That's Amore

 

Hi ha setmanes en la vida d'un en que, més que sortides de la realitat, semblen sortides directament de la fàbrica de la literatura. M'explic: Hi ha paisatges que signifiquen i hi ha fets que més que això --accions desenvolupades-- són pures metàfores. Que la força del significat passa per sobre dels simples fets.

Tot és molt pre-socràtic aquests dies. Tot va molt als seus orígens. Penso en frases del tipus "Del no-res no hi pot sorgir quelcom". Però coses com l'amor desmenteixen als filòsofs d'abans de Sòcrates.
Pot ser us estareu demanant què vull dir.
Hi vaig.

Amics molt propers han estat pares per primera vegada. Acab de conèixer, en dos dies diferents, a dues nines que a partir d'ara sempre sabré qui són, o com a mínim, d'on venen.
Aquesta és la resposta definitiva a qualsevol presocràtic que vagi fent afirmacions gratuïtes.
Que sí, que del no-res hi pot sorgir quelcom.
Un quelcom per sempre més.

***

I just quan torn de conèixer a Irene i Gemma em rodola el cap.
Som animals racionals, sí, però a l'hora de la veritat -i pot ser sigui aquesta l'única veritat- és que senzillament som animals amb ànsies reproductores. Tal qual en Ringo d'aquí un mes.
Les mir i pens en els documentals de la tele. Record que a un documental van dir que mirar bebés, o animals joves, ens genera oxitocines.
Un tipus d'hormona que ens fa sentir més segurs, més confiats, en definitiva, més forts i millors.
I clar que també pens en que ara per elles totes les possibilitats són obertes. A partir d'ara podran ser allò que elles vulguin ser. I que sempre hauran de defensar això perquè això és llibertat i això és vida així que benvinguda Irene i benvinguda Gemma.

Després al carrer veig la gent que va i que ve i pens en la importància extrema del sexe i que Freud no devia anar tan equivocat quan deia que bona part dels nostres traumes provenen de fets relacionats amb la sexualitat. I torn caure en les metàfores de les coses com ara que quan estava coneixent a un acabat d'arribar al món, poques habitacions enllà un home major moria.
That's life. That's amore.
I en la vida dels hospitals tot s'esdevé baix llum blanca on cada dia es neix i cada dia es mor.

***

I al final del dia i també de la setmana pens en mi.
I també en Ella.
En quelcom res que ha esdevingut un noltros. Un quelcom. Una força-força.
I tot i que no hi ha res perfecte, i tot i que de vegades ens barallam però moltes més ens estimam, i que cadascú és cadasqual i que de vegades si tu vas jo venc...
Oh, baby, that's life!
That's amore!

War

La sensació que em desperten algunes persones que aparenten la perfecció --perquè aquest estat només es pot aparentar-- és rara.

Conec gent que intenta demostrar que és completa. Que es passeja i intervé en qualsevol conversa amb l'actitud del no-equivocar-se. Les seves intervencions, breus, em deixen sovint mut per estranyament rodones i esperades. "No és amb la perfecció amb qui parlam, és amb tu! Però on ets? On has anat?", de vegades em dic a mi mateix.
No te sentis al·ludit.

Sempre m'ha semblat que aquesta voluntat de perfecció és la voluntat d'amagar la imperfecció (aquí caldria plantejar-nos que si la perfecció no existeix el seu antònim tampoc, no? O és que la imperfecció és el normal i la perfecció el món de les idees de Plató?). D'això en podem parlar mil dies seguits, si vols.

Però ves tu a saber quin trauma infantil ens fa aspirar a coses que no som i fugir del que "no ens sembla bé".
Però així som. Tenim una idea del que som i del que volem ser i del que hem d'evitar ser.
I aleshores ens convertim en una cosa que mai hem estat, ni som.
Neurosi compulsiva.
Freud inclòs.

Però voler ser perfecte és l'estat més imperfecte que conec.

***

Escolt compulsivament un disc acabat de descobrir.
Un disc tardorenc amb rerefons lluminós.
Un àlbum que a la primera escolta és fàcil i normal i com més l'escoltes es va transformant en quelcom fosc i preciós.
Canta una al·lota de Londres, una espècie de cantautora. Li diuen Emmy the Great i el seu únic disc es titula First Love.
És un disc ple de retrets, insults i acusacions.
Me va enganxar a través d'una entrevista: "Mai més faria un disc així. No m'agrada humiliar a la gent".
Aleshores és un d'aquells àlbums escrit directament del lloc aquell tan rar on van els músics ferits a escriure cançons tan bones.
Com el "Songs of Love & Hate" del Cohen o l'enorme "For Emma, Forever Ago" de Bon Iver.

Pot ser escrigui això des de l'eufòria d'haver fet tan gran descobriment, però quatre dies d'escolta quasi ininterrompuda s'ho mereixen.

A més crec que és el disc amb més hipertext que conec. El títol de l'àlbum prové d'un conte de Samuel Beckett. I al mig d'algunes cançons s'hi sent l'Allellujah del mateix Leonard Cohen o el Kyrie Eleison.

Com m'agradaria poder anar al concert que dia 31 d'aquest mes farà a Barcelona!

***

Llegir quelcom una vegada és llegir-ho ninguna.

Com si encara llegís llibres...
Internet me força a llegir --via pantalla-- fragments, parts i trossos de realitat.
Però molts de fragments junts fan un llibre.

***

A la foto us presento a Ringo, el fill de na Mina.
Aquesta casa, a estones, és un zoo.
O un circ.

Everything in its right place

Aquests dies me n'he adonat de que el disseny del meu blog està allunyat del que és cool, in, o simplement bell.

Un dels meus millors amics és un apassionat del disseny i gràcies a ell -s'ha de dir que és un d'aquells tipos als que saps què regalar quan compleix els anys- he après que quan parla de Jasper Morrison es refereix a una cadira i que quan parla de Ptolomeo no ho fa en referència a l'astrònom, sinó a una làmpada. Gràcies a la seva afició per introduir, al mig de qualsevol conversa, referències al disseny industrial del Segle XX un va aprenent. He de dir també que gràcies a la part danesa de la meva família he arribat a saber que la cadira que millor casa amb la taula de la cuina és la Wishbone de Wegner o que m'agradaria tenir una làmpada de Poul Henningsen a cada habitació.

Així que la meva relació amb el disseny podríem dir que s'acaba a IKEA aquí.

No sóc capaç d'imaginar com m'agradaria que fos el meu blog.

No sóc capaç d'imaginar cap disseny.
Això és un problema.

Del poc que estic segur és que m'agradaria que tingués el fons negre i les lletres blanques.
I ja.

Aquest post no té conclusió.

Corrandes de la parella estable

La situació ideal o l'objectiu original és fer un post de poques línies i brillant.

***

He dit mai que abans de veure les cares d'alguns blogaires que llegesc me les solia imaginar?
Millor no em demaneu quin aspecte teníeu.
Ara m'imagino de què treballau.
Som barrufets. Un de cada.

***

He acabat d'escriure una nova obra de teatre.
He pensat que la situació ideal seria poder escriure una obra cada mes i presentar-la a un concurs i guanyar el premi.
I així anar tirant.
Clar que les situacions ideals només existeixen dins el cap perquè si no ja se sap...

***

Quan escric ho faig pensant en el lector ideal.
Algú que en comptes de donar-te copets a l'esquena et sàpiga criticar quan li passes l'obra acabada de sortir del forn.
Si escrius teatre és difícil trobar aquest lector perquè simplement ningú llegeix teatre.
Això cansa. Aquest lament concret cansa per repetitiu.
Escriure no significa escriure novetat-nou-modern.
Jo no.
I a més per què un autor, un pintor, un escriptor o un escultor ha de voler a donar a conèixer la seva obra?
Eh?
Per què?

***

Si he assolit el 50% de l'objectiu original, me conform.
Però crec que no.

Clap hands

He vist nou obres de teatre en deu dies.
La causa ha estat la millor fira de teatre de Manacor de la seva història.

El fet que un grup de gent s'alii per treballar en un projecte comú (una obra de teatre) per crear només sentiments en els seus clients (espectadors) sempre ha despertat la meva curiositat.
Abans d'una representació hi ha molta feina.
I la feina que més atrau la meva atenció és la tria d'un text determinat.

Quantes llibreries coneixeu amb una bona secció dedicada a textos teatrals?

El teatre s'oblida en el racó més fosc.
Els lectors no s'hi interessen i les editorials no en fan publicitat.
Per què?

Sempre he trobat que a les novel·les hi ha massa descripció, massa informació absolutament innecessària, i que el teatre supleix amb escreixos aquest greu defecte de la narrativa.

Quan llegeixes teatre ets l'espectador de la representació perfecte. No hi ha males interpretacions, no hi ha mala il·luminació, no hi ha directors amb mal muntatge, no hi ha un vestuari poc encertat.

Però no hi ha lectors (i sí espectadors), un fet que ens podria conduir a pensar que la gent va al teatre per convenció social i no per gaudir del que veu.

Se sol dir que els textos teatrals només són vius quan es representen.
No hi estic d'acord.
Una novel·la no necessita representar-se o que en facin una peli per ser viva, no?
Ergo, és suficient llegir teatre.

I és curiós que quan el món intenta respondre a qui ha estat el millor escriptor de la història es respon amb unanimitat: Shakespeare.
Curiós, un dramaturg.
Com si llegíssim teatre!

Hagués aconseguit Shakespeare el mateix si hagués bolcat els seus pensaments en forma de novel·les?

***

Direu que aquest és un post dedicat a fer-me publicitat, però el fet que em llegeixin al continent, al mateix temps de patir un empatx teatral dels bons m'ha reviscolat part del que em sent.

Aquesta setmana me n'he adonat que ja fa més de 10 anys que vaig estrenar la meva primera obra.

Quan després es va publicar el text que s'havia estrenat, titulat Noctàmbuls, l'aleshores batle del meu poble va fer una introducció en la seva presentació que venia a dir que mai me guanyaria la vida amb aquest art, que no podria haver triat pitjor via per expressar el que jo sent, som, preocupa o vull. El teatre.
No vaig riure.
Vaig pensar 1.) que per aquí la cultura mai ha estat important, i 2.) puta ignorant incult.

Perquè ho necessitava (i no per rebot) vaig continuar escrivint obres de teatre que anava estrenant amb el meu grup, Noctàmbuls, i fins i tot vaig aconseguir (al seu costat) estrenar una de les meves obres a un teatre de la ciutat de Praga, a Txèquia. Allà es van interessar com mai pel que escrivia. Allà era un autor europeu i no un altre autor local. Culpa seva, no meva.

Després del debut internacional me varen fer dues comanes professionals. Escriure amb condicions. Una cosa que mai havia fet. Una, havia de ser una obra per tres personatges (el grup era de tres actors), i l'altra sobre un tema determinat.
Un dia vaig poder fer una representació d'una obra meva al meu poble. En el públic hi record quatre amics i una dona que mai havia vist en un teatre i que no va venir per compromís però que es va adormir.
Les comanes també es van estrenar i el mateix dia que un matrimoni extremadament ben vestit no va aplaudir ni una sola vegada, una senyora que no conec de res se'm va llançar a sobre a besar-me i dir-me que aquella obra hauria de ser obligatòria de veure per tots els mallorquins.

I vaig continuar escrivint i estrenant alguna obra més després d'haver complit els 30, un fet que automàticament em converteix en una mena d'espècie rara i incompresa en qualsevol àmbit (inclòs el teatral---ara imaginau-vos el familiar, on simplement s'ignora).

Cadascú lluita per aconseguir allò que vol en el món que viu. Viure d'acord amb el que vols. Aconseguir una feina que t'agradi tant que no la puguis considerar feina.
Aquesta és la lluita per la llibertat.
Per jo aquestes i només aquestes són les lluites que valen, la resta és esdevenir esclaus d'un món que ha decidir la nostra vida per nosaltres.

I ara encara continuo escrivint teatre en quasi secret, com si m'hagués d'avergonyir de dir-ho.

Per cert busco productor.

Pretty Mary K

"Remando al viento" és una peli que vaig veure fa mil anys i que me va agradar molt i que aquesta setmana he tornat a veure.
Me va recordar que no havia llegit Frankenstein, així que ahir, nit de llamps i trons sobre el poble, el vaig començar en pla tot un.

La llegenda conta que una nit en els Alps, estaven reunits al costat del foc, Lord Byron, Percy Shelley, i la seva futura dona, Mary Shelley.
Es contaven històries de terror fins que Byron va fer la seva proposta: facem els nostres propis relats de por.
L'endemà Byron i Percy marxaren d'excursió a les muntanyes i es van oblidar d'escriure la seva història.
Només Mary, amb 18 anys, va acabar la seva.
Es pot dir que aquells dies va parir un ésser immortal.

Han passat molts i molts d'anys entre aquell moment i ara.
Una noia va escriure una història, va escollir unes paraules, un relat, que avui llegesc i que ara ja és meu.
Com se fa això?
Com s'aconsegueix aquesta màgia?
Com es provoca la connexió entre el missatge d'una noia de 18 anys, que viu a l'any 1815, i la recepció d'un home (ehem) de trenta-i-tants, que viu al 2009, mitjançant una història escrita molts anys abans?
Per què hi ha aquest contacte? Què despertes, Mary, dins meu?
Què és el que fa que aquella història sigui tan rabiosament actual com aquest minut en que es llegeix?

O anant més enllà, com pot ser que les obres d'Eurípides, o de Shakespeare, o els contes de Chaucer, siguin encara actuals?

I així i tot continuam obsessionats per la novetat.
Si descomptam la tecnologia, allò nou és millor?
Per què correm com a bojos a cercar el darrer best seller si tanmateix la història ja ha fet la selecció dels llibres millors?

Avui estic en pla de convidar a sopar a Emily i a Mary vora el foc.
I no me malinterpretis, Catalina, que segur que és perquè enyorava el ploure.

***

I xerrant de llibres, sorpreses com aquesta m'entusiasmen.

Diari de la miliciana

El capità Bayo i les tropes republicanes varen desembarcar aquí prop, a Sa Punta de n'Amer, al mes d'agost de 1936.
Quan va reembarcar, al setembre, es va deixar un centenar de milicians a terra.
Varen ser capturats pels feixistes i les van afusellar a tots a Manacor.
Entre aquests presoners hi havia cinc dones, a les que no només van afusellar.

La foto és d'elles i va ser feta a l'Escola Graduada de Manacor i planteja més d'un problema.

Posant un nombre, per identificar-les, la primera de la nostra esquerra és la 1 i la de la més a la dreta, la 5.
De la 3 i la 4 se'n sap el nom i la història: Són Daria i Mercè Buxadé Adroher, de 18 i 23 anys respectivament.
De les altres n'hi ha una que té 53 anys, que nom Maria Garcia.
Una de les altres dues nom Teresa.
I l'altre és l'autora d'un diari que em farà tornar boig. Aquesta altra és anònima.
D'ella no sabem el nom, ni sabem quina d'elles és a la foto.

De l'autora del diari sabem que treballava a Telégrafos.
Que era anarquista i estava afiliada a CNT.
Que tocava el piano.
Que uns quants dies abans de la foto havia caigut i s'havia fet molt de mal a un genoll.
Que tenia un company de feina que nomia Vantrago.
Que no tenia una edat aproximada a la de Maria Garcia, sinó que era d'una edat semblant a la de Daria i Mercè.

1.) Intenta:

Identificar a Maria Garcia.
Identificar a Teresa.
Identificar a l'autora del diari.

2.) Ets capaç de respondre a les següents preguntes?

Qui varen ser els seus assassins?
Què els hi van fer?
Qui es va quedar amb el "diari de la miliciana" original?
Per què?
Quina vida havia tingut l'autora del diari abans d'allistar-se amb les tropes republicanes?

Quin era el seu nom?

Las fiestas de Marbella

Entre dubtar si anar a la platja o escriure un post m'adono que ja normalment m'expresso en 140 caràcters i que mesuro el que he de dir en el just i necessari excepte quan bec, i que ara quan fa tres mesos que he deixat de fumar m'adono que en comptes de fer un descans entre copa i copa amb un cigarret, el substituesc per una nova copa, o amb una mossegada de (més) menjar, així que si no engreix m'engat i és aleshores quan aparc l'estil Twitter d'expressió quan em sorprèn un atac d'incontinència verbal i per això, i recuperant els heterònims de Pessoa en el moment just de l'estiu, no sé qui és que parla durant algunes de les nits d'aquest agost, però no som jo, sinó el tio xungo que duc a dins el que quan raja, raja, i quan s'obsessiona amb un tema no pot parlar de res pus.
Perdonau, amics.

***

Anem a coses serioses. Llegesc el diari amb menor intensitat que a l'hivern, tot i que durant aquest agost les notícies a l'illa es multipliquen. Si per una banda tenim el concert de Leonard Cohen (un concert que es va iniciar amb un "Com que no sé quan ens tornarem a veure, avui venim a donar-ho tot") amb la Consellera Bàrbara Galmés com a figura central intentant cridar l'atenció de tot el Palma Arena (sí, el concert es va fer allà) per demostrar que s'interessa per la cultura mentre dubtava si li tocava saludar a la fila 5 (on s'asseien infantes i reialesa), o al periodista estrella, quan, després d'uns minuts d'incertesa va optar (inteligentment) per saludar a Matías Vallès, el rei de l'opinió pública pseudointelectualoide d'aquest tros de roca damunt la mar, que tenia el millor lloc per veure el concert: primera fila al centre. Per què? Qui li vi donar les entrades? Se les va comprar ell mateix (un fet que el converteix en el primer fan del canadenc) o algun polític i/o constructor els hi va regalar perquè el deixés bé?
Vaig mirar a alguns assistents amb els que varem creuar mirades: Rosario Nadal que em va recordar d'un accident de cotxe que tinguerem ella i jo (sí, és cert), el seu marit que em va mirar perquè va flipar amb el meu estil, i el mateix rei de l'opinió pública mallorquina, que em va reconèixer d'aquest blog. El concert --ho he dit-- era al Palma Arena, autèntic epicentre informatiu de l'estiu. La construcció d'aquest cicloestadi pel doble del pressupostat ha suposat la imputació de l'actual portaveu del PP, Rafel Duran, que va signar un contracte de 9 milions d'euros sense haver-lo llegit (i que feliçment viu en una societat que no li exigeix dimitir només per aquest fet), recolzat per un partit que prefereix fer-ser la víctima que no acceptar les culpes i dir que depuraran responsabilitats o que això mai més tornarà passar. La meva teoria és que quan un entra o s'afilia en un partit com el PP (que com a única premissa de partit és la unió indivisible d'Espanya i que la única llengua i cultura que cal defensar és l'espanyola) no té ni puta idea de política, per això és un bon partit per fer carrera. De cada vegada estic més convençut que aquest país (sigui quin sigui) és tercermundista, que com va dir el meu professor de Política "Aquí solo podemos competir con Turquia y Portugal. Pero hombre si tenemos a los viejos escondidos en la camilla del rincon!", que les lleis són dèbils o inexistents, que l'educació escolar -perdoni, quina educació escolar?- i que he de respirar el fum de tots els fumadors per tot allà on vaig.
En fi, que m'atur.
Que al final pot ser millor viure aquí que a Cuba.
Ah, i que he escrit tot aixo perquè volia dir que va ser el millor concert de la meva vida, amb el permís d'aquell mític concert a la plaça de bous mentre el Mallorca debutava a la Champions a Son Moix contra l'Arsenal el mateix dia que les torres bessones van caure a causa de l'atemptat que va inaugurar el segle XXI. (atención pregunta: De qui va ser aquell concert?)

He escrit això a primera hora del matí, sense incontinència verbal.
Imagina't si bec.

***

He escrit un post.
Ja no dubt.
Ara sí.
Vaig a la platja.

Carry That Weight

Avui m'he adonat que falten dos dies pel moment 123456789 del segle.
O dit d'altra manera les 12:34:56 de dia 7/8/9.
Sí. És un segon però tots volen fer alguna cosa important en ell.
Jo no sé si cridar o aturar la respiració sobre una sola cama mentre em toco amb el dit petit de la ma esquerra la punta del nas per darrera el cap.

***

Actualitzar Google Reader és com actualitzar la teva vida. També les vostres perquè he llegit els vostres blogs (després d'un mes i sis dies).
Lentament arrib o aterritzo a l'illa amb soroll d'explosions de fons.
Fins avui no he aconseguit despestar-me a una hora decent.
No sé si és cosa del jet lag o que fa massa claror sempre (un fet, aquest, que converteix els matins en quelcom desagradable i artifical).
I si em despert a una hora decent aleshores tenc un matí molt llarg per fer un munt de coses que no estic segur de voler fer.

En fi que sí.
Que ja hi sóc.
Feis uns posts que m'encanten encara que les comenti poc o gairebé mai.
I en especial un, amb foto, sobre un incendi a una casa que conec bé, que m'ha impactat especialment. Pel proper que és tot.
Sempre passen coses quan som allà.
Per això quan som allà pens amb aquí i no veig el que veig o sí. No sé.

***

L'altre dia vaig guaitar a les fotos d'una boda en el Facebook.
Després vaig telefonar a un amic per demanar-li què tal com anam què feis (quan es viu en parella la pregunta es converteix en plural) i davant l'excés de sopars i esdeveninents d'aquest agost que tothom te (a l'illa engreixam més durant aquest mes que per Nadal) vaig pensar que no tenc amics perquè no tenc sopars.

I clar, d'això sorgeix una pregunta (com amb renou d'explosions) de fons.

***

A Nova York vaig cercar el telèfon de Peter Parker.
Sí.
El vaig trobar.
La Ficció és la Realitat.

Famous blue raincoat

No estic segur que el Twitter hagi matat aquest blog. Sovint no contest al mòbil. Torn pintar. He estat a Amèrica. La gran Amèrica. He fet el que volia. Encara ho faig.

Les vacances són l'estat natural de l'home.
Jo sóc jo ara. No quan faig feina.

He tornat i el primer que he fet ha estat córrer a comprar les entrades del concert de Leonard Cohen.
16 files em separaran de l'home que ha escrit cançons sobre els meus sentiments.
Possiblement també sobre els teus.

Concerts als que m'agradaria anar: The Doors, Velvet Underground, Pixies i Leonard Cohen.
Tres d'ells ja no existeixen.
El poeta ha sobreviscut a tot.

Un home que va publicar el seu primer disc als 33 anys.
L'imitaré.
L'any que ve faré una cosa grossa.
Crec.

Resurrection fern

Ahir una professora va entrar a la sala de professors i va demanar a una altra professora, davant meu, si havia vist en Jaqme.
Ella va contestar que no.
Jo vaig pensar, eh, que som aquí!
Per un moment vaig creure que tot era una broma de mal gust o un remake casolà de "El sexto sentido", fins que vaig caure que allà hi havia un altre Jaume.
Sí.
Era un altre el que cercàven.

***

Tantes hores de cotxe provoquen dues coses: que escoltis molt la ràdio i que escoltis molta música.
En la primera d'elles et sents com en Bill Murray a "Atrapado en el tiempo". Cada dia el mateix. Això és tan així que a la COPE (per què la gent ho escriu en majúscules? Són sigles?) encara parlen de l'11-M com una conjura socialista.
En la segona d'elles mires la carretera i penses que la música et parla només del teu propi estat d'ànim. El paisatge ets tu.
Aquesta setmana dues cançons tot el temps: Resurrection Fern, de Iron & Wine, i K, de Jana Hunter.

Però el tema de fons és un altre.
Haver d'escoltar tanta música i tanta ràdio ha provocat que no sabi qui som.
I és que ja no sé que pens.

Qui era, jo?
Tu te'n recordes?

Oh! You pretty things!

M'estimo més que res sigui veritat a que vosaltres tingueu raó, a que la vostra veritat tengui raó.

Nietzsche

I de vegades em deman si allò que ens fan aprendre des de que som petits (que ens diuen que les coses són de tal manera i que tal i que qual i que hem d'aprendre que això és així i allò és aixà) no ens allunyen de cada vegada més del que nosaltres consideraríem, pensaríem o seríem, si no ens ho haguessin fet aprendre, com a "veritat".

Deixam de viure quan ens deixam de sorprendre de les coses.

I ens empenyen (qui què com?) contínuament a una edat adulta que només és planificació confusa.
Per què?
Se pot posar tot en dubte o és complicar-nos massa la vida?

***

Com reacciones si te roben t'agafen una foto d'aquí i ho publiquen (sense complir les bases del Creative Commons), aquí?

Chemtrails

Fa dos dies vaig obrir un calaix que feia 7 anys que no obria.
Els papers eren vells però el que hi havia escrit tornava a ser nou.

I he enyorat una manera d'escriure.
Una llibertat de dir.

***

Per què quan observo als meus alumnes de batxiller em recorden a jo?
No al que era.
Sinó al que ara sóc.

Una veu interior eructa.
"Ninyato immadur!"

I la veu d'antics professors de filosofia interrogant des del bressol "què és bo? què és dolent?"

***

Vaig anar a Barcelona.
I vaig entrar a una llibreria per comprar poesia: Paisatge Trèmul, Helicòpter i Implosions.
Els autors: Anna, Buk i Sílvie

Hi ha coses curioses en aquest món del blogs i una, que pot ser és la que més em sorprèn, és la familiaritat que acabes tenint amb la manera d'escriure i les vides de gent que no coneixes ni mai has vist en persona. Guaito als seus blogs, llegesc tot el que hi escriuen, observo les fotos que hi pengen, seguesc els seus Twitters, i amb alguns fins i tot som "amics" al Facebook.
En fi, que hi ha quelcom que fa que em senti molt proper a aquests tres autors. M'agrada com escriuen. M'agrada el seu estil i manera de comunicar-se.

En aquests tres llibres hi ha imatges poderoses i una nova generació de poetes europeus.
Una generació que no es pot aturar d'escriure i que parla directament a la seva època des de la seva època. Una generació que publica i que escriu a la xarxa --que diria "El País" si parlés alguna vegada de literatura en català.

En fi, que enhorabona.
Les estic llegint com si fos un disc.
Ara un poeta, ara un altre.
Ara un poema, ara un altre.

Pot ser estau construint un llibre dins el meu cap, entre els tres.

Però aquest estiu us individualitzo.
Ho juro.

The Variable

Hi ha variables i hi ha constants.
I no em refereixo a matemàtiques ni a una branca de la física.
Hi ha coses que en la vida canvien, i també hi ha objectes, persones, fets o idees que sempre romanen de fons en el nostre horitzó.
Variables i constants.
Ho diu Faraday.

Necessitam una constant perquè necessitam una àncora.

Però què passa si arriba el dia en que ens apropam tant a l'horitzó, que aquest acaba per difuminar-se i desaparèixer?

Aleshores sorgeix un altre horitzó, un paisatge nou, noves formes, idees i persones.
Aleshores les variables es tornen constants, i les constants, variables.
I res és segur ni definitiu.
Mai.

I començam de nou com en una roda.

Si alguna cosa va malament, quines són les meves constants?

Kunsthaus

Desconec per què els calcetins han de ser parells però sospit que al darrera s'hi amaga un gran significat simbòlic.

***

Què som?

Un cercle de Natura coberta per moltes capes de cultura.
Cultura significa "allò que aprenem".
Però cap d'aquestes capes és nosaltres.
Tampoc el seu conjunt.

Què som?

***

A qui se li va ocórrer fer les escoles i els instituts tan tan tan grans què hi cabessin tots els alumnes del poble, del municipi o del districte?
Com més gran més impersonal. Més embossat.
El que ocorre a les entrades o les sortides amb els milions de cotxes fent coa per acompanyar o anar a cercar és només la cara visible del que ocorre a dins.
L'objectiu de les escoles és educar o és fer de guarderies?

Es diu pel gran nord que si féssim o reconvertíssim cases de poble en petites escoles, en petits instituts quasi de barri (com ho fa Finlàndia) l'educació seria més personal. Que els alumnes serien ben atesos. Que els acabats de llicenciar (o de graduar) tindrien feina de seguida, premiant així tants anys d'estudi. Que es crearien bons ciutadans.

Una professora se m'acosta i afirma "la gent diu que els professors som pessimistes. I com no vols que ho siguem? Nosaltres veim el futur abans de que arribi".
En aquest sentit, una conclusió: la nostra llengua mor.

***

Plató va dir, per allà fa 2500 anys, que la democràcia no era un bon sistema i que a més no podria triomfar, perquè ¿quin poble hauria de voler governants que no tenen ni la preparació ni l'educació ni els coneixements que es necessiten per governar a un poble?

***

Si de petits ens diuen que ens hem de posar dos calcetins parells ho feim i no ho qüestionam.
Però quantes coses feim sense que les qüestionem?

Un alumne va dir que Déu existia perquè li havien dit abans de que fes 8 anys, va afegir que no li podíem ensenyar res perquè tot el que li havien dit abans d'aquesta edat era completament veritat. Psicologies complexes.

Duc calcetins imparells.
Per si de cas.

When we embraced

Som algú que recorda des del futur cada segon del seu passat.
Veure (viure) com si fos una peli allò que et passa sense acostar-t'hi massa sense tenir massa implicacions.
Ho acabo de recordar.
Punt.

***

Hi ha un text.
Un.
I de quantes maneres el pots llegir?
Sabràs mai allò que vull dir?
Hauríem de mirar-nos i callar.
I pot ser escoltar alguna bona cançó.

***

Bacon bé, gràcies.

Quin sentit tenia pintar bell després de la II Guerra Mundial?
Retrats d'homes contemporanis i qui pinta es pinta.
La gent es retorcia provant d'imitar les postures dels quadres.
Vaig cridar molt fort davant el retrat del Papa Innocenci X.
Però el quadre cridava més i ningú em va poder sentir.
De totes maneres un infant de 9 mesos en mans de sa mare cridava aterrit (hombre no) encara més fort que el mateix retrat.
Així que els visitants a l'exposició no em varen sentir ni a mi ni al retrat del Papa.
I així va ser que aquell matí es va mirar més a l'infant cridaner (i a sa mare) que als mateixos quadres.
¿He dit que a fora del Museu hi havia gent que encara cridava més fort que el nen?
Deien sí a la vida. Els altres devíem estar en contra.
A una de les pancartes es llegia "Creim que si un embrió és un ésser humà aleshores una llavor és un arbre".

***

Dues notícies.
Una de bona i una de dolenta.
La bona:
Leonard Cohen tocarà a Palma dia 11 d'agost.
La dolenta:
que ho farà al Palma Arena.

***

El 30 de març sempre plou.
Les fotos dels meus aniversaris ho corroboren.

Imitosis

Hi ha tendències.
En anglès els hi diuen Trends.
Hi ha Google Trends i Twitter Trends.
També revistes que ens diuen del que hem de parlar.
De la novetat, és clar!
De cop un munt de gent es posa a parlar del mateix al mateix moment.
Per què?
De què parla?

Es diu que som allò que feim, allò que pensam i allò que deim (i bé que ho sap el Facebook).

Analitzant els Trends podem saber què ens interessa a la humanitat global rica i occidental (això és amb accés fàcil a Internet).

La novetat.

Vet aquí un videoclip de l'any 2007.

Cal remuntar-nos a l'origen?
Avantguarda o reraguarda?
Parlam contínuament de nosaltres i de les nostres meravelles.

Pot ser caldria rellegir als presocràtics perquè ells ho van observar tot per primera vegada amb la mirada neta. La mirada meravellada i pura. I van saber mirar allò vell amb ulls nous.

Hem passat de mirar el món a mirar obsessius la nova producció humana.
Imitam converses.

A veure si al final no serem tan diferents els uns dels altres.

Forever ago

Volem una vida normal, sense grans espants, sense sorpreses.
Treballam per poder aconseguir (o assolir) això o allò.
Viatjam algun cop l'any.
La vida en un loop i sentir-nos segurs.
Els turistes del vídeo són la nostra metàfora.
"No ens tragueu del que planificam, ni ens espanteu..."
Després de dilluns, ja arriba el cap de setmana.
I així un cap de setmana darrera un altre.
I després alguns anys.
Fins que (pot ser) arriba quelcom que canvia per un temps les nostres vides:
Un fill, començar o rompre un amor, la loteria, una mort, una bona oferta de feina o jo que sé.

Hi ha gent que espera sovint un canvi que mai arriba.
I si arriba no és el canvi que volies.

El que canta en aquest vídeo va perdre de cop algunes coses importants de la seva vida.
I va decidir traslladar-se a viure a una barraca d'un bosc de Wisconsin.
I va romandre allà tres mesos intentant curar-se d'una greu malaltia (i de més coses) amb la seva guitarra i amb capítols de Doctor en Alaska.

En aquell hivern Bon Iver va composar una obra mestra.

Quan es va publicar l'àlbum la gran majoria de revistes especialitzades van ser unànimes: estaven davant d'un dels millors àlbums de l'any 2008.

I hi estic d'acord.

Els turistes escapen sovint de la bellesa.

On Macbeth

Eluana Englaro ha mort i he pensat en aquell llunyà dia de 1992 en que va tenir l'accident que l'havia de deixar en coma fins avui.
He pensat en l'escena que obre Macbeth, de Shakespeare, quan les bruixes li mostren el panorama d'un futur amb el qual a partir d'aquell moment s'obsessiona i lluita i pateix. I que tanmateix, irremeiablement, s'haurà de complir.

Eluana no és Macbeth però hi ha paralelismes.

Si al 1990 hi hagués hagut una conversa entre Eluana i les tres bruixes d'Escòcia, hagués estat la següent:

TRONS. ROQUES. BOIRA.
ENTREN LES TRES BRUIXES.
POC DESPRÉS ENTRA ELUANA.

Eluana.- Un dia tan lleig i bell mai he vist.
Bruixa 1.- Eluana! Arribarà el dia en que el món sencer parlarà de tu.
Eluana.- Qui sou?
Bruixa 2.- Arribarà el dia en que mantindras una lluita aferrissada a favor de la dignitat humana.
Eluana.- Per què em deis això?
Bruixa 3.- Provocaràs un gran debat social a Europa sencera i faràs trontollar el Parlament del teu país.
Eulana.- Però per què? A causa de què? Què hauré de fer per a què això ocorri?
Bruixa 1.- Res.
Bruixa 2.- Viure.
Bruixa 3.- Morir.

LES BRUIXES DESAPAREIXEN.

Hi ha paradoxes, i una de les més grans l'acabam de viure amb el cas d'Eluana.
És la primera vegada que per dur a terme un canvi de paradigma en el pensament occidental la seva principal protagonista no ha parlat, no ha actuat, no ha fet ni anat.
Ha estat allà en el moment oportú.
I Eluana hi ha estat dues vegades:
La primera, tràgica. La segona no sé com definir-la.
El dia del seu accident, i avui.

Ignoreland

Quan tinc un plat de menjar al davant, o bé una beguda, darrerament me ve al cap el pensar en els kilòmetres que han recorregut abans d'arribar a la meva taula.

Faig la llista d'un dia normal com avui: El cafè colombià del cafè amb llet ha recorregut un mínim de 7.000 kilòmetres. La llet, en tetra brik, prové del nord de la península, per tant posem que ha fet més de 300 kilòmetres. Per menjar, un pamboli. Investig d'on prové la farina del pa. És importada de la península: faig la mitjana: 300 kilòmetres. El llevat, ho desconec, i no el comptaré. L'oli és català: 266 kilòmetres. La sal, de Torrevella: 380 kilòmetres. Les tomàtigues de ramallet, del municipi (per cert, boníssimes).
A mitjan matí encara tenia son i per espabilar-me he begut una cola light, que supòs que han enllaunat a la central de Palma: 70 kilòmetres.
He dinat de bacallà amb patates. Aquestes darreres han viatjat des d'un hort proper a casa, així que no han fet més de 3 kilòmetres. El bacallà prové d'alguna part de l'Atlàntic. Posem el mínim: 1.500 kilòmetres. De fruita una mandarina d'aquí prop i un plàtan de Canàries: 2.000 kilòmetres si han viatjat en línia recta. Durant el capvespre he begut aigua embotellada de Lanjaron: 650 kilòmetres. El sopar ha estat autòcton, és a dir porquim pur: Quelitas amb llangonissa i paté. Les Quelis, com que provenen d'Inca, han fet 49 kilòmetres. El paté i la llangonissa la fan els mateixos propietaris d'una botiga del poble (molt recomanable) que acab de descobrir, per tant no han fet més de 2 kilòmetres. Per beure quedava un cul d'una botella de vi negre de la Rioja: 500 kilòmetres.

Només el que avui he menjat ha recorregut un total de 13.020 kilòmetres per terra, mar i aire abans d'arribar a la meva boca.
Com que aquest aliment no ha arribat sol, sinó que ho ha fet a través de vehicles a motor, aquests kilòmetres signifiquen alguns kilos de CO2 llançats a l'atmosfera.
Si me multiplic pel milió d'habitants que hi ha a les Balears i el sum al total recorregut pels aliments que tots els illencs ens hem menjat només avui i tenim un resultat de 13.020.000.000 kilòmetres recorreguts pels aliments mundials abans d'arribar a la nostra taula.
Si de mitjana, un avió de càrrega llança a l'atmósfera uns 0'13 kilos de CO2 per kilòmetre recorregut seriem responsables directes de que cada dia es llançassin a l'atmósfera 1.692.600 tones de CO2. Afortunadament hi ha aliments que arriben via aèria i n'hi ha que ho fan per mar. La carretera és intrailla. Així "només" devem suposar un milió de tones de CO2 diàries només en aliments.

Deixant de banda el que diu el seu cosí, el món s'escalfa.
Bromes apart.
Serà el planeta que ens canviarà amb una òstia o serem nosaltres mateixos els que ho farem amb el sentit comú?

En fi, illes com aquestes (o persones com jo) som insostenibles.

Alerta.
La foto és un spoiler.

***

Actualització (31/01/09): Seguiu aquest enllaç, que us conduirà un l'excel·lent article de Mateu Morro (que parla sobre la necessitat de consumir productes locals), al Diari Balears.

Darts of pleasure

Estreno l'any del búfal posant-me la vacuna del tètans.
Feia molt que se m'havia passat anar-hi.
M'han dit que a aquest país encara existia i que alguna gent mor cada any.
No hi he de tornar fins d'aquí 3650 dies.

Vet aquí un post útil.

Blue Ridge Mountains

Hi ha quelcom original.
A l'inici.
Parlam de música, de novel·les, de la Sèrie, d'això o allò que fan altres, que fan ells, o tu o jo.
Ens allunyam del que hi havia abans que tota la humanitat es posés d'acord en "fer" i parlar d'allò.

Hem estratificat la realitat i hem fugit de la Veritat.

Falta la resposta a què hi ha en l'origen?
De què parlaven els primers homes?
De caçar, de l'origen, de cobrir les primeres necessitats?

Es diu que quan l'home va tenir totes les (primeres) necessitats cobertes aleshores va néixer la filosofia.
Però sense necessitats cobertes ja era allà.
És el que opín.

És mirar els estels i trobar-se petit.
O inmens o infinit.

És, en definitiva, aixecar el cap contra el cel.

Tiger Mountain Peasant Song

Siguis on siguis i es tracti d'allò que es tracti,
sempre es tracta d'allò mateix:
De la lluita de l'home contra la Muntanya.

I en aquesta lluita sempre
hi ha un Camí millor.

L'Atlàntida a Mola TV

Mai us he parlat d'ella, però tinc una tia organista que viu amb un capellà i amb sa mare d'aquest.
I no, no són parella.
La història és llarga (i friki) i no vull entrar en detalls.
Des de que ha fet un curs d'Internet a l'escola d'adults del seu poble darrerament es passa el dia (i part de les nits) connectada al Messenger, a l'Skype i llegint blogs. He de dir també que sovint me reenvia spam (un altre curs li ha permès aprendre anglès) mentre me fa publicitat de fantàstics Rolex falsos. Es llegeix tota la publicitat que se li cola al correu, diu que li interessa, que troba ofertes interessants.
Però la història no acaba aquí.
Ella, la Senyora M., que coneix l'existència del blog del seu nebot, avui m'ha enviat un correu sorprenent:

"A un programa de tv catalana llegeixen el teu blog referent a marcel cranc...

mira cap al final del video? (aquí hi anava l'enllaç que trobau al cap d'aquest post)

vendràs a sapobla?"

En el vídeo llegeixen fil per randa, el meu post.

Gràcies tia, per l'enllaç.
A canvi et regalaré el darrer disc de Marcel Cranc, a veure si t'agrada (això si no el t'has descarregat ja!)
Per cert, aprofit per dir-te que sí, que vindré a fer-te una visita a Sa Pobla.
Fes bondat i no passis tantes hores davant l'ordinador (maldecaps em dona el que mires!).

I també gràcies a vosaltres, Mola TV!

I saved the world today

Això va de veres.
Els polítics callen davant l'evidència.
La crisi serà CRISI i això només és la punta de l'iceberg.
Darrera la decadència de totes les grans civilitzacions hi ha hagut col·lapses mediambientals.
Som el sisè meteorit.

I ara deixo de cantar la sibil·la per ser eco d'una notícia:
El millor especialista en climatologia del món, Jim Hansen, que actualment treballa a la NASA, es va trobar amb Superman. El científic va ser directe i rotund.
-President, té quatre anys per salvar el món.

Després li va demanar que els USA prenguessin la iniciativa per evitar la major crisi que la humanitat (i la biodiversitat) hagin conegut mai.

Desconec la resposta de Superman, però esper que se posi la capa.

Boinc

Sovint vaig pel carrer i pens alguna cosa i em dic, ep, hauria de fer un post que xerràs d'això. Però la pantalla i les infinites possibilitats d'Internet sovint me bloquegen.
Intentar posar les paraules clares.
A veure.
M'he baixat un programa per col·laborar en línia amb diferents projectes.
El programa es posa en marxa en forma de salvapantalles, és a a dir quan un no fa servir l'ordinador o quan es descarrega música.
Es diu BOINC, i en ell cadascú s'adhereix a un projecte que contribueix a diferents recerques filosòfiques científiques.
Aquests projectes neixen davant la necessitat d'analitzar milions de dades. I per això necessiten posar a treballar milers d'ordinadors en línia. Un d'ells, el teu.
Hi ha diferents projectes als que ens podem subscriure.
De moment jo he distribuït el temps lliure del meu ordinador entre tres projectes: el SETI (de recerca de vida extraterrestre --pel canvi en la consciència humana que el Contacte podria suposar--), el Climate Prediction (d'investigació sobre el canvi climàtic --què hi puc fer? me fa ràbia com estam maltractant a la Natura--), i el Rossetta (de recerca en la predicció de l'estructura de les proteïnes amb la qual cosa es podria donar solució definitiva a moltes malalties que a l'actualitat no en tenen --obvi, contra el dolor--).
Però no només hi ha aquests projectes.
Quan us doneu d'alta en el BOINC (confio en que així ho fareu) podeu triar el projecte o projectes que més us interessi col·laborar.

***

Crec que el feed d'aquest blog, que aïllava encara més aquesta illa que s'enfonsa, està arreglat.
A partir d'ara, tots els milers de persones que estau/estan subscrites (i que cada vegada que me veuen pel carrer m'aturen pregant-me que escrigui sobre un tema o un altre), rebreu l'actualització al moment.

***

M'han pujat nota en el Page Rank.
I aquest fet, per jo, és més important que no tenir una estrella Michelín.
Gràcies, tu.

***

En la darrera setmana estic completament obsessionat en dues coses.
La primera és Frida Kahlo.
La història darrera la seva obra m'ha atrapat com un peix a una xarxa.
I no vull escapar.
L'altre és el darrer disc (que també és el primer) dels Fleet Foxes.
Avui vespre, al costat del fogueró, proposaré, al manco un pic, cantar tots junts el White Winter Hymnal.
M'enviaran a la merda i m'aniré a dormir.

White Winter Hymnal

La llegenda afirma que al principi dels temps hi havia una llengua original de la qual perviuen ruïnes en la llengua que avui parlam.
El millor exemple és l'arrel indoeuropea "st", que trobam a paraules com estar, existir o stop, que ve a significar quelcom com estar dret, inamovible o estable.

Vull pensar que cada paraula que dic, escric, llegesc o escolt amaga significats secrets, vull pensar que cada paraula és un mapa del tresor, que cada paraula és abracadabra o que amaga la recepta secreta de la pedra filosofal.

Això converteix cada paraula en una Matrioxka infinita.
Cada frase en un Big Bang!

***

Què hi ha darrera les paraules?
Renous
Que hi ha darrera els renous?

Rain dogs

Hi ha quelcom que em diferencia de tu. Tens quelcom que et diferència de mi.
Tens quelcom que sents únic.
Que te fa ser tu.
Som coses.
Puc ser del Barça o que el meu color favorit sigui el blau. Puc ser ros o negre.
Però això no em fa diferent.

Què som apart dels gustos i les degustacions?

Hi ha quelcom que som.
Al fons.

Sempre estam sols.
Sí.
Som aquest pensament.
I prou.

Bon Nadal (sí)

Val, és Nadal.

Voldria tornar a veure el Pare Noel creuar el cel i creure que res no s'ha perdut.
Però l'esperança perviu.
Viure envoltat d'un món on les normes ho marquen tot no significa que no torni a passar.
Hi ha nits màgiques.

Aquest any m'havia proposat anar a escoltar la Sibila, el "plus bell cant del món", que encara mai he sentit cantar.
Això és una vergonya.
És com si algú de l'illa no hagués vist mai la mar.
I estic fascinat amb aquest cant, el seu missatge & apocalipsi, poesia en estat pur i a més actual.
Un exemple:

Gran foc del cel davallarà;

mars, fonts i rius, tot cremarà.

Daran los peixos horribles crits

perdent los seus naturals delits.

Els Sex Pistols n'haurien de fer una versió.

Vull confessar que vespres com aquests, el de dia 24 de desembre, me sent més sensible, amb l'all al cor, incòmode, amb un no-sè-què mal d'explicar.
No me trob.
Valor massa coses i m'envaeixen massa pors.

Però, en fi, supòs que això forma part de la màgia del Nadal.
Un Nadal que no té res a veure amb l'orgia de consum i els llumets.
Xerr d'un estar. D'un trobar-se dins un mateix.

D'aturar-se un moment i mirar el passat i el futur al mateix temps.
Res.
Bollaments d'un foll.

Bon Nadal!

PD.- La banda sonora d'aquest post, cantada per The Pogues i titulada "The Fairytale of New York" la trobareu aquí.

Ara (i sempre)

Hi ha un músic a Mallorca que té un malson recurrent.
Passa a un cortó amb tarongers, i tracta sobre el passat, però també sobre el present.

Li vaig sentir dir que ell només volia fer cançons d'amor.
(Són les bones, afegesc)

Mallorca és surrealista. O estúpida. Una de dues.
El món exalça a tots els creadors de Bellesa, mentre que en aquest bocí de terra al mig del mar, les amagam. Qui sap si per les mateixes raons que amagam la llengua cada vegada que sortim de casa.

Si jo un dia som en Fellini, m'agradaria que ell fos en Nino Rotta.

Fa dos anys i un mes que en vaig parlar per primera vegada.
Si "Animal Fràgil" va ser un àlbum de debut rodó i impressionant, "Ara" només corrobora que ens trobam davant un autèntic fenomen, la perfecta evolució del músic-poeta. Perquè les lletres... no conec un altre músic que fagi un ús de la llengua tan acurat com aquest home.

Marcel Cranc canta, i obri un crui al bell mig de la sensibilitat d'aquesta illa-melic.

I la xapa en dues parts:

Ara, i sempre.

It's been so long

Escolt el "Opera Circuit" de Micah P. Hinson i em sembla que creix.
Com algú que fa temps que no veus.
Hi ha cançons, com "She don't own me" que com la descobreixi algun publicista de Volkswagen donarà la volta al món.
Les coses van així.

***

Ahir vaig descobrir que tinc més de 14.000 ítems de records visuals a l'ordinador.
Diguem-li fotos.
També al disc dur extern.
Tot per por de perdre la memòria.
Por no.
No m'explic bé.

Per què volem fotos?
Per saber qui vam ser?
Per recordar allò que vam viure?
Per rememorar els llocs on hem estat?

L'entrevistador compareix mudat.
I em demana, davant el mirall.
-Què te'n duries a una illa deserta?
Amb el raspall de dents com si fos el micro, contest.
-Només fotos.

És una altra manera de dir que quan tot es cremi només vull conservar els records.
Saber qui som i què he fet.

***

Anar a exposicions i observar com els espectadors dels quadres donen el seu judici davant els quadres me fa oi.
"M'agrada" o "No m'agrada"
O la cúpula de'n Barceló.
Aquesta setmana he llegit al/s diari/s articulistes que volien expressar la seva opinió sobre l'obra. He girat pàgina al moment.
Per què voleu opinar?
Voleu que vomiti?
"M'agrada" o "No m'agrada"
Si no pots afegir res més calla't la boca i no emprenys!

L'art està molt per sobre de qualsevol opinió.
Perquè no és opinió, sinó coneixement.
I no tot allò que pretén ser art ho és.
Ni tot allò que vol ser coneixement ho aconsegueix.
En canvi les opinions...

L'obra Fountain està per damunt les altres.
I això no és opinió.