09 juny 2009

Resurrection fern

Ahir una professora va entrar a la sala de professors i va demanar a una altra professora, davant meu, si havia vist en Jaqme.
Ella va contestar que no.
Jo vaig pensar, eh, que som aquí!
Per un moment vaig creure que tot era una broma de mal gust o un remake casolà de "El sexto sentido", fins que vaig caure que allà hi havia un altre Jaume.
Sí.
Era un altre el que cercàven.

***

Tantes hores de cotxe provoquen dues coses: que escoltis molt la ràdio i que escoltis molta música.
En la primera d'elles et sents com en Bill Murray a "Atrapado en el tiempo". Cada dia el mateix. Això és tan així que a la COPE (per què la gent ho escriu en majúscules? Són sigles?) encara parlen de l'11-M com una conjura socialista.
En la segona d'elles mires la carretera i penses que la música et parla només del teu propi estat d'ànim. El paisatge ets tu.
Aquesta setmana dues cançons tot el temps: Resurrection Fern, de Iron & Wine, i K, de Jana Hunter.

Però el tema de fons és un altre.
Haver d'escoltar tanta música i tanta ràdio ha provocat que no sabi qui som.
I és que ja no sé que pens.

Qui era, jo?
Tu te'n recordes?

21 maig 2009

Oh! You pretty things!

M'estimo més que res sigui veritat a que vosaltres tingueu raó, a que la vostra veritat tengui raó.
Nietzsche

I de vegades em deman si allò que ens fan aprendre des de que som petits (que ens diuen que les coses són de tal manera i que tal i que qual i que hem d'aprendre que això és així i allò és aixà) no ens allunyen de cada vegada més del que nosaltres consideraríem, pensaríem o seríem, si no ens ho haguessin fet aprendre, com a "veritat".

Deixam de viure quan ens deixam de sorprendre de les coses.

I ens empenyen (qui què com?) contínuament a una edat adulta que només és planificació confusa.
Per què?
Se pot posar tot en dubte o és complicar-nos massa la vida?

***

Com reacciones si te roben t'agafen una foto d'aquí i ho publiquen (sense complir les bases del Creative Commons), aquí?

12 maig 2009

Chemtrails

Fa dos dies vaig obrir un calaix que feia 7 anys que no obria.
Els papers eren vells però el que hi havia escrit tornava a ser nou.

I he enyorat una manera d'escriure.
Una llibertat de dir.

***

Per què quan observo als meus alumnes de batxiller em recorden a jo?
No al que era.
Sinó al que ara sóc.

Una veu interior eructa.
"Ninyato immadur!"

I la veu d'antics professors de filosofia interrogant des del bressol "què és bo? què és dolent?"

***

Vaig anar a Barcelona.
I vaig entrar a una llibreria per comprar poesia: Paisatge Trèmul, Helicòpter i Implosions.
Els autors: Anna, Buk i Sílvie

Hi ha coses curioses en aquest món del blogs i una, que pot ser és la que més em sorprèn, és la familiaritat que acabes tenint amb la manera d'escriure i les vides de gent que no coneixes ni mai has vist en persona. Guaito als seus blogs, llegesc tot el que hi escriuen, observo les fotos que hi pengen, seguesc els seus Twitters, i amb alguns fins i tot som "amics" al Facebook.
En fi, que hi ha quelcom que fa que em senti molt proper a aquests tres autors. M'agrada com escriuen. M'agrada el seu estil i manera de comunicar-se.

En aquests tres llibres hi ha imatges poderoses i una nova generació de poetes europeus.
Una generació que no es pot aturar d'escriure i que parla directament a la seva època des de la seva època. Una generació que publica i que escriu a la xarxa --que diria "El País" si parlés alguna vegada de literatura en català.

En fi, que enhorabona.
Les estic llegint com si fos un disc.
Ara un poeta, ara un altre.
Ara un poema, ara un altre.

Pot ser estau construint un llibre dins el meu cap, entre els tres.

Però aquest estiu us individualitzo.
Ho juro.

08 maig 2009

The Variable

Hi ha variables i hi ha constants.
I no em refereixo a matemàtiques ni a una branca de la física.
Hi ha coses que en la vida canvien, i també hi ha objectes, persones, fets o idees que sempre romanen de fons en el nostre horitzó.
Variables i constants.
Ho diu Faraday.

Necessitam una constant perquè necessitam una àncora.

Però què passa si arriba el dia en que ens apropam tant a l'horitzó, que aquest acaba per difuminar-se i desaparèixer?

Aleshores sorgeix un altre horitzó, un paisatge nou, noves formes, idees i persones.
Aleshores les variables es tornen constants, i les constants, variables.
I res és segur ni definitiu.
Mai.

I començam de nou com en una roda.

Si alguna cosa va malament, quines són les meves constants?

29 abril 2009

Kunsthaus

Desconec per què els calcetins han de ser parells però sospit que al darrera s'hi amaga un gran significat simbòlic.

***

Què som?

Un cercle de Natura coberta per moltes capes de cultura.
Cultura significa "allò que aprenem".
Però cap d'aquestes capes és nosaltres.
Tampoc el seu conjunt.

Què som?

***

A qui se li va ocórrer fer les escoles i els instituts tan tan tan grans què hi cabessin tots els alumnes del poble, del municipi o del districte?
Com més gran més impersonal. Més embossat.
El que ocorre a les entrades o les sortides amb els milions de cotxes fent coa per acompanyar o anar a cercar és només la cara visible del que ocorre a dins.
L'objectiu de les escoles és educar o és fer de guarderies?

Es diu pel gran nord que si féssim o reconvertíssim cases de poble en petites escoles, en petits instituts quasi de barri (com ho fa Finlàndia) l'educació seria més personal. Que els alumnes serien ben atesos. Que els acabats de llicenciar (o de graduar) tindrien feina de seguida, premiant així tants anys d'estudi. Que es crearien bons ciutadans.

Una professora se m'acosta i afirma "la gent diu que els professors som pessimistes. I com no vols que ho siguem? Nosaltres veim el futur abans de que arribi".
En aquest sentit, una conclusió: la nostra llengua mor.

***

Plató va dir, per allà fa 2500 anys, que la democràcia no era un bon sistema i que a més no podria triomfar, perquè ¿quin poble hauria de voler governants que no tenen ni la preparació ni l'educació ni els coneixements que es necessiten per governar a un poble?

***

Si de petits ens diuen que ens hem de posar dos calcetins parells ho feim i no ho qüestionam.
Però quantes coses feim sense que les qüestionem?

Un alumne va dir que Déu existia perquè li havien dit abans de que fes 8 anys, va afegir que no li podíem ensenyar res perquè tot el que li havien dit abans d'aquesta edat era completament veritat. Psicologies complexes.

Duc calcetins imparells.
Per si de cas.

30 març 2009

When we embraced



Som algú que recorda des del futur cada segon del seu passat.
Veure (viure) com si fos una peli allò que et passa sense acostar-t'hi massa sense tenir massa implicacions.
Ho acabo de recordar.
Punt.

***

Hi ha un text.
Un.
I de quantes maneres el pots llegir?
Sabràs mai allò que vull dir?
Hauríem de mirar-nos i callar.
I pot ser escoltar alguna bona cançó.

***

Bacon bé, gràcies.

Quin sentit tenia pintar bell després de la II Guerra Mundial?
Retrats d'homes contemporanis i qui pinta es pinta.
La gent es retorcia provant d'imitar les postures dels quadres.
Vaig cridar molt fort davant el retrat del Papa Innocenci X.
Però el quadre cridava més i ningú em va poder sentir.
De totes maneres un infant de 9 mesos en mans de sa mare cridava aterrit (hombre no) encara més fort que el mateix retrat.
Així que els visitants a l'exposició no em varen sentir ni a mi ni al retrat del Papa.
I així va ser que aquell matí es va mirar més a l'infant cridaner (i a sa mare) que als mateixos quadres.
¿He dit que a fora del Museu hi havia gent que encara cridava més fort que el nen?
Deien sí a la vida. Els altres devíem estar en contra.
A una de les pancartes es llegia "Creim que si un embrió és un ésser humà aleshores una llavor és un arbre".

***

Dues notícies.
Una de bona i una de dolenta.
La bona:
Leonard Cohen tocarà a Palma dia 11 d'agost.
La dolenta:
que ho farà al Palma Arena.

***

El 30 de març sempre plou.
Les fotos dels meus aniversaris ho corroboren.


16 març 2009

Imitosis

Hi ha tendències.
En anglès els hi diuen Trends.
Hi ha Google Trends i Twitter Trends.
També revistes que ens diuen del que hem de parlar.
De la novetat, és clar!
De cop un munt de gent es posa a parlar del mateix al mateix moment.
Per què?
De què parla?

Es diu que som allò que feim, allò que pensam i allò que deim (i bé que ho sap el Facebook).

Analitzant els Trends podem saber què ens interessa a la humanitat global rica i occidental (això és amb accés fàcil a Internet).

La novetat.

Vet aquí un videoclip de l'any 2007.

Cal remuntar-nos a l'origen?
Avantguarda o reraguarda?
Parlam contínuament de nosaltres i de les nostres meravelles.

Pot ser caldria rellegir als presocràtics perquè ells ho van observar tot per primera vegada amb la mirada neta. La mirada meravellada i pura. I van saber mirar allò vell amb ulls nous.

Hem passat de mirar el món a mirar obsessius la nova producció humana.
Imitam converses.

A veure si al final no serem tan diferents els uns dels altres.

21 febrer 2009

Forever ago



Volem una vida normal, sense grans espants, sense sorpreses.
Treballam per poder aconseguir (o assolir) això o allò.
Viatjam algun cop l'any.
La vida en un loop i sentir-nos segurs.
Els turistes del vídeo són la nostra metàfora.
"No ens tragueu del que planificam, ni ens espanteu..."
Després de dilluns, ja arriba el cap de setmana.
I així un cap de setmana darrera un altre.
I després alguns anys.
Fins que (pot ser) arriba quelcom que canvia per un temps les nostres vides:
Un fill, començar o rompre un amor, la loteria, una mort, una bona oferta de feina o jo que sé.

Hi ha gent que espera sovint un canvi que mai arriba.
I si arriba no és el canvi que volies.

El que canta en aquest vídeo va perdre de cop algunes coses importants de la seva vida.
I va decidir traslladar-se a viure a una barraca d'un bosc de Wisconsin.
I va romandre allà tres mesos intentant curar-se d'una greu malaltia (i de més coses) amb la seva guitarra i amb capítols de Doctor en Alaska.

En aquell hivern Bon Iver va composar una obra mestra.

Quan es va publicar l'àlbum la gran majoria de revistes especialitzades van ser unànimes: estaven davant d'un dels millors àlbums de l'any 2008.

I hi estic d'acord.

Els turistes escapen sovint de la bellesa.

