BERLIN: LOVE & HOPE

Memòria i futur

Si no se sap pensar, aleshores se sap escriure?

***

La vida són aturades de metro.
Repetim davall terra els llocs que ja coneixem.

***

El mur de Berlín no va ser un símbol polític.
Va ser un símbol psicoanalític.
Una perfecta metàfora de la ciutat humana.
Un símbol poètic.
I per això dolorós.

***

Duc el "Berlin" de Lou Reed per escoltar al mp3.
Una història d'amor entre drogues i depressions.
Un dels discs més tristos de la història del rock.
Però no tristos-guapos com els de Nick Drake.
Tanta tristesa que fa mal.
Com una cremada de cigarreta al braç.

També fa mal que a la wikipedia anglo-americana definesquin aquest àlbum com a "tragic rock opera".
No és rock opera.

***

Hi ha unes Moleskine temàtiques de ciutats.
En P.i na I. me van regalar la de Berlín abans de partir.
Quasi es podria dir que ells van triar el viatge.
De tornada vaig repassar les rutes fetes, les coses vistes.

Però el resum de la ciutat no van ser paraules, va ser un dibuix secret resum-de-tot.

***

Hi ha dues línies vermelles i un despertar que mai oblidaré davall el cel infinit.

***

Si hi ha amor hi ha esperança.

Em sona.
Un missatge del passat en el precís moment que el necessit.

Ego

Els Artistes

són Filòsofs.

No Apple

Sóc materialista.

M'agraden les coses.

Algunes m'ajuden a ser feliç.

Algunes milloren la meva feina.

Per això m'he fet amb un imac.

El primer Mac que tinc, que ve precedit per la fama de que mai es penja, mai falla, té una velocitat sorprenent, un disseny espectacular i tantes altres aplicacions perfectes que no hi havia lloc per dubtes quan es rompés l'ordinador antic...

I havia arribat el moment.

Ahir em va arrribar.

El suro que el protegia estava romput, se veu que la capsa havia rebut algun cop.

L'obro i tot sembla en perfecte estat.

Inicio, comprovo que tots els programes estan instal·lats, i començo a veure com funcionen aquest nous programes.

Tot és impresionant i perfecte.

Silenciós.

Fins que hi comença a haver errors.

De cop no me deixa obrir el iwork, ni forçant, me n'adono que Apple discrimina (i de quina manera) el català (de fet Andorra ni existeix per aquesta companyia), no hi ha correctors pels processadors de textos, però els errors es propaguen, al cap d'unes hores de descarregar i d'emprar (i bé) el Firefox versió mac, em passa el mateix amb aquest programa, passo al navegador d'Apple, el Safari, que es va tancant inesperadament, el programa de gestió de correu electrònic col·lapsa l'ordinador i no me deixa ni reiniciar-lo.

Suposo que sóc l'únic mortal que ha tingut problemes tècnics amb un mac.

Però si ho sé no me'l compro.

Quan canvii d'opinió en faré un post.

Demà trucades al servei tècnic.

902 151 992

Apple

Estic disposat a començar el procés per apostatar.
Ho faré aviat, si res sobtat em fa canviar d'opinió.

Hi ha raons.
Vaig escriure les de més pes al "Amsterdam. Quadern 1".
Allà s'hi va sembrar la llavor.

Vaig pensar en Spinoza.
Però no només en ell. Vaig pensar en tota la tradició de pensament occidental i en un enfrontament perpetu amb l'església catòlica.
La Bíblia és literatura. De la bona, però literatura.
Una literatura que -perill!- s'ha convertit en dogma.
I quan quelcom es fa dogma, els seus defensors neguen que sigui discutible.
I fins i tot, i si cal, defensen les seves tesis amb violència.

Qui ha clamat per la llibertat de pensament, ha patit sovint el lladruc de capellans i bisbes des de darrera l'altar. O darrera els micros.
I tot per perpetuar quelcom que no veig clar.

He de començar un procés que diuen que és llarg.
Un procés que no només servirà per tancar un parèntesi que va començar quan van obligar a alguns avantpassats meus a fer-se catòlics baix pena de foguera.
També per deixar-me amb la consciència tranquil·la.
Supòs que una fe que t'amenaça entre creure en ella o la mort no està massa segura de sí mateixa.

Però no només això.

No tinc clar que el missatge de l'Església sigui el missatge d'un home, d'un filòsof anomenat Jesús, que creia en l'amor.
I que a més feia màgia, diuen, i diuen que aquesta màgia, a la que anomenen miracles (i sembla que no tant el seu missatge) són suficients per imposar una veritat que jo encara no sé quina és.

