect fal·làcies.

La primera és la seva confiança en el Photoshop.
Retocar-se, rejovenir-se, eliminar-se les imperfeccions físiques.
En el fons el que fan aquests polítics és embellir la realitat. Disfressar-la.
Hermosejar...
Ocultar-la sota una aparença que no existeix.
Serà la seva primera mentida.
Contingut i forma.
Els primers polítics que cauen són els que primer menteixen...

Però les fotos menteixen més.
Menteixen en la seva postura corporal.
Menteixen en la rialla.
Tot això surt de manuals, no de la sinceritat.

Contingut i forma.

Després hi ha el fons dels cartells.
Colors neutres, regulars.
Algun hi ha situat una brillantor solar i estranya en el fons.
Fons que en la realitat (tridimensional) no existeixen.
El fet que la inmensa majoria de cartells electorals tinguin un fons unidimensional, neutre, fals i sense relació amb la realitat significa que el fons de les seves propostes també és unidimensional, neutre, fals i sense relació amb la realitat.

Després hi ha els lemes que han triat.
Em crida l'atenció, per damunt dels altres, un.
"Les Illes Balears que volem tots".
Una clara fal·làcia.
El llenguatge, en aquest cas, perd el seu sentit.
El llenguatge és l'eina de la raó, per tant la raó del qui emet aquest missatge o bé està dient una mentida al receptor o bé l'està intentant enganar o bé s'ha equivocat.
Els tres casos són molt greus.
Molt.
Però ningú, cap articulista, cap pensador, cap diari, ningú a les illes hi ha fet menció.
--Deixem-nos enganar plàcidament--
El llenguatge perd el sentit perquè la paraula tots no significa tots, sinó alguns.
"Les Illes Balears que volem alguns" seria més sincer, més honest, i més veritat.
Tots és tots, entre els quals m'incloc.
I com que una Mallorca o unes illes governades per aquesta gent no és del meu gust --i tampoc del de molta altra gent-- ja no poden fer una afirmació d'aquest tipus.
Tot significa.

Ai, el contingut i la forma.

Ai, tots els partits.

***

I d'entre tots els partits, un que s'alça com un cas digne d'estudi pel millor antropòleg de Mart.
L'antropòleg no hauria d'estudiar el partit sinó la societat que situa aquest partit en el seu govern.

A Balears hi ha un partit molt fort, que es juga la majoria absoluta cada vegada que hi ha eleccions.
Fa molt que els observ i de cada vegada entenc menys com hi ha gent mallorquina o balear que s'hi manté afiliada.
Hi ha una pregunta.
Com és possoble que aquest partit sigui tan fort a les illes quan, des del meu punt de vista, és un dels partits més antibalears que hi ha?

Antibalear en el sentit que ataca la cultura, la llengua, les (ja de per sí dèbils) polítiques d'integració als nouvinguts, la natura (base del turisme) i fins i tot i per tant del desenvolupament econòmic.

Com és possible que aconsegueixi tants de suports des de la fal·làcia, des de la mentida explícita?
Els casos que citaré es poden demostrar amb el diari a la mà cada dia, cada setmana, tot l'any.
Guard retalls de premsa que ho proven.

Sí, pot ser sóc jo l'antropòleg de Mart.

Anem per parts. Aquest partit ataca la cultura pròpia amb missatges i propostes directes i dirigides a acontentar als seus enfervorits seguidors, i al mateix convida a matances i arròs brut i porcella. Folcloritzar la cultura. Està bé. Tornem a Franco.

És el partit que ataca la llengua catalana explícitament anunciant que retallarà les ajudes a la seva normalització, que eliminarà el decret de mínims o que farà que els pares puguin triar la llengua d'escolarització (amb la qual cosa s'ha acabat la integració i benvingut Apartheid), però mentre emet aquest missatge els seus líders --més que populars, populistes-- fan mítings a una part de la tercera edat d'aquí (una part molt important dels seus vots), educada sota els rentats de cervell de l'escola feixista franquista, que aplaudeix enfervorida discursos fets en mallorquín, menorquín, ibicenco i formenterense.

S'ha acabat la unitat de la llengua. Divide ut vincis y cierra España.

És el partit que vol imposar la seva (única) manera d'entendre el país. Una visió que no és d'aquí, sinó d'allà. I que si el nouvingut arriba, en tot cas s'ha d'integrar amb la llengua i la cultura (i la història) de Valladolid i no amb la d'aquí. Suprimir el decret de mínims suposa imposar un Apartheid, imposar el castellà, com sempre, i relegar el català a un racó més minoritzat encara. Sota el missatge del bilingüisme no s'hi amaga un bilingüisme real, sinó la supremacia imposada (més encara) del castellà en una altra terra conquerida. Sí, lectors, tractar als votants com a indígenes colonitzats.

Aquest partit el partit també ataca la natura --finita per illenca--, és el partit que se situa en contra de la protecció de parcs naturals, o de la protecció de zones verges, el que se situa a favor de fer més camps de golf i urbanitzacions, el que no redacta les normes urbanístiques segons els dictats de la raó o el consens, sinó segons el que dicten els seus amics grans empresaris de la construcció. Diu que així afavoreix la feina. Però no diu que és una feina temporal, que s'acaba (com la crisi ens ha ensenyat). I si diu que vol afavorir feina, per què al mateix temps està tan disposat a acomiadar tots els treballadors d'Ona Mallorca i de Televisió de Mallorca?

És el partit que proposa sortir de la crisi amb el mateix mètode que ens hi va ficar. És l'amic dels banquers, de l'especulació, de la privatització dels serveis. És el partit que proposa sortir de la crisi continuant amb l'espoli fiscal (3.190 milions d'euros que se'n van i no tornen) i que mai ha obert la boca ni mogut fitxa sobre aquest punt.


Però així i tot traurà majoria absoluta.
Els balears, bolcats en votar-los.

Gent que tria un govern que els ataca.

No hi ha un cas que es pugui comparar, apart del valencià, clar està.
Això no passa enlloc.

Un antropòleg he dit?
Un psiquiatra.
O dos.

***

El poder polític és poder econòmic i per això, sovint, els aplaudiments i els cops sobre l'esquena.
Per res més.

***

Sartre va dir que la llibertat provocava angoixa.
I pot ser aquí el secret de l'èxit o de les majories absolutes.
Millor cedir la nostra llibertat als mitjans de comunicació, a les corporacions, a aquells que controlen als partits i que al mateix temps deixen als partits que els controlin.
Que els dos grans controlin la totalitat del missatge és suficient.
Repetim i enfocam sobre el que llegim i no sobre el que no llegim.
Millor no llegir les propostes de tots els partits.
Millor no pensar gaire.
Millor no ser gaire crític.
Millor casar-se --sense saber molt bé per què-- amb un únic partit.
Millor jugar a la fitxa del president que a la de la representació.
Millor que altres pensin per tu perquè si penses molestes.
I d'aquí que hi ha partits que tan seria si presentassin graneres (o escombres) a les eleccions, que la massa les votaria igual.

No valoram propostes, sinó que seguim inèrcies irracionals, i votam sigles repetides fins a la sacietat.
I ja sabem el que deia Goebbels de repetir el missatge, veritat?

***

La democràcia té alguns problemes i múltiples avantatges.
Entre aquestes la llibertat d'expressió.

Serve the servants

Avui sentia les declaracions de Ramon Socías, el delegat del Govern central, a la ràdio.
Una figura que em recorda a la dels enviats romans a les províncies, per tenir-les controlades, per fer-ne informes i tota la pesca.
Aquest senyor hi explicava una notícia.
Una d'aquelles que serveixen per ser interpretades o manipulades com a mínim de dues maneres.
Una d'aquelles notícies en que el periodista --o el mitjà-- mostra l'ideòleg que amaga.

El delegat-enviat-corresponsal explicava que a les illes la criminalitat s'ha reduït molt i s'ha situat en la taxa més baixa dels darrers 10 anys (vet aquí un titular).
El delegat-enviat-corresponsal del Govern es mostrava feliç, no perquè les illes liderin un cop més la taxa de criminalitat de l'Estat (vet aquí l'altre titular), sinó perquè els turistes podrien venir tranquils a un lloc segur.
Ah, que els turistes puguin venir tranquils. Guai.

En aquesta illa, cada vegada que feim alguna cosa bé, ens alegram més pels turistes que per noltros.
Cada vegada que milloram alguna cosa, la milloram més pels que vendran -es jauran al sol i marxaran- que no pels que hi vivim sempre.

Un fet que defineix molt bé la nostra psicologia o personalitat.

***

Conec alguns casos de famílies mallorquines catalanoparlants.
De vegades un dels seus membres coneix algun o alguna estranger/a que ni idea d'idiomes romànics, s'hi enamora i decideixen establir-se a l'illa.
Aleshores el primer que fan és pensar en el futur laboral de l'estranger.
I -oh, paradoxa!- el primer que fan és apuntar-lo a classes de castellà.
La família (i ja també el nou cercle d'amistats) continua parlant en català, i mentre no passin els anys el nou no entendrà cap paraula de l'idioma de comunicació familiar.

Un fet que defineix molt bé la nostra psicologia o personalitat.

Freight train, by Elizabeth Cotten

A falta de saber què dir, fotoblog.

***

Escriure perquè se't comenti

Wikilàndia

Cada dia, llevat dels caps de setmana, conduesc dues hores.
En aquestes dues hores escolt la ràdio (i també --per sort-- música).

La ràdio és un mitjà en el qual hi ha gent que parla.
També hi posen música però jo sintonitzo les emissores de gent que xerra.
Aquesta gent parla de coses que en teoria són importants que es coneguin. Per molta gent.

Que es coneguin: focalitzar l'atenció sobre quelcom i deixar a les fosques tota la resta de coses. Parlar és amagar. Xerrant amagues més coses de les que dius.

I parlen 24 hores.
Diuen notícies, les expliquen, fan debats sobre aquestes, i intenten descriure el món que ens envolta d'una determinada manera.

Hi ha gent manipulable i gent que manipula.

A quins d'aquests dos grups pertanyen les ràdios?

Quina raó queda per continuar escoltant-les?

Al final la informació s'ha convertit en espectacle.
En entreteniment.
En arma de control i domini.
Belens Estebans també són Manels Fuentes i Federicos Jiménez Losantos.

Hola 1984.

***

Un home major m'ha fet arribar un manuscrit d'una "comèdia" que ell va transcriure d'un "senyor que no sabia ni llegir ni escriure"i que li va dictar de memòria.
Vol que la llegeixi.
Diu que no sap qui és l'autor, però que la va transcriure als anys 50.

Oh, encara queden coses fora de les fronteres de Wikilàndia.

***

Aquest blog és autoreferent i no se fa responsable de les opinions del seu únic col·laborador.

Tropical Island

Aquestes illes són al mig del mar.
Aïllades en cas d'atac.
Aïllades en cas de cataclisme.
El sentit de pertinença a ser d'aquí és lleu, és fràgil.
Sentir-se d'una altra part és la única defensa, l'únic remei a aquesta por antiga.

***

Si visqués al continent viuria amb la convicció de poder anar a Sant Petersburg a peu.
Si hi visqués estaria segur que en cas de necessitat podria tramar un pla per escapar-nos.
Que hi podria haver sempre una possibilitat de sobreviure.

Un holandès va escriure un llibre sobre la guerra aquí.
El va titular: D'una illa hom no en pot fugir.

***

Anar-se'n d'aquí és anar en avió o vaixell.
Això ens fa dependents de la tecnologia.
Això ens converteix en invàlids.
Per això dins l'illa ens movem sempre en cotxe.

***

Tenim la independència geogràfica d'Espanya.
El que ens hi uneix és un pensament, una abstracció.
Una invenció.
Les nostres fronteres són naturals, i això és més veritat que qualsevol idea.

***

Estam sols.
La solitud, l'aïllament, l'isolament com a àncora.
Única certesa.

Sappy

D'alguna manera hem entrat dins un cicle en el que la humanitat ha perdut la il·lusió.

Conec una persona de més de 50 anys a la que han operat per un problema de salut i l'han acomiadada del seu lloc de feina i no s'ha fet comunista, ni tan sols sindicalista.
Vull dir que fa un segle un treballador maltractat tenia l'esperança d'una revolució que ho transformés tot i que situés als que manaven al lloc on ells eren, i a ells als llocs de poder.
Les revolucions van esdevenir. I es van aixecar imperis en nom del proletari.
Però per la llei del que tot el que s'aixeca s'acaba ensorrant, la URSS va tornar esdevenir Rússia.
I amb ella les il·lusions de revolta justiciera van transformar-se en un conformisme inmens, brutal, infinit.

També conec alguns infants que no han escrit carta al Pare Noël, ni als Reis Mags.

La perdua de la il·lusió.

***

Vivim tot allò light, descafeïnat, desnatat i darrerament 0'0.
També les sensacions acaben essent així.
La vida a través de la pantalla.

En quin any va nèixer el cibersexe?

***

La confiança amb el col·lectiu ha esdevingut parany.
Hem esdevingut titelles en mans d'un sistema tan abstracte que no hi ha ningú capaç de predir el seu comportament.
I hi volem continuar vivint.
No hi ha cap alternativa.
Ni salvació individual.
Ni política.

Davant aquest panorama la il·lusió ha mort.

***

Protestam per la Llei Sinde però no piulam davant la pujada del 9'8% de les tarifes elèctriques o per l'increment en l'edat de jubilació.
Millor pagar un colló més pel llum cada mes i fer més anys de feina que no poder descarregar-nos les pelis gratis.
En alguns casos la il·lusió perduda ens ha transformat en imbecils.

***


La il·lusió està unida a la capacitat de sorpresa i meravella.
Kurt Cobain es va suïcidar perquè havia perdut aquesta capacitat.


"Ja fa massa temps que no m'emociono ni escoltant ni creant música, ni tampoc escrivint, ni tan sols fent rock'n'roll."


Kurt Cobain va morir per haver perdut la il·lusió.


***

Me preocupen els símptomes.
La meva diagnosi és preocupant.

Theme From The Movie La Grande Bouffe

Vaig descobrir La Grande Bouffe el dia de la mort de Marco Ferreri.
Va ser al cinema club de Sa Nostra, a Palma, fa molts d'anys.
Molts dimecres solíem anar amb els companys de pis i altres amics a veure la peli que hi posaven.

Al film un dels personatges afirma que no és possible morir-se per menjar massa.
I això significa tantes coses que crec que és una de les frases més intel·ligents que s'han escrit mai en un guió de cinema.
Sobretot si la repenses després del final.

Quan va acabar vam tornar al pis en un estat al·lucinat i vam cuinar molt (i quan dic molt és molt) en un intent d'imitar els personatges del film.
Però no vam morir.


***

No coneixia res de Marco Ferreri però crec que puc afirmar que La Grande Bouffe ha estat un dels films al que més voltes he donat.

***

Al matí següent els diaris parlaven d'aquell director que acabava de conèixer.
No ho entenia.
De vegades la vida té casualitats, o causalitats, rares que semblen dirigides o muntades per tu.

Diaris amb obituaris i homenatges a un director que era tan (injustament) oblidat com ara.


***

Supòs que és quelcom que enyor de la ciutat.
Desaparèixer dins un cinema. Sense mòbil, sense Internet, sense connexions.
I sortir canviat. Nou.

***

Quan vaig treballar a la tele vaig aprendre que el 95% de les notícies dels mitjans de comunicació són allò que es vol com a notícia.
Les notícies no esdevenen per sí soles, sinó que es pensen, es dissenyen i es creen.

No és casual que Marco Ferreri es mantengui en l'oblid.

***

A algú no li interessa que pensis.

***

I no, avui no escric sobre la Sospita.

Happy Xmas (war is over)

Na Catalina per la finestra de casa i jo des del cotxe hem observat la mateixa cosa.

Una llarga estela de llum blava que queia lentament damunt la mar.
Després, parlant-ne, han sorgit tres versions del mateix fet: Focs artificials, un meteorit que ha entrat a l'atmosfera, o bé el Pare Noel.
La versió dels focs artificials aviat ha estat descartada. La distància entre na Catalina i jo en aquells moments (uns tres quilòmetres) i la mateixa descripció l'han descartada.
Però resten dues versions: La versió adulta i la de l'infant. En els dos casos ens han ensenyat a mirar les coses d'una determinada manera.
Pot ser hi hagi una manera diferent de veure les coses en cada època o cada edat. Pot ser només veim les coses com ens diuen que són.
O pot ser les coses només són el que són abans de ser observades.
Observar la cosa és manipular-la.
Però això ja ho va dir Schrödinger.
Què hem vist?
Avui no hi ha dubtes.
Som dia 24 a la nit.

The Logical Song Lyrics

Pont

Me pos la màscara d'analista de temes globals.

És una màscara d'imatge sòbria, seriosa i preocupada.

Tot per dir que hi ha quelcom que me preocupa, que hi ha un abans i després d'aquest present comú.

Que la crisi econòmica ho transformarà tot ja ho tocam amb les mans.

Una de les primeres conseqüències no serà només la mort de l'esquerra, sinó també la de la seva substituta, la dreta, igual de negada a trobar solucions.

Han existit altres crisis econòmiques.

Hi ha hagut en èpoques no llunyanes la mateixa desconfiança i desencís amb la política i la democràcia.

Però hi ha quelcom nou davall el sol.

Wikileaks.

I la persecució política, en temps de democràcia, d'un mitjà que enarbora la bandera de la justícia, l'ètica i el respecte als drets humans.

I això que vivim a occident, no a la Xina de Liu Xiaobo.

Wikileaks incideix en una sospita: que molts polítics (afortunadament no tots) un cop instaurats en el poder s'obliden d'aquells que els hi han donat la responsabilitat de gestionar. I prioritzen l'engranatge de la maquinària econòmica com si fos el mateix que la maquinària humana. No ho és.

I això només és el principi.

El poder del poble ha donat pas al poder i al discurs dels diners. Acabam de donar la benvinguda a la plutonomia i gairebé ningú se n'ha adonat. La crisi és l'excusa perfecte per dur a terme els canvis que volen que el món necessita. Una crisi que és l'excusa perfecte per oblidar  i canviar tots els valors humans i humanitzadors.

Un exemple?

Fa dos dies la Unió Europea havia de votar de si hi havia la possibilitat de que el permís de maternitat pogués passar de les 14 a les 20 setmanes. Òbviament va ser denegada perquè ara hi ha crisi i la gent s'ha d'incorporar als seus llocs de feina tan aviat com pugui.

Perquè és millor fer feina que cuidar d'allò més important, perquè així deixarem abans els infants en mans de les institucions.

I això només és el darrer exemple.

Un exemple d'ahir mateix.

***

De cada vegada estic més convençut d'estar immers dins un canvi religiós.

Sí, has llegit bé. 

Religiós.

Hem passat d'una societat religiosa a econòmica però que funciona sota els mateixos paràmetres. Una societat que va inventar quelcom tan abstracte com Déu i li va donar tot el poder. En el nom de Déu es trepitjaven drets humans, en nom de Déu podíem fer guerres, en nom de Déu la veritat estava de part nostra. Amb l'economia hem fet igual. Li hem donat tot el poder. En el nom del capital trepitjam drets humans, en nom del capital fem guerres, en nom del capital la veritat està de la nostra part.

Però la qüestió de fons és sempre la mateixa.

Ens oblidam de nosaltres mateixos.

De viure, de la vida.

Millor atorgar tot el poder a quelcom abstracte com Déu o l'economia que no tenir nosaltres mateixos el poder per dirigir les nostres vides cap a on volguem.

***

El capital té unes senzilles regles.

Tothom pot vendre allò que té, sigui material o sigui mà d'obra.

S'acorda un preu a allò que es ven, i si les dues parts estan d'acord aleshores hi ha joc.

Uns venen la seva joventut, uns altres la seva salut, uns altres el temps que voldrien dedicar a la seva família... Tots venem alguna cosa en aquest mercat. 

Repetesc:  Millor atorgar tot el poder a quelcom abstracte com Déu o l'economia que no tenir nosaltres mateixos el poder per dirigir les nostres vides cap a on volguem. 

En nom de la crisi del capital ens vendrem els nostres drets a saber, a la salut, a la llibertat, al respecte, a l'educació i fins i tot a la supervivència. Qualsevol cosa estarà bé per sortir de la crisi tan aviat com es pugui. Qualsevol cosa val per fer que el nostre capitalisme malalt es guaresqui tan aviat com sigui possible.

***

Res del que vivim és nou. Sinó molt semblant a anteriors crisis econòmiques.

I mai ha existit un millor analista de l'economia que el primer, l'original.

Cal rellegir Marx amb la persepectiva del segle XXI.

Però com que fa peresa, com que exigeix un temps que no tenim, o com que alguns l'han acusat de comunista o socialista o de revolucionari o de radical o fanàtic, millor que agafem la darrera novel·la sueca de moda i ens relaxem després d'un dur dia de feina.

En fi.

***

Dos camins d'ara en endavant.

Un que ens diu que mentre esperam la guerra deixarem que ens diguin per on hem d'anar, això sí, respectant unes regles del joc molt concretes.

I l'altre que...

***

Però el pitjor de tot és saber que només tenim una vida, i que d'alguna manera l'hem de viure.

The godfather waltz

Tres segles d'endogàmia d'uns pocs llinatges ha provocat que d'alguna manera tots els xuetes de Mallorca siguem família.

Una de les coses que a mon pare sempre li ha costat entendre ha estat per què escric teatre si no hi ha ningú a la seva família, ni a la de ma mare, que hagin sentit atracció per l'escriptura (i ja ni en parlem pel teatre).

Però l'altre dia sembla que va trobar una explicació prou lògica.

"Ja sé d'on te ve això del teatre", me va dir mentre me mostrava una pàgina del diari.

El titular: L'actriu Catalina Valls Aguiló ha mort als 90 anys.

"Era família nostra".

***

Me va contar que el meu padrí tenia cosins que vivien a Palma, i dels cosins del meu padrí, la veritat, és que mon pare no n'ha parlat mai gaire.

Me va contar que de petit solia anar a visitar a Catalina Valls Aguiló a casa seva, i me va dir que l'única vegada que havia anat al teatre amb la seva família havia estat per anar a veure la cosina del meu padrí, la gran dama.

D'alguna manera, en l'esquema mental del meu pare, s'hi troba la creença de que tot està escrit en els gens.

Que no hi ha una alimentació cultural que provoqui determinats efectes. No.

Tot ve determinat per la família.

Ara, per ell, un enigma s'ha resolt.

Escric teatre perquè un gen compartit amb l'actriu Catalina Valls ho ha provocat.

"I no li donis més voltes".

I'm your man

"Adults Normals" ja ha arribat a les llibreries.

I el que més me sorprèn, als seus mostradors.

En bona competència companyia.

Time has told me

Hagués estat bé penjar la presentació que vaig fer del llibre.
Descriure la transmutació d'algunes cares quan vaig citar el pla Ibarretxe per parlar d'una obra de teatre.
O repetir la importància dels teatres com a primer símbol de civilització a través de les cultures.
Però no.

Mirant per la finestra --mentre afora plovia-- he vist com algunes fulles de la figuera han començat a treure taques marrons.
El primer que he pensat ha estat en si podia estar malalta.
Però no.

És una obsessió que darrerament tinc, una pregunta contínua.
La tradició judeocristiana ens va fer creure que el temps és una línia.
Un anar cap alguna part (El cel? L'infern?)
Un cop s'aconsegueix el cel, o l'infern, és per sempre.
I ja no hi ha retorn al paradís.

Però l'observació ens diu el contrari.
Hi ha un cicle.
O cicles-cercles.
Les estacions, el dia i la nit, les morts i els naixements.
Si observam la natura veurem que tot és cíclic.

El temps no va a enlloc.
Sinó que cada any, o cada cert temps, torna.

És curiós el procés pel qual ens han fet creure tantes coses en contra de l'observació.

Adults Normals

El proper dijous, 21 d'octubre, a les 20:30, al Claustre de Sant Domingo d'Inca present el meu nou llibre.
Adults Normals.
Una obra de teatre que vaig escriure fa tres anys i que per una cosa o altra no acabàrem d'estrenar amb el meu grup.

***

Normalment es diu --o les editorials diuen-- que la poesia és la germana pobra de la literatura.
L'altra dia vaig entrar a la reformada llibreria "Món de llibres" de Manacor, i vaig demanar per la secció d'obres de teatre (quina llàstima que no tinguem, com en l'anglès, una-sola-paraula per elles).
L'amo de la llibreria em va respondre que l'han llevada per fer lloc a altres gèneres.
Una llàstima. Vaig marxar mans buides.

Conclusió: si la poesia és la germana pobra de la literatura --o de les editorials-- les obres de teatre en són els seus familiars pàries, els captaires, els homeless, aquells éssers estrambòtics dels que ni tan sols les llibreries en volen saber res.
I me direu que el teatre és difícil de llegir, que s'ha d'estar massa concentrat, que és literatura per ser representada, vista, posada en escena.

No hi estic d'acord.
Igual és que ens hem convertit en lectors que no volem imaginar.
Llegir com a posat.
Llegir és pensar, mal pesi.

I ja acab.
Llegir teatre és una experiència intensa i satisfactòria per aquells que s'hi apropen.
Són peces, obres que, en la majoria dels casos, en una hora i mitja s'han llegit, i que desprenen una gran intensitat i sentiment, i tenen un missatge tan o més potent que qualsevol novel·la i/o metàfores més doloroses que qualsevol poema.

A més, de tots els gèneres és l'únic que es pot llegir en companyia :)

***

I tot aquest rollo per acabar dient que estau tots convidats a la presentació del meu llibre.

The kindness of strangers

Sempre he pensat que les cançons no poden ser infinites.
Que hi ha d'haver un límit d'elles, un límit en la seva combinatòria de notes i ritmes.
I aleshores què passarà quan s'acabin totes les cançons?
Versionarem les que ens agradaven?

***

Així mateix hi ha d'haver un límit en els temes dels films, les novel·les, els còmics, les obres de teatre i també els poemes.
Una combinatòria de temes (i personatges i diàlegs) nombrosa, sí, però finita.

Hauria d'escriure un post. Com a mínim fer una selecció d'alguns twits destacables des de fa un mes fins avui. Ara hi ha coses prioritàries. Mir poc el Facebook. Ja no procastrino mai. Estaria millor si jo fos més tranquil. I una veritat, encara no sé de què tracta aquest blog.

My Tired Feet

Per saber escriure, per saber com a mínim què s'ha d'escriure, abans de res s'ha d'haver escrit molt sobre l'acte d'escriure. El mateix amb la fotografia o amb la pintura. Escriure sobre l'escriptura és afinar-se, com un instrument, per agafar el to, la veu.
Escriure sobre el to, sobre el procés creatiu.

Escriure a mà.
Conèixer la pròpia lletra.

***

La veu pròpia.
Conèixer la pròpia veu.

I can't forget

Si és que tants de sopars amb extra de coent no podia ser mai bo.
Gastroenteritis o virus de panxa.
O que simplement el cos demana pausa.
Fa uns dies vaig pensar que el meu cos necessitava com mínim estar 24 hores sense ingerir res que no fos aigua.
No ho vaig fer.
Però ho he fet. El cos m'ho ha obligat a fer.
Com si hi hagués una relació entre el que vaig pensar i el que m'ha passat.
Escoltar el cos.

***

I si l'educació estès basada en desescoltar-nos?
I si tot el que hem après i hem llegit ha estat per allunyar-nos de la nostra essència, d'allò que som?

***

L'altra dia a casa vaig agafar "El drama del niño dotado", un llibre de l'etapa de lectures psicoanalítiques de na Catalina.
El llibre parla dels orígens de la pèrdua d'identitat i de les seves causes.
Diu que el "nin dotat" reconeix molt aviat les necessitats dels seus pares i de seguida intenta adaptar-se a elles i que així aprèn a suprimir les seves pròpies necessitats i sentiments i va perdent contacte amb aquell que era per trobar-se amb aquell que altres han volgut que siguis.

Quan naixem venim amb una forta càrrega de personalitat pròpia, i també venim amb una sola cosa que coneixem: sabem el que el cos ens demana, i ploram o riem en conseqüència.

El cos ens parla, encara que tenguem 1, 30 o 60 anys.
Per tot el que no sigui menjar, cagar i follar som sords.
Hem tornat sords.
De fet també podríem posar en dubte que tot el que no sigui menjar, cagar i follar és poc important.

***

Però la personalitat.
Ser qui ets o aquell que els teus pares han volgut que siguis.
No conec ningú --encara que ho negui-- que no s'adapti a aquesta tesi.
De fet els que més la neguen són els que més s'hi adapten.
Sovint hi ha coses que es veuen millor des de fora que de dins.
O igual des de dins també es veuen i és millor negar-les que enfrontar-s'hi.

***

Jo sóc jo i el meu doble.
(I un poc aquesta cançó)

I'm yours

Aquest estiu és peculiar.

Semblam ocells.

I preparam la casa com si fos un niu.

***

Ningú sap què és el millor.

Hi ha coses que els meus pares estan convençuts que varen fer molt bé amb la meva educació que jo consider traumes.

Així que supòs que repetiré els errors, encara que no vulgui.

***

Com es pot educar baix un sol paràmetre?

I això que sembla haver-hi consens amb allò de que tots els pares volen el millor pels seus fills.

Un exemple? 

Què és millor, acompanyar amb el cotxe els infants a escola o deixar que hi vagin a peu?

***

Educar...

Res més que donar unes eines perquè el nen, en el futur, pugui ser feliç.

I prou.

***

Les converses amb els amics han canviat.

Darrerament parlam de fills, del que s'ha de fer o convé preparar.

Quan assistim a les classes de preparació al part i ens donen múltiples consells sobre el que s'ha de fer pens en els padrins de la meva padrina. 

La veritat, no sé qui eren. Ni en sé el nom. Però sense ells jo no seria aquí. No van anar a classes de preparació de res. Ni ningú els havia parlat de sexe ni de totes les avantatges que suposa la lactància materna. Tampoc varen necessitar un Bugaboo.

Crec que el que vull dir és que tenc més ganes d'escoltar-me/escoltar-nos que no repassar llibres, mètodes i consells.

Tanmateix tot serà igual d'encertat o equivocat.

Tot està bé.  

Formam part d'una generació excessivament tutoritzada. 

Tot el que el màrqueting no ocupa ho ocupa l'estat.

***

Ens mir.

És definitiu. Ens hem allunyat de la natura.

The constant

Un amic em va dir que ell era molt científic i que per això no li havia agradat el final de LOST.
Jo no vaig estar d'acord.
Em va dir que jo era un home de fe.
Sempre es tracta de la mateixa lluita en la història.
O com a mínim en la història de la filosofia. Aquesta línia manté aquesta lluita: raó contra fe. Ciència contra creença.

***

Jo pens que LOST ha estat una sèrie tomista. I per què? Perquè Tomas d'Aquino, el sant escolàstic, deia que si hi ha una disputa entre la raó i la fe, la raó ha d'escoltar a la segona, que és la més important (d'aquí extreia que per això els estats han d'obeir l'església). Així durant més de 100 hores en que ens hem dit que era una sèrie molt innovadora perquè parlava de teories científiques al mateix temps que parlava de filosofia (Locke, Hume, Rousseau...) i de religió. I que bé que parlava de ciència (perquè en el fons pensam que la ciència és la veritat) i que bé quan pensàvem que tot a l'illa havia de tenir una explicació (més o manco) racional i tota la pesca.
Però és que pot ser bé que no tot tengui una explicació racional.

***

Començ a estar cansat que tota sèrie, pel·lícula o llibre nou hagi d'incloure referències a originals teories científiques, i per tant matemàtiques.
La matemàtica pretén explicar la realitat des de l'objectivitat.

Però no hi ha objectivitat.
Només hi ha la subjectivitat que situa les matemàtiques (i la ciència) allà per alguna cosa, per alguna raó.

Quina?

Si ens aferram a l'explicació matemàtica del món aleshores ens alliberam d'haver d'analitzar la realitat amb (perilloses) ideologies que poden posar en perill l'statu quo.

I tot són ideologies.
Sí.
Matemàtiques incloses.

Per això dues coses.
Començ a desconfiar d'aquells que han situat la ciència en el centre del cànon del saber.
I dos, quin gran final, el de LOST!