10 febrer 2009

On Macbeth

Eluana Englaro ha mort i he pensat en aquell llunyà dia de 1992 en que va tenir l'accident que l'havia de deixar en coma fins avui.
He pensat en l'escena que obre Macbeth, de Shakespeare, quan les bruixes li mostren el panorama d'un futur amb el qual a partir d'aquell moment s'obsessiona i lluita i pateix. I que tanmateix, irremeiablement, s'haurà de complir.

Eluana no és Macbeth però hi ha paralelismes.

Si al 1990 hi hagués hagut una conversa entre Eluana i les tres bruixes d'Escòcia, hagués estat la següent:

TRONS. ROQUES. BOIRA.
ENTREN LES TRES BRUIXES.
POC DESPRÉS ENTRA ELUANA.

Eluana.- Un dia tan lleig i bell mai he vist.
Bruixa 1.- Eluana! Arribarà el dia en que el món sencer parlarà de tu.
Eluana.- Qui sou?
Bruixa 2.- Arribarà el dia en que mantindras una lluita aferrissada a favor de la dignitat humana.
Eluana.- Per què em deis això?
Bruixa 3.- Provocaràs un gran debat social a Europa sencera i faràs trontollar el Parlament del teu país.
Eulana.- Però per què? A causa de què? Què hauré de fer per a què això ocorri?
Bruixa 1.- Res.
Bruixa 2.- Viure.
Bruixa 3.- Morir.

LES BRUIXES DESAPAREIXEN.

Hi ha paradoxes, i una de les més grans l'acabam de viure amb el cas d'Eluana.
És la primera vegada que per dur a terme un canvi de paradigma en el pensament occidental la seva principal protagonista no ha parlat, no ha actuat, no ha fet ni anat.
Ha estat allà en el moment oportú.
I Eluana hi ha estat dues vegades:
La primera, tràgica. La segona no sé com definir-la.
El dia del seu accident, i avui.

29 gener 2009

Ignoreland

Quan tinc un plat de menjar al davant, o bé una beguda, darrerament me ve al cap el pensar en els kilòmetres que han recorregut abans d'arribar a la meva taula.

Faig la llista d'un dia normal com avui: El cafè colombià del cafè amb llet ha recorregut un mínim de 7.000 kilòmetres. La llet, en tetra brik, prové del nord de la península, per tant posem que ha fet més de 300 kilòmetres. Per menjar, un pamboli. Investig d'on prové la farina del pa. És importada de la península: faig la mitjana: 300 kilòmetres. El llevat, ho desconec, i no el comptaré. L'oli és català: 266 kilòmetres. La sal, de Torrevella: 380 kilòmetres. Les tomàtigues de ramallet, del municipi (per cert, boníssimes).
A mitjan matí encara tenia son i per espabilar-me he begut una cola light, que supòs que han enllaunat a la central de Palma: 70 kilòmetres.
He dinat de bacallà amb patates. Aquestes darreres han viatjat des d'un hort proper a casa, així que no han fet més de 3 kilòmetres. El bacallà prové d'alguna part de l'Atlàntic. Posem el mínim: 1.500 kilòmetres. De fruita una mandarina d'aquí prop i un plàtan de Canàries: 2.000 kilòmetres si han viatjat en línia recta. Durant el capvespre he begut aigua embotellada de Lanjaron: 650 kilòmetres. El sopar ha estat autòcton, és a dir porquim pur: Quelitas amb llangonissa i paté. Les Quelis, com que provenen d'Inca, han fet 49 kilòmetres. El paté i la llangonissa la fan els mateixos propietaris d'una botiga del poble (molt recomanable) que acab de descobrir, per tant no han fet més de 2 kilòmetres. Per beure quedava un cul d'una botella de vi negre de la Rioja: 500 kilòmetres.

Només el que avui he menjat ha recorregut un total de 13.020 kilòmetres per terra, mar i aire abans d'arribar a la meva boca.
Com que aquest aliment no ha arribat sol, sinó que ho ha fet a través de vehicles a motor, aquests kilòmetres signifiquen alguns kilos de CO2 llançats a l'atmosfera.
Si me multiplic pel milió d'habitants que hi ha a les Balears i el sum al total recorregut pels aliments que tots els illencs ens hem menjat només avui i tenim un resultat de 13.020.000.000 kilòmetres recorreguts pels aliments mundials abans d'arribar a la nostra taula.
Si de mitjana, un avió de càrrega llança a l'atmósfera uns 0'13 kilos de CO2 per kilòmetre recorregut seriem responsables directes de que cada dia es llançassin a l'atmósfera 1.692.600 tones de CO2. Afortunadament hi ha aliments que arriben via aèria i n'hi ha que ho fan per mar. La carretera és intrailla. Així "només" devem suposar un milió de tones de CO2 diàries només en aliments.

Deixant de banda el que diu el seu cosí, el món s'escalfa.
Bromes apart.
Serà el planeta que ens canviarà amb una òstia o serem nosaltres mateixos els que ho farem amb el sentit comú?

En fi, illes com aquestes (o persones com jo) som insostenibles.

Alerta.
La foto és un spoiler.

***

Actualització (31/01/09): Seguiu aquest enllaç, que us conduirà un l'excel·lent article de Mateu Morro (que parla sobre la necessitat de consumir productes locals), al Diari Balears.

26 gener 2009

Darts of pleasure

Estreno l'any del búfal posant-me la vacuna del tètans.
Feia molt que se m'havia passat anar-hi.
M'han dit que a aquest país encara existia i que alguna gent mor cada any.
No hi he de tornar fins d'aquí 3650 dies.

Vet aquí un post útil.

24 gener 2009

Blue Ridge Mountains


Hi ha quelcom original.
A l'inici.
Parlam de música, de novel·les, de la Sèrie, d'això o allò que fan altres, que fan ells, o tu o jo.
Ens allunyam del que hi havia abans que tota la humanitat es posés d'acord en "fer" i parlar d'allò.

Hem estratificat la realitat i hem fugit de la Veritat.

Falta la resposta a què hi ha en l'origen?
De què parlaven els primers homes?
De caçar, de l'origen, de cobrir les primeres necessitats?

Es diu que quan l'home va tenir totes les (primeres) necessitats cobertes aleshores va néixer la filosofia.
Però sense necessitats cobertes ja era allà.
És el que opín.

És mirar els estels i trobar-se petit.
O inmens o infinit.

És, en definitiva, aixecar el cap contra el cel.

22 gener 2009

Tiger Mountain Peasant Song

Siguis on siguis i es tracti d'allò que es tracti,
sempre es tracta d'allò mateix:
De la lluita de l'home contra la Muntanya.

I en aquesta lluita sempre
hi ha un Camí millor.

19 gener 2009

L'Atlàntida a Mola TV



Mai us he parlat d'ella, però tinc una tia organista que viu amb un capellà i amb sa mare d'aquest.
I no, no són parella.
La història és llarga (i friki) i no vull entrar en detalls.
Des de que ha fet un curs d'Internet a l'escola d'adults del seu poble darrerament es passa el dia (i part de les nits) connectada al Messenger, a l'Skype i llegint blogs. He de dir també que sovint me reenvia spam (un altre curs li ha permès aprendre anglès) mentre me fa publicitat de fantàstics Rolex falsos. Es llegeix tota la publicitat que se li cola al correu, diu que li interessa, que troba ofertes interessants.
Però la història no acaba aquí.
Ella, la Senyora M., que coneix l'existència del blog del seu nebot, avui m'ha enviat un correu sorprenent:

"A un programa de tv catalana llegeixen el teu blog referent a marcel cranc...

mira cap al final del video? (aquí hi anava l'enllaç que trobau al cap d'aquest post)

vendràs a sapobla?
"

En el vídeo llegeixen fil per randa, el meu post.

Gràcies tia, per l'enllaç.
A canvi et regalaré el darrer disc de Marcel Cranc, a veure si t'agrada (això si no el t'has descarregat ja!)
Per cert, aprofit per dir-te que sí, que vindré a fer-te una visita a Sa Pobla.
Fes bondat i no passis tantes hores davant l'ordinador (maldecaps em dona el que mires!).

I també gràcies a vosaltres, Mola TV!

I saved the world today

Això va de veres.
Els polítics callen davant l'evidència.
La crisi serà CRISI i això només és la punta de l'iceberg.
Darrera la decadència de totes les grans civilitzacions hi ha hagut col·lapses mediambientals.
Som el sisè meteorit.

I ara deixo de cantar la sibil·la per ser eco d'una notícia:
El millor especialista en climatologia del món, Jim Hansen, que actualment treballa a la NASA, es va trobar amb Superman. El científic va ser directe i rotund.
-President, té quatre anys per salvar el món.

Després li va demanar que els USA prenguessin la iniciativa per evitar la major crisi que la humanitat (i la biodiversitat) hagin conegut mai.

Desconec la resposta de Superman, però esper que se posi la capa.

16 gener 2009

Boinc

Sovint vaig pel carrer i pens alguna cosa i em dic, ep, hauria de fer un post que xerràs d'això. Però la pantalla i les infinites possibilitats d'Internet sovint me bloquegen.
Intentar posar les paraules clares.
A veure.
M'he baixat un programa per col·laborar en línia amb diferents projectes.
El programa es posa en marxa en forma de salvapantalles, és a a dir quan un no fa servir l'ordinador o quan es descarrega música.
Es diu BOINC, i en ell cadascú s'adhereix a un projecte que contribueix a diferents recerques filosòfiques científiques.
Aquests projectes neixen davant la necessitat d'analitzar milions de dades. I per això necessiten posar a treballar milers d'ordinadors en línia. Un d'ells, el teu.
Hi ha diferents projectes als que ens podem subscriure.
De moment jo he distribuït el temps lliure del meu ordinador entre tres projectes: el SETI (de recerca de vida extraterrestre --pel canvi en la consciència humana que el Contacte podria suposar--), el Climate Prediction (d'investigació sobre el canvi climàtic --què hi puc fer? me fa ràbia com estam maltractant a la Natura--), i el Rossetta (de recerca en la predicció de l'estructura de les proteïnes amb la qual cosa es podria donar solució definitiva a moltes malalties que a l'actualitat no en tenen --obvi, contra el dolor--).
Però no només hi ha aquests projectes.
Quan us doneu d'alta en el BOINC (confio en que així ho fareu) podeu triar el projecte o projectes que més us interessi col·laborar.

***

Crec que el feed d'aquest blog, que aïllava encara més aquesta illa que s'enfonsa, està arreglat.
A partir d'ara, tots els milers de persones que estau/estan subscrites (i que cada vegada que me veuen pel carrer m'aturen pregant-me que escrigui sobre un tema o un altre), rebreu l'actualització al moment.

***

M'han pujat nota en el Page Rank.
I aquest fet, per jo, és més important que no tenir una estrella Michelín.
Gràcies, tu.

***

En la darrera setmana estic completament obsessionat en dues coses.
La primera és Frida Kahlo.
La història darrera la seva obra m'ha atrapat com un peix a una xarxa.
I no vull escapar.
L'altre és el darrer disc (que també és el primer) dels Fleet Foxes.
Avui vespre, al costat del fogueró, proposaré, al manco un pic, cantar tots junts el White Winter Hymnal.
M'enviaran a la merda i m'aniré a dormir.

03 gener 2009

White Winter Hymnal

La llegenda afirma que al principi dels temps hi havia una llengua original de la qual perviuen ruïnes en la llengua que avui parlam.
El millor exemple és l'arrel indoeuropea "st", que trobam a paraules com estar, existir o stop, que ve a significar quelcom com estar dret, inamovible o estable.

Vull pensar que cada paraula que dic, escric, llegesc o escolt amaga significats secrets, vull pensar que cada paraula és un mapa del tresor, que cada paraula és abracadabra o que amaga la recepta secreta de la pedra filosofal.

Això converteix cada paraula en una Matrioxka infinita.
Cada frase en un Big Bang!

***

Què hi ha darrera les paraules?
Renous
Que hi ha darrera els renous?

28 desembre 2008

Rain dogs


Hi ha quelcom que em diferencia de tu. Tens quelcom que et diferència de mi.
Tens quelcom que sents únic.
Que te fa ser tu.
Som coses.
Puc ser del Barça o que el meu color favorit sigui el blau. Puc ser ros o negre.
Però això no em fa diferent.

Què som apart dels gustos i les degustacions?

Hi ha quelcom que som.
Al fons.

Sempre estam sols.
Sí.
Som aquest pensament.
I prou.

24 desembre 2008

Bon Nadal (sí)


Val, és Nadal.

Voldria tornar a veure el Pare Noel creuar el cel i creure que res no s'ha perdut.
Però l'esperança perviu.
Viure envoltat d'un món on les normes ho marquen tot no significa que no torni a passar.
Hi ha nits màgiques.

Aquest any m'havia proposat anar a escoltar la Sibila, el "plus bell cant del món", que encara mai he sentit cantar.
Això és una vergonya.
És com si algú de l'illa no hagués vist mai la mar.
I estic fascinat amb aquest cant, el seu missatge & apocalipsi, poesia en estat pur i a més actual.
Un exemple:
Gran foc del cel davallarà;
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Daran los peixos horribles crits
perdent los seus naturals delits.
Els Sex Pistols n'haurien de fer una versió.

Vull confessar que vespres com aquests, el de dia 24 de desembre, me sent més sensible, amb l'all al cor, incòmode, amb un no-sè-què mal d'explicar.
No me trob.
Valor massa coses i m'envaeixen massa pors.

Però, en fi, supòs que això forma part de la màgia del Nadal.
Un Nadal que no té res a veure amb l'orgia de consum i els llumets.
Xerr d'un estar. D'un trobar-se dins un mateix.

D'aturar-se un moment i mirar el passat i el futur al mateix temps.
Res.
Bollaments d'un foll.

Bon Nadal!

PD.- La banda sonora d'aquest post, cantada per The Pogues i titulada "The Fairytale of New York" la trobareu aquí.

04 desembre 2008

Ara (i sempre)

Hi ha un músic a Mallorca que té un malson recurrent.
Passa a un cortó amb tarongers, i tracta sobre el passat, però també sobre el present.

Li vaig sentir dir que ell només volia fer cançons d'amor.
(Són les bones, afegesc)

Mallorca és surrealista. O estúpida. Una de dues.
El món exalça a tots els creadors de Bellesa, mentre que en aquest bocí de terra al mig del mar, les amagam. Qui sap si per les mateixes raons que amagam la llengua cada vegada que sortim de casa.

Si jo un dia som en Fellini, m'agradaria que ell fos en Nino Rotta.

Fa dos anys i un mes que en vaig parlar per primera vegada.
Si "Animal Fràgil" va ser un àlbum de debut rodó i impressionant, "Ara" només corrobora que ens trobam davant un autèntic fenomen, la perfecta evolució del músic-poeta. Perquè les lletres... no conec un altre músic que fagi un ús de la llengua tan acurat com aquest home.

Marcel Cranc canta, i obri un crui al bell mig de la sensibilitat d'aquesta illa-melic.

I la xapa en dues parts:

Ara, i sempre.

26 novembre 2008

It's been so long


Escolt el "Opera Circuit" de Micah P. Hinson i em sembla que creix.
Com algú que fa temps que no veus.
Hi ha cançons, com "She don't own me" que com la descobreixi algun publicista de Volkswagen donarà la volta al món.
Les coses van així.

***

Ahir vaig descobrir que tinc més de 14.000 ítems de records visuals a l'ordinador.
Diguem-li fotos.
També al disc dur extern.
Tot per por de perdre la memòria.
Por no.
No m'explic bé.

Per què volem fotos?
Per saber qui vam ser?
Per recordar allò que vam viure?
Per rememorar els llocs on hem estat?

L'entrevistador compareix mudat.
I em demana, davant el mirall.
-Què te'n duries a una illa deserta?
Amb el raspall de dents com si fos el micro, contest.
-Només fotos.

És una altra manera de dir que quan tot es cremi només vull conservar els records.
Saber qui som i què he fet.

***

Anar a exposicions i observar com els espectadors dels quadres donen el seu judici davant els quadres me fa oi.
"M'agrada" o "No m'agrada"
O la cúpula de'n Barceló.
Aquesta setmana he llegit al/s diari/s articulistes que volien expressar la seva opinió sobre l'obra. He girat pàgina al moment.
Per què voleu opinar?
Voleu que vomiti?
"M'agrada" o "No m'agrada"
Si no pots afegir res més calla't la boca i no emprenys!

L'art està molt per sobre de qualsevol opinió.
Perquè no és opinió, sinó coneixement.
I no tot allò que pretén ser art ho és.
Ni tot allò que vol ser coneixement ho aconsegueix.
En canvi les opinions...

L'obra Fountain està per damunt les altres.
I això no és opinió.

13 novembre 2008

Keep on runnin'


Saben aquell que diu...

Es fa horabaixa i l'electricitat torna.
Un llamp a la central de Es Murterar ha deixat les illes a les fosques.
Fosca no, perquè era el matí.
Havia de gravar un arxiu. I això que sona a informàtica no ho és.
Havia de gravar (amb la càmera) un arxiu (de documents històrics).
L'arxiu no té finestres.
Gravaré demà.

***

Mentre l'horabaixa se'n du un altra dia escolt, en un loop infinit, Cat Power.
Una cançó: Keep on runnin' del disc "You are free".

I la lletra me fer.

De vegades està bé no entendre la lletra de les cançons.
Jo li don el significat que vull.
I si sabés el que diu deixaria d'agradar-me.

Però aquesta lletra sé de què va.

***

Hi ha un abisme que separa allò que un diu
i allò que l'altre entén.

Mai ens comunicarem.

Perquè comunicar-se és impossible.

No només hi ha paraula.
Hi ha to, hi ha gest, hi ha pensament.

I el que escolta que no sap què escolta.

***

I no només això, la lletra h, el punt sobre la i (i sobre la j) i totes les majúscules, són absurdes.
Però ho mantenim allà.

Ens habituam a l'absurd amb consens.

***

I aquí no acaba tot.
Tot té dues cares.
No. Més de dues.

Cada vegada que deim alguna cosa d'alguna cosa només donam una sola visió d'aquella cosa.
I voler dir-ho tot és pretensiós, i impossible.

Perquè cada cosa és infinita.

***

En tot curs de guió teatral se diu que s'ha de donar més importància al subtext que al text.
Donar més importància al que es calla que al que es diu.

Però callar també significa.

***

A aquest post li falta sentit de l'humor.

Pujaré al seu principi i escriuré "Saben aquell que diu..."

05 novembre 2008

Do you have a dream?

Amèrica m'afecta.
Ahir un fort atac d'ansietat (acompanyat d'imatges de McCain, Obama i Bush) em va despertar a les 5:30 del matí. Ja no vaig poder tornar a dormir.
Què és l'existencialisme no ho sé, però conec el mal de panxa que fa.

***

Avui, afortunadament, he obert un ull mentre el despertador sonava.
Somniava fort (com darrerament). Un dels meus llargmetratges nocturns que hauria de convertir en contes per a no dormir.
El d'avui:
Jo era el compi d'aventures d'Obama.
Però "Obama" era una sèrie dels anys 70 protagonitzats per un personatge, Barack Obama, president dels Estats Units (amb estètica Malcolm X inclosa) que contínuament havia de fugir a causa de l'obsessió que tenia un grup de gent de matar-lo. Era tot d'un rollo "Perseguido" però protagonitzat per Obama. En el capítol somiat avui Obama havia d'amagar-se a ca la seva padrina, jo quedava al cotxe en estat d'alerta, però quan ell toca a la porta de la casa, un home amb aspecte de Tim Robbins se li ha acostat amb amb un maletí i li ha dit "me han pedido que te dé esto". M'adon que dins el maletí hi ha una bomba, però afortunadament el protagonista de la sèrie també se n'adona, i llança el maletí lluny. Jo pos el Dodge Challenge en marxa i en el moment en que Obama puja, el cotxe parteix a tota òstia.
L'explosió de la bomba ha fet el mateix renou que el meu despertador, i en el moment en què realitat empírica i realitat onírica s'han confús he respirat profund i m'he desitjat "bon dia i benvingut a un món que avui comença a canviar".

***

Em disfraço de Punset:
Tenim memòria biològica? Podem pensar des de cada cel·lula que ens forma? Pot (i com ho fa) recordar cada àtom que som? Quin record roman del que hem estat durant cada etapa evolutiva? Podem, encara, aparcar la raó, i pensar des d'allò que fa milions d'anys vàrem ser?

***

De petit me varen contar que dins el Puig de sa Font hi havia un cavall verd que feia girar una sínia, i que quan la sínia s'aturés la font del puig deixaria de brollar.
Sempre hem necessitat mites per explicar la realitat.
Avui la font encara brolla, però jo ja no me crec el mite.
I ho enyor.

De què serveix explicar-ho tot?

***

Si no hi ha "Lector" no existesc.

17 octubre 2008

Strange form of life


Cap agressió sense resposta.
O totes les agressions sense resposta?
Que primer es retiri qui primer es cansi.

***

Avui he descobert al meu fillol de 15 anys un grup que ell (m'ho assegura més de 10 vegades) no havia sentit mai.
Nirvana.

Serà que em faig vell?

***

Hi ha una assignatura que parla de les arrels de la Filosofia contemporània, però també es pot titular Nietzsche.

I hi ha un poble de Mallorca que es diu Felanietzsche.
I un altre que es diu Alqaeda, on hi ha l'hostal de ses nines.

***

Existir és estar obligat a existir.
I omplim el temps de coses.
El cervell també.
Massa.

***

Avís a melòmans.
M'agrada escriure mentre escolt "The Letting Go".
Un dels millors discs de la dècada.
Segur.
I el seu autor, Bonnie "Prince" Billy, toca dia 26 d'aquest mes a Lloseta.
Un luxe que vengui aquest crack!

13 octubre 2008

Souvenirs


Un dels jocs del carrer de la meva infància tractava de cercar l'entrada del túnel dels russos que creuava tot el barri.
El túnel estava ple de màquines i d'enemics que espiaven a les nostres famílies.
Fins i tot mai vàrem descartar que els nostres pares fossin espies secrets a les ordres d'alguna potència mundial.
Era la guerra freda, i la nostra imaginació es veia afectada pels esdeveniments i la història d'un món desconegut.
Totes les possibilitats eren obertes.
Era l'època en que la sèrie "V" ens congregava davant la tele, en un dels majors esdeveniments setmanals.
A l'escola tots volíem ser amics dels alumnes les famílies dels quals havien construït búnquers davall casa seva.
Per si hi havia un atac nuclear.
Els búnquers encara existeixen i els xalets que les custodien, també.
I estic convençut que molta de gent del poble té un mapa mental fet d'on es troben.
Només per si un cas.

***

L'altra dia vaig estar convençut, això sí, per un moment, que si l'espècie humana tingués un depredador, un competidor fort en l'escala animal, no hi hauria tanta depressió emocional.
El depredador caçaria els més dèbils.
Viuríem en un món sense invàlids ni vells.
Posats a triar m'estim més viure en un món imperfecte que no en un món on només els més forts tenen garantida la supervivència.
Això deu tenir alguna cosa a veure amb el capitalisme salvatge.
Segur.

03 octubre 2008

Homenatge a Welles

Pocs anys abans de l'adolescència vaig tenir un accident.
Anava en bicicleta i, quan vaig intentar adelantar a un amic, me vaig estavellar contra un cotxe que venia en direcció contrària.
El meu cos va, literalment, volar per sobre del cotxe i vaig aterrar amb el cap contra l'asfalt.
D'aquell accident no record res.
La memòria va deixar de funcionar o bé va esborrar aposta el rastre de tots els esdeveniments.
Després d'estar dies en coma, vaig despertar.
Varen haver de passar alguns anys i moltes proves perquè tothom s'assegurés de que no havien quedat seqüeles.
Però el meu pare sempre ho ha posat en dubte.
Diu que el meu comportament va canviar.
Afirma que abans de l'accident era un al·lot seriós, i que després em vaig convertir en una espècie de desastre ambulant.
Jo sempre he donat la culpa d'aquest canvi en la meva personalitat a una mala adolescència.
En fi.
A partir d'aquell moment em vaig dedicar a fer bromes de mal gust a la família.
A entrar d'amagat a les cases de les meves ties i donar grans ensurts quan ningú m'hi esperava.
A pintar-me un ull, amb l'ajuda de la meva cosina, de morat, com si hagués rebut una terrible pallissa i comparèixer "malferit" a la tenda de ma mare.
A despertar als meus pares amb el so del lleó a l'orella.
I unes quantes més que és millor no recordar.
Vaig rebre algunes granerades, vaig rebre sabatades pel clotell.
Hi va haver un diumenge especialment avorrit.
Els meus pares eren al futbol i en vaig pensar una.
Vaig tombar la tele al terra, vaig obrir tots els calaixos de la casa, vaig treure la roba dels armaris, i quan les vaig sentir que arribaven a casa, em vaig estirar al terra fent-me el mort.
L'ensurt va ser tan gran que des de aquell moment vaig anar més alerta.
Són bromes de malgust que formen, encara ara, part del que som.
També les he provades de dur a terme en la meva vida en comú amb Ella.
Però l'única que vaig provar de fer va fracassar.
Va amenaçar amb deixar-me.

Com que a casa ja no puc fer putades, les faig a fora.
La darrera ha trascendit, pel que he vist avui, al diari Balears i que il·lustra, en un breu, aquest post.

Fa alguns mesos el projecte "Material Acústic Antiaillant" me va demanar una peça radioteatral.
No volia escriure els habituals diàlegs que patinen per les orelles dels oients, ni ganes de fer comèdia ni drama.
Vaig pensar en una de les millors peces radioteatrals de la història, la mítica adaptació que va fer Orson Welles, de "La guerra dels móns" per a la ràdio, que va provocar més d'un atac de pànic als USA.
I vaig pensar en fer-li un homenatge.
"Homenatge a Welles" es va emetre dissabte passat.
El vespre el meu cosí me va dir que el seu padrí l'havia despert exaltat al migdia.
"A Mallorca estan passant coses grosses", cridava espantat.
Havia sentit que a la ràdio anunciaven un desembarcament bèlic hostil contra l'illa.
La tele em va fallar, perquè no va acompanyar.

Val, fins aquí, res de nou.
Vaig pensar que havia estat la única reacció de la única persona que havia escoltat, sense voler i sense saber que era meu, el programa aquell dia.

Però amb la notícia del diari he investigat i me consta que polítics importants varen rebre trucades d'alarma.
Avui mateix he escrit a Ona Mallorca per saber quines havien estat les reaccions que havien rebut.
La seva resposta ha estat aquesta:

"La veritat és que ha estat tot bastant divertit... Jo no havia reparat que justament el teu "Homenatge a Welles" s'emetia dissabte passat, i vaig rebre telefonades de gent preocupada per saber què passava, que havien sentit cosa d'un desembarcament per Artà i Campos i volien saber més informació! Aquí a la ràdio, també van telefonar oients pel mateix i periodistes de la casa també reberen trucades en el mateix sentit.

Record que quan enregistràvem el capítol especulàvem sobre la possibilitat que hi hagués gent que s'empassàs la història, saps que vàrem riure amb tot això... i ara resulta que ha passat de veres!! Ja veus, encara segueix funcionant!!"

Al llarg de la vida canviam, però tampoc ho feim tant.
De petit les bromes eren dins la casa.
Ara em temo que la casa ja no és suficient.

Si voleu escoltar la peça radioteatral, clicau aquí.
Té una duració de 10 minuts (per si voleu encendre una cigarreta, preparar un te, o encetar una cervesa...).

Una sugerència és que faceu entrar a algú a l'habitació on sou i li faceu escoltar les "notícies" mentre vosaltres "actuau" com si el que escoltau fos real.

Esper, de veres, que no us avorreixi.

01 octubre 2008

Heisenberg

Un es demana (de vegades i entre les coses que es demana) com hagués pogut ser la història del cinema d'haver-se rodat "El senyor dels anells" que Stanley Kubrick tenia planejada gravar amb els Beatles fent de Hobbits.

Què hagués passat si... és una llista que no acaba mai.
Una cançó amb totes les notes possibles.

Un es demana (de vegades i entre les coses que es demana) com hagués estat la seva vida si no li haguessin regalat la biografia de'n Kerouac el dia aquell en que va complir 16 anys, al mateix temps que li van anunciar que "A partir d'ara el temps et passarà més aviat" (i que l'havia de convertir, per sempre més i de cop, en un ésser descentrat).

L'atzar, en el fons, deu ser física quàntica.

***

En el món Marvel la normalitat pertany als superherois i als supervilans. Tota la resta són anormals.

En els mítics còmics Don Miki hi havia en Miki, en Donald i tota la seva, diguem-la així, família.
Tota la resta dels habitants de Patolandia eren cans.
Pobre Pluto.

30 setembre 2008

Madam, I am Adam

Escriure i saber què (o no saber què?)
A més sempre defensaré que els millors escriptors són aquells que escriuen per a sí mateixos, i no pels altres.

***

Per què "haver de ser" tan productiu?
Alguna vegada anar a pescar. A sembrar i collir.
La companyia dels amics i l'amor de la dona.
Com ho hem fet per complicar-ho tot tant?

Hi ha massa competicions en cada un de noltros.

Me tanc dins jo i dibuix, més que escric.

16 setembre 2008

La història de les coses



Són 21 minuts que donen per molt.
Una explicació resumida de la filosofia (o economia?) del passat recent (i present) per canviar no només el nostre futur.

El vídeo és fet per la nord-americana Annie Leonard, una experta internacional en salut mediambiental i sostenibilitat. Aquesta presentació és el resultat de 20 anys d'investigació i experiència dins el sistema de producció actual.

Mentre les borses es desplomen, me deman: quina connexió hi ha entre la crisi global i el nostre sistema de producció?

Enceneu els altaveus, posau-vos còmodes, aturau el/s mòbil/s, despenjau el telèfon, (apagau el llum) i clicau al play.

12 setembre 2008

Que tota la pell sigui call


Com de fort has de ser per a que res t'afecti?
Ser cuirassa. O que tota la pell sigui call.

He estat fotut tota la setmana.
Una d'aquelles coses rares que ni els metges saben per què peguen.

El millor comentari, el d'un familiar que amb gest de preocupació m'ha mirat als ulls, afirmant:
"Quina putada que t'hagi pegat això, tan jove".

En el meu cercle d'amics hi ha hagut unanimitat: psicosomatisme.
Me fa ràbia que m'ho diguin.
Jo som més de focalitzar el que ens passa a causa de l'atac d'elements externs.
Com si tots fóssim Iraq.

Però no descart que hagi estat un atac psicosomàtic.
Hi ha causes que cap aquí apunten.

Passem a la metàfora.
Quines anàlisi haguessin fet els estudiosos de Kafka sobre un personatge seu al que el cap li roda, tot li dona voltes i no es pot mantenir dret a causa d'això?
I si sabem que el personatge va esgotar les seves forces la setmana anterior? I si s'analitza que el personatge va fer les mil del matí (a la seva edat!) xerrant, rient, bevent i fumant (a la seva edat!!) uns quants dies en poc temps?

Analitzem les causes:
Ana Rosa, al seu programa matinal, afirma: "En Septiembre se pagan los excesos del Agosto".
Touché!
Tots els Gurus aspiren a ser com ella.

Oscil·lo.
Sempre.

***

Tesi.
Antítesi.

Falta la síntesi.

05 setembre 2008

De vegades vull ser en Matt

En Matt Harding va deixar la seva feina i va decidir recórrer món.
El vídeo me fa tenir ganes, sempre, de fugir del meu poble.
Recomano veure-lo amb atenció.
És el seu primer vídeo.
L'he mirat un munt de vegades.
I dues d'elles he acabat comprant dos bitllets d'avió.

Però ja és setembre.
I és algun dia massa tard?

Un vespre, quan estudiava a Palma, no vaig voler anar a la marxota nocturna del Dimecres Bo d'Inca.
Aleshores un amic me va donar un dels millors consells que m'han donat mai.
"Si no ho fas ara, que ho faràs en tenir 90 anys?"

Vaig arribar a casa a les 10 del matí de l'endemà.