Quants homes han cremat al llarg dels segles per afirmar que allò que deien era cert?
Quants per ser diferents?
Quants perseguits i insultats?
Quants de prohibits?

Tot i que no sóc ateu no crec en un Déu amb atributs humans.
Ja ho va dir Spinoza: "Si un triangle pogués parlar diria que la natura de Déu és triangular, un cercle li discutiria, i li diria que Déu té una natura circular".

Quantes diferències hi ha entre religió i superstició?

Juicy Joyce

Quina estranya forma de vida hi ha més enllà dels blogs?
O només feina?
O només comentaris de comentaris (de comentaris) en un ambient artificial al que anomenam "la nostra vida"?
Per què amagam la identitat darrera una identitat digital?
Sóc en Peter Parker o sóc Spiderman?
Hi ha alguna cosa que tingui significat?
Per què allò llegit sembla més important que allò que es diu?

Escriure el meu propi Ulisses.

Quantes paraules basten per (d)escriure el meu dia?

Super 8

I de cop, ahir vaig guaitar a un passat d'imatges gastades.
Imatges mudes.
Persones que ja no hi són.
Altres que sí, però que han canviat, com el món que les envolta.

Rialles tímides. "No me gravis" diuen uns llavis.
Hi ha un infant de pocs anys.
Els seus pares tenien una Super 8.
Enregistraven els millors moments per recordar-los per sempre.
Els millors moments.
El viatge...
El dinar amb la família...
L'aniversari de l'infant al jardí...
Quan érem joves i totes les esperances eren possibles.

Ho compar tot a ara.
El temps ha passat granant vides i esperances.

Veig a na Boira, i la record igual.
Ella tenia un any. Al seu costat hi ha un infant de set.
El reconec perquè els seus records són els meus.

No hi ha só dolby, tot és silenci i prové lluny des del passat.
Són els millors moments del passat resumits en 30 minuts de metratge de la seva-meva vida.
Hi ha coses que enyor.
Moltes coses que em fan pensar que la seva vida és la meva.
Que tots tenim esperances ara, i que ja no ho seran en 30 o 70 anys.
Poc importa.

La poesia que tenia aquesta càmera mai la tindran els aparells digitals.
O la Poesia només pot parlar de la pèrdua?

Super 8 va ser l'equilibri perfecte entre la fotografia i el vídeo.

Pens en les imatges i en totes les esperances fetes realitats o esvaïdes.
Les imatges...
Les rialles...
La vergonya de ser gravats...

Cuirassa 29

La fragilitat és un estat perpetu.

Sempre aquí davall la pell.

Ens posam -superposam- màscares, una sobre l'altra.
Cuirasses per no patir.

Hi ha dos tipus de poder per eliminar totes aquestes capes fins arribar a la Fragilitat.
Un és l'amor.

L'altre el dolor.

Ales de papallona

El mar, un matí, treu una vaca a la vorera.
El seu estat de putrefacció és gran.
Tanta que els manescals i tot varen dubtar de l'espècia animal.
N'hi va haver un que va afirmar que era un búfal.
Un altre un rinoceront.
Finalment va tornar a triomfar la teoria més probable.

Remuntem-nos en el temps.
Dues setmanes abans.
La nit s'apropava.
Les condicions lumíniques no eren òptimes en un dia de tempesta.
Era vella.
Va travelar amb una pedra.
Va caure al mar i es va ofegar.
Les corrents la varen treure fins al petit poble de K.

En aquella època K. treballava com a missatger entre el poble i el castell.
Era l'encarregat d'informar al rei del que deia el poble, i d'informar al poble del que feia i deia el rei.

Aquell dia la vaca morta va sortir a la vorera del mar.
Txaikovski sonava de fons i el cos del gran animal es gronxava sobre les ones.
Com tot el petit poble, K. també va anar a veure com treien el cos de l'animal de l'aigua.

Però va ser acusat de mentir al poble per no informar oportunament de com va ser que la vaca havia sortit en aquell precís moment en aquell exacte lloc de la costa.
Surrealista però cert.

I varen començar un Procés al poble que va acabar amb K. finalment penjat a la plaça del poble.

Poc després es va crear la Teoria del Caos, per la qual una papallona mou les seves ales al Japó, i provoca un sisme a centre Amèrica.
Sí.
Això és cert.
Amb Txaikovski de fons.

Amsterdam. Quadern 3.

Els Coffeeshops són la solució a moltes coses.
Holanda presumeix de tenir els índex d'addicció a drogues més baix d'Europa.
Segurament també te un baix índex d'estress.
La causa: les drogues "fluixes" com el haxis i la marihuana són legals i es poden consumir a uns cafès o bars anomenats coffeeshops, que no s'han de confondre amb les cafeteries, les coffeehuis.
Si a Mallorca importessin els coffeeshops s'haurien acabat els problemes d'estacionalització turística.
I també d'estress.
Es sol dir que a Mallorca s'hi viu molt bé.
Clar, ho diuen els que venen a viure-hi 15 dies de vacances.
Però Mallorca és un dels llocs on es treballa més del món.
Només cal observar la gent del carrer uns cinc minuts.
Tota la illa és com una ciutat amb cotxes i camions amunt i avall.
Tots frissant, corrents, sense aturar, tot el dia.
Sí.

Observo els amsterdammers anant amunt i avall amb la seva bici.
Pedalegen amb una rialla a la boca, encara que faci fred i estigui nevat.
I no és pq estiguin tot el dia fumant porros.
Comparo aquestes cares amb les cares de malsofrits que feim-fan els que muntem en cotxe quasi cada dia.

Decidit, en tornar recuperaré la bici, encara que això me suposi remar costa amunt dia sí i dia també.
Ah, i recuperar els porros.
Segurament són més sans que la Coca Cola.

***

El nivell cultural dels països s'amida amb el que depenen els seus ciutadans d'un transport com el cotxe.
A més incultura, més cotxes.
Més cultura més bicis.

***

El districte del barri vermell impacta.
Tot està dedicat al sexe.
Museu eròtic, supermercat porno, pornoshow 24 hores, teatres on es representa el kama-sutra en directe, sex-shops, i els típics mostradors amb les prostitutes a dins que em somriuen i em volen seduir. Per un moment pens que ho fan pel meu carisma i personalitat. Em quedo mirant, lis retorno la rialla.Però poc després passa un home brut i borratxo, i pel seu carisma i personalitat també li somriuen i el sedueixen amb la mirada. Retorno a la realitat, ho fan per diners, no per carismes.
Hi ha dos horaris. Dia i nit. De dia no són tan guapes, els vespres, hora de màxima afluència "turística", podrien ser totes models.
Elles paguen entre 100 i 150 euros per llogar cada dia un d'aquests mostradors.
I lis ha de sortir a compte.
Això suposa que sí o sí, han de "treballar" per viure.

En aquest país estan assegurades i treballen amb garanties.
Jubilació inclosa.
Compara't amb l'imperi USA, on es nega i es persegueix la prostitució, dóna que pensar.
Mentre hi hagi sexe hi haurà prostitució.
Mentre hi hagi persones hi haurà ganes d'evadir-se, per tant hi haurà drogues.

***

Vaig entrar al Coffeeshop com si estàs fent un acte il·legal.
Amb el capbaix i mirant a tort i a dret.

Xoca que el a la illa és il·legal i és perseguit a una altra part del món no ho sigui.
Les lleis són normes inventades amb les que s'imposa l'ordre que uns pocs volen, i s'escriuen (i es munta un aparell de guardians (policia, jutjats, etc...)) per donar-lis una aparença de veritat.

Amsterdam. Quadern 2.

Amsterdam va ser construïda sobre una albufera.
Els que aquí s'hi establiren no eren agricultors, sinó pescadors.

Hi ha algunes cases tortes.
Estan construïdes sobre pilars de fustes que amb el temps es van anar enfonsant dins l'arena del fons o podrint.

Pòlder és un sistema d'equilibris.
Perquè una casa o una societat es mantingui sòlida i estable, tots els seus pilars han d'estar equilibrats.
Cap pilar es pot enfonsar més que un altre, i tots han de ser sòlids.
Si no és així, la casa primer es torçarà, i segon, s'enfonsarà.
En la societat i en la política ha de funcionar de la mateixa manera.
Els polders són sistemes d'equilibris.

Si, per posar un exemple, un partit polític radicalitza el seu missatge, això és una falta de responsabilitat per part seva, un símptoma de que la casa pot estar en perill, ja que el seu total patirà a causa de la pèrdua d'estabilitat.
Anar alerta, saber comunicar les coses sempre.
Molt.
Explicar per quès.

Hi ha unes bases clares en el sistema de pòlders, en la qual tots poden dir allò que pensen amb el respecte dels altres.

Equilibris.

***

M'aplico el sistema de pòlders.
Hi ha pilars més enfonsats que altres.
La casa és completament torta.

Som la torre de Pisa.

***

Passejo pels carrers davall la pluja.
És de nit i hi ha finestres il·luminades.
La vida domèstica és pública perquè no hi ha persianes que els amaguin.
Sé com viuen els meus veïnats.
A quina hora cuinen, quants són, quin horari de feina tenen, com tenen decorada la casa...

Algunes hipòtesis:
La primera: El llum del dia és dèbil i si hi hagués persianes encara ho seria més.
La segona: Què importa el que pensi el veí del que faig dins casa meva?

***

Al meu poble, a l'illa, no hi ha llibreries.
Només algunes papereries que també fan de quiosc.
Si demanes un llibre es torba tres mesos en arribar.
Hi ha ferreteries, bars, una o dues botigues de roba estantissa, i perruqueries que s'omplen de madones els divendres i dissabtes, i prou.
Al poble hi ha un home que escriu llibres, i per això és un incomprès.
Un dia ell ho va dir: "En aquest poble la incultura interessa".
I és així.
Jo també ho crec, o crec que ha estat així massa anys.
Pensar a lluitar per canviar això.

A Amsterdam no només hi ha un munt de llibreries, sinó que la seva evolució (i alguna cosa hi deu tenir el sistema de pòlders) les ha conduïdes a especialitzar-se.
No hi ha llibreries com les que coneixem habitualment (i si hi són no les veig), sinó que cada un té llibres d'una sola temàtica.
Hi ha llibreries especialitzades en llibres de viatges, de poesia, de novel·la holandesa i internacional, llibreries d'assaigs de filosofia, i tantes altres.

I no només això.
Molts d'aquests comerços tenen, al fons, al costat de la finestra, dues taules de fusta vella, i una cafetera, perquè si tens ganes de fullejar ho puguis fer a gust i amb el temps que un hauria de dedicar a aquestes tasques.

Me fa molta enveja.
Vull tenir una llibreria especialitzada amb un pseudocafè al costat de la finestra i una bici per anar des de casa a la feina.

***

El clima no és fred.
És hostil.

Aquesta és l'explicació real al per què tots els interiors són tan-tan-tan acollidors.
Tot té la mida justa de llum.

***

Què fa que un país tan petit com Holanda, envoltat del Regne Unit, França i Alemanya sigui un estat o un país reconegut oficialment pel món sencer, i nosaltres no?
Què ens diferencia?

***

Els 31 anys han arribat.
Què passa quan el temps t'empeny cap a una imatge amb la que no t'identifiques?

Amsterdam. Quadern 1.

Ser a Amsterdam és ser Amsterdam.

***

Pens molt seriosament en renunciar a la religió que em van donar sense que jo ho demanés.

La llibertat holandesa que es respira en tots els àmbits.
Ens duen més de 100 anys d'avantatge en l'assignatura de la civilització i el coneixement i la llibertat en tots els àmbits.

A les zones on el catolicisme va penetrar amb més força, el coneixement no va incidir en el poble.
El catolicisme va convertir a la major part dels nostres avantpassats en xais que només podien saber allò que l'Església deixava saber. Tot el coneixement que no passava per la seva manipulació, era pecaminós. Molts varen morir cremats i torturats per investigar, per conèixer, per saber, i per voler que el poble sabés.
El coneixement, en aquest sud europeu, ha estat manipulat, controlat i gestionat per les esferes eclesiàstiques durant segles. Ens han ficat la por fins al moll dels óssos. Por a la pròpia voluntat, por al plaer i por a la llibertat.
La diferència entre el sud d'Amèrica i la del Nord, amb Canadà i Quebec inclosos, rau en el fet que els colonitzadors del sud sembraren esglésies, i els del nord, universitats. Com en la resta d'Europa. Aquest sud. Itàlia va ser salvada per artistes en el renaixement, a diferència d'aquí que encara hi perdurava la inquisició espanyola.
Vull renunciar al catolicisme.
Em plantejo molt seriosament apostatar.
No vull pertànyer a una religió de la qual el seu fundador renegaria.
I que, a més, ha castigat amb la repressió als seus creients.
I que, a més, perseguiren, apallissaren, torturaren o mataren a bona part dels que no tenien la mateixa creença que ells. Entre aquests tota la meva branca xueta.

Avui vespre hi he somniat.
Lis deia que vull apostatar a familiars ja morts, que tenien una profunda creença en la religió catòlica.
Alguns d'ells abaixaven el cap.
Ha sonat el despertador.

***

En una diferència de 300 anys, a la mateixa illa d'edificis, hi van viure dues persones que van canviar tot el món: Descartes i Anne Frank.
Com s'explica això?

***

Les coes de turistes i les seves converses davant la casa-museu de Rembrandt.
Em demano per què s'hi va apart de per refugiar-se del fred que fa al carrer?

Conversa sentida dins la casa del pintor:

"-Y este quien es? El que pintava gordas?"

Si trobessim un Rembrandt original, inèdit i sense signatura, a un mercadet qualsevol, quants el comprarien? Com sabem el què és la bellesa?

Què diferència la bellesa de la moda?

***

La gran quantitat d'informació a la nostra era ens manté desbordats. No veim l'aura de l'obra original. Som cegs a ella.
Mantenir-se desbordat és el gran esport de la nostra època.
I serà així mentre hi hagi electricitat.

Quin és el límit de la nostra memòria?
4 Gigas?

***

A sobre de la casa de Spinoza hi van construir una església catòlica.
Pocs metres més enllà, hi van fer la Sinagoga Portuguesa, al seu moment la més gran d'Europa.
I als anys 70 varen acabar de tirar abaix la resta de cases medievals perquè hi havia de passar el metro.
Un filòsof, a diferència d'un pintor, no genera interès perquè no genera diners perquè no genera museus.

***

Interminables coes de turistes davant el Museu Van Gogh i la Casa Anne Frank.
El patiment humà genera interès.

I amspinoza

Darrera les passes del filòsof.
Tot és en tot si hi ha natura.
Si hi ha natura, que n'hi ha, hi ha Déu.
Un Déu indiferent, que creix tant com decreix i no és tanca dins conceptes abstractes.
No hi bondat ni maldat.

No fa falta afegir res més.

La solució ja la va donar i va tancar la porta per sempre més als caducs debats sobre l'existència d'un Déu humanitzat que havien sobreviscut al Renaixement: "Déu és la Natura" (o "Deus sive Natura" en VO).
Amb aquesta frase va acabar amb el Déu judeo-cristià dos segles abans de Nietzsche.
I a més va sobreviure a un atemptat.

El moviment ecologista comença amb ell.
Allà, als voltants de 1670.
A Amsterdam.

Because

No és una queixa.
La feina o el treball amb el que un es guanya la vida ha de ser quelcom amb el que un hi gaudeixi molt.
Si no, no és feina.
En quin moment de la història varem decidir deixar de ser esclaus?

***

Hi ha arbres i hi ha primaveres.
Hi ha llavors contra el vent.
La natura no m'ha triat a jo per fer futur.

***

La tercera temporada de "Mujeres Desesperadas" m'agrada menys que les dues anteriors.
De totes maneres en el capítol d'ahir, el 7, vaig plorar el suficient pq s'enriguessin de mi.
No m'agraden les sèries en les que no m'identific amb cap personatge.
Si a Lost sóc en Desmond, a les Mujeres sóc na Lynette, però també en Tom.
I tot el que hi ha el mig.
Pizzeria inclosa.

***

Visc a un lloc on la natura està dividida.
Hi ha natura terrestre i natura submarina.
Quan miro el mar, i avui ho he fet durant més de quatre hores, no veig la vida que hi ha abaix.
I no és que s'amagui.
El mar és com el que ens envolta, també persones properes.
També persones llunyanes.
També coses.
Si no ens hi capbussam només hi ha superfície.
I tot és la mar.

***

Tot és simbòlic i metafòric.
Tot significa pel personatge però també per la persona.
La llauna Campbells, la de Warhol, és el perfecte retrat de l'home contemporani:
Imatge per fora, disfressa i màscara, i per dins sopa pre-fabricada de diferents sabors, olors i colors.
També un paisatge té significat.
Vull que dir que sobretot els paisatges parlen de cada un d'aquells que envolten.
"El cel protector" de Paul Bowles, però també de Bertolucci.
"Paris, Texas" de Wim Wenders.
Però també quasi tots els racons d'aquesta illa.
Un desert no és només un desert, i la tomba de Robert Graves no és només la tomba de Robert Graves a Deià. Aixeques el cap i la Devesa Blanca t'observa, significant més que el que és.
Un espai geogràfic és un poema.
I té més significat del que ens pensam.
La muntanya màgica.
La muntanya és l'espai sagrat.

Cloud over me

Fa dos dies que no em rento.
No hi ha res que sigui normal.
Normal és allò que fan la majoria de les persones.
Però no hi ha dues persones que es comportin igual.

Hi ha un nigul damunt jo del qual no vull parlar.
El doctor Freud diria que només pretenc cridar l'atenció.

Penso massa amb Alex Supertramp.
No per la peli, sinó pel llibre.

Hi haurà posts que -quan em faci adult- hauré d'esborrar.

Protesta

Quan vegis una injustícia o un problema

NO CALLIS

Lonely

Tinc un amic que ha començat a treballar com a redactor d'una prestigiosa editorial de llibres de viatges (o de guies per a viatgers) i es veu amb dificultats de resumir tota una ciutat en unes 268 fulles.
Tant que no dorm.

És possible que res es pugui resumir.
Si traduir és trair, aleshores resumir és assassinar?
Canviar el significat total per un de petit i estret.

A Cuba vaig dur la Lonely, com tothom.
Era ridícul. O així em vaig sentir.
Em vaig sentir com un home que passejava amb un llibre d'instruccions.

A Trinidad vaig entrar a un bar a beure un suc de pinya.
Hi havia un home que tocava cançons de Serrat amb la guitarra.
Era migdia i feia molta calor.
Vaig obrir la guia i vaig cercar si feia menció al cafè on estava.
En feia:
"El café es perfecto para escribir postales, prepara el mejor sandwich de
queso de la ciudad. El trovador trinitario Israel Moreno suele interpretar alguna cancion durante el dia".
Em vaig girar al trovador.
-Tu eres Israel Moreno?
-Sí, em va contestar. El que escibio esa guia se sentó justo en la silla donde estás. Me acuerdo. Conoces Mediterraneo, de Serrat? Que linda!

Una guia de viatges sovint converteix allò que ha de ser extraordinari en ordinari, en atracció de fira. Tracta a la ciutat que s'acaba de descobrir com si un parc d'atraccions.

Això.
Un llibre d'instruccions.
Un resum de l'infinit.

La mort de la novel·la

Després de llegir "Maus" i "Persèpolis" (ambdós traduïts al català) he decidit que és hora d'anar a l'enterro de la novel·la.
El final filosòfic del segle XX va suposar posar data de defunció a l'art. La fi de l'art, en deien.
48 milions d'entrades al Google ho confirmen com un fet real i ja consumat.
Supòs que una d'aquestes arts és la de l'escriptura.
Però tot el que mor es transforma.
I la novel·la ha mort, per transmutar-se.

La novel·la ha mort!
Visca el còmic!

Salvem les Idees!

Alguns de vosaltres sou, o coneixeu, professors de secundària.
Hi ha un pla al Batxillerat català i balear, que es vol aprovar en dos dies, que la mutila i l'arracona.
Un fet que significa mutilar la llibertat de pensament, i la creació de ciutadans que pensin per sí mateixos.

L'Associació Filosòfica de les Illes Balears m'ha fet arribar el que he enganxat aquí abaix, que ja he passat als meus contactes perquè intentin fer alguna cosa.
Les Idees estan en perill i a més et necessiten ara.

L'enganxo aquí, i si podeu actuar, no us quedeu de braços creuats.
La llibertat de pensament us necessita.
Aquí teniu més info.

I passa-ho:

Benvolguts/des senyors i senyores,

us agrairíem que féssiu arribar aquest correu el més aviat possible als membres del Departament de Filosofia del vostre centre, imprimint el missatge i enviant-li també per e-mail, si és possible.

La Conselleria d'Educació i Cultura ha publicat amb data 05/02/2008 el Projecte de decret pel qual s'estableix l'estructura i el currículum del batxillerat a les Illes Balears, i ha obert un termini de 7 dies hàbils per aportar propostes a dit projecte.

El nou batxillerat incorpora com a novetat, a l'igual que ho fa també el nou currículum d'ESO, l'objectiu de formar ciutadans responsables, i hi dedica el primer dels objectius. Diu així:

a) Exercir la ciutadania democràtica, des d'una perspectiva global, i adquirir una consciència cívica responsable, inspirada en els valors de la Constitució espanyola, de l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears i en els drets humans, que fomenti la responsabilitat en la construcció d'una societat justa i equitativa.

Al mateix temps, l'assignatura que explícitament treballa aquest objectiu passa a anomenar-se "Filosofia i Ciutadania", a impartir al primer curs del batxillerat. Aquesta matèria és l'hereva de l'actual "Filosofia", redissenyant els objectius, continguts i criteris d'avaluació per enfocar-la directament cap a la construcció d'una consciència cívica i compromesa amb la democràcia. Els objectius 10, 11 i 12 de Filosofia i Ciutadania diuen així:

10.Valorar els intents per construir una societat mundial basada en el compliment dels drets humans, en la convivència pacífica i en el respecte a la naturalesa.
11.Consolidar la competència social i ciutadana fonamentant teòricament el seu sentit, valor i necessitat per exercir una ciutadania democràtica.
12.Desenvolupar una consciència cívica, crítica i autònoma, inspirada en els drets humans i compromesa amb la construcció d'una societat democràtica, justa i equitativa i amb la defensa de la naturalesa, desenvolupant actituds de solidaritat i participació en la vida comunitària.

A l'annex 2 del projecte de decret, on apareix la distribució de l'horari setmanal, l'assignatura Filosofia i Ciutadania obté només 2 hores, reduint la càrrega lectiva de l'actual Filosofia, que és de 3 hores. És del tot incomprensible aquesta reducció, tenint en compte la importància que el nou batxillerat dóna a construir la consciència ciutadana i a que és l'única assignatura que treballa directament cap a aquest objectiu del batxillerat. Ens sembla una CONTRADICCIÓ interna enfocar per una banda el batxillerat en una direcció i restar 1 hora de dedicació de l'assignatura que l'ha de fomentar.

Per això, l'Associació Filosòfica de les Illes Balears, insta a tots els Departaments de Filosofia dels centres de les Illes Balears a presentar una proposta on Filosofia i Ciutadania tengui una càrrega lectiva setmanal de 3 hores. S'ha d'enviar un correu electrònic a aquesta direcció: druiz@dgadmedu.caib.es

El termini acaba el dia 13 de febrer.

Al mateix temps, convidam tant al professorat individualment com als Departaments de Filosofia en conjunt a enviar Cartes als Directors dels diaris illencs per mostrar aquesta contradicció del nou batxillerat.

També hem obert un Bloc a la web de l'AFIB on es poden deixar comentaris en el mateix sentit.

Com a informació del que està fent l'AFIB us podem dir que el President i el Vicepresindent s'han reunit vàries vegades amb els responsables del currículum i que ara hem demanat una reunió amb la Consellera d'Educació. Pensam que encara es pot rectificar el projecte de decret, però per això cal fer sentir la nostra veu a tots els mitjans disponibles.

Atentament,

la Junta Directiva de l'Associació Filosòfica de les Illes Balears

Walden

Entre setmana.
Aquest sistema es sobrecarrega sovint.
De la feina a trucades perquè pagui, perquè vagi, perquè faci, perquè pensi, perquè dugui, perquè telefoni, perquè em renyin, perquè compri.
Només necessit uns ingressos de 20 euros diaris i una casa de pedra
de 30 metres quadrats a la Natura.
Sense llum però amb espelmes.
Ella aprop.
Una petita xemeneia per escalfar-me.
Afegeix-li la meva guitarra. Un quadern i un boli.
Un mp3 (avui) amb Leonard Cohen, Nirvana, Cat Power, el "There is no home" de Jana Hunter, i les variacions Goldberg de Glenn Gould.
Una capsa amb la Bíblia, Emily Dickinson, el Walden, La Muntanya Màgica i Paul Celan.
Un canastra amb pintures acríliques. Tres colors: blanc, negre i vermell. També un poc de groc i blau.
Tres o quatre teles grans per pintar-hi a sobre.
Sense connexions ni cobertura.
No deman massa, crec.
O sí.

De cop (Plofff!), sobre l'espatlla dreta compareix una figura que conec: la Consciencia que em demana on he deixat la meva Responsabilitat.
A l'espatlla esquerra (Plofff!) compareix una altra figura que conec menys. Em diu que escriure, fer música i pintar és el més digne que hi ha per un home. "És el que sempre has volgut fer, el que ets... Ai, si no fos per les circumstàncies..."

Em sona el mòbil.

Simplificar s'ha convertit en un luxe.

***

Conec a una persona que no té mòbil.
Té noranta anys.

***

Hiperactivitatentresetmanal és una paraula que mai cercarà ningú al Google.
Vull la possibilitat d'avorrir-me els capvespres sempre.
Aturar el mòbil sense que em pesi el "per si de cas".
Descobrir el "Grace" de Jeff Buckley, i mirar per la finestra a la gent vestida de negre anar al funeral de X el capvespre fosc.
Tenia 16 o 17 anys.
Vaig veure a X una setmana després caminant pel carrer.
Em vaig equivocar de mort i mai més vaig saber qui havia quedat orfe.
No vaig pensar en haver vist una aparició.

***

Fa 15 anys que tinc 15 anys.
Ja mai seré davanter centre del Barça o estrella del rock.
Hi ha somnis que, a mesura que el temps passa, renunciam per sempre, per realisme o estupidesa.
De cada vegada accepto amb millor humor una cosa que em negava a mi mateix quan era adol·lescent:
Sóc normal=sóc mediocre.
Era adol·lescent.

Si Kurt Cobain hagués complit trenta anys, pot ser pensàs el mateix.
Si Borges hagués mort als seixanta, mai l'haguéssim llegit.

Avui tot el que escric em sembla egocèntric.
Notícies incloses.

El Mite de la Caverna

Aconseguesc aturar la Wii per sortir de casa
Em ve al cap que de cada vegada la vida s'assembla més als videojocs.

O era al revés, això?

No bo

Ja hi tornam a ser.
Odio escriure sobre polítics i els disbarats greus que diuen sovint.
Bono, el cap de llista del PSOE per Toledo, ahir va afirmar que si ell és president del Congrés dels Diputats espanyol, "farà complir la llei" i impedirà l'ús de les llengües que no siguin l'espanyol al Congrés.
Ho he vist al Meneame i, per curiositat, he llegit els comentaris que s'hi feien.

Em sorprèn de manera trista que des de la "meseta" MAI no siguin capaços d'entendre que la majoria de persones s'expressen millor en la seva llengua materna, i no en la llengua del veí. D'aquí que, sobretot un polític, que al congrés és un orador, s'ha d'expressar en la llengua que més bé domini.
N'estic ja fins els collons d'aquest puta colonialisme espanyol, des del PP al PSOE, que en qüestions lingüístiques són el mateix partit.

Si aquí féssim el mateix, allò que alguns en diuen "la imposición del catalan", ja s'haguessin arrabassat les vestimentes en un atac de ràbia i dolor.

Per què aquest greuge comparatiu?
Per què hem d'amagar la llengua amb la que veim i entenem al món?
Què passaria si s'obligués als polítics espanyols a parlar només anglès quan fossin al Parlament Europeu?
Per què uns sí i uns altres sempre no?

Que cadascú parli com vulgui, i si s'han de pagar traductors, es paguen, que molts més doblers es tuden en inútils sopars i actes de protocol...
Ara vendrà d'això i no del que guanyen cada any els monarques espanyols.
La llengua és dignitat, i és molt més important del que alguns volen fer veure.

Me fa vergonya que un membre d'un suposat partit progressista, digui això amb impunitat.
Diu molt d'ell. Massa. Com que no està preparat per ser polític per desconèixer allò que ell anomena "España". És fotut si hem de començar a demanar dimissions abans de que exercesquin al càrrec.

Jo no m'expresso tan bé en espanyol com en català.

De cada vegada estic més convençut que en un futur recent haurem de triar: o España o la llengua. No poden viure junts.
Topam amb un mur, cada vegada que demanam uns drets que ens pertanyen.

Aquí l'enllaç.

Ser iogurt

Una de les coses que pens sovint és un dubte.

La manera de viure millor.

Dues maneres de viure que signifiquen dues maneres de morir.
La primera és la manera com vivim.
Vivim sense saber, de manera exacta quan i com morirem.
L'altra és una suposició.
Posar-se data de caducitat concreta, en la qual s'ha d'acabar la vida.

Una hipòtesi: si duguéssim marcada a la pell o en el cap la data de la nostra mort, el dia i hora exactes, si sabéssim des del dia del naixement quan moriríem, pot ser viuríem millor. O com a mínim sabríem com viure perquè sabríem quan s'acaba la vida, i aleshores es tractaria d'aprofitar el temps al màxim. O com a mínim sabríem distribuir els temps.
Ja sabriem conscientment que res és per sempre. Una cosa que sempre oblido.

Distribuir: un temps per veure la posta de sol sobre l'Himàlaia, un temps per recórrer a peu les muntanyes de Bulgària, un temps per provar de pintar quadres, un temps per oferir-li un anell de noces (i també el seu significat), un temps per escriure (amb temps) cada capítol de la novel·la...
Però pot ser que no.
Pot ser que la por a allò que desconeixem, i el seu progressiu i conscient atracar-se, ens immobilitzés més que ara.

Per saber-ho només cal posar-se dia i hora.
Ser iogurt.

Paris Hilton

1. Un dels objectius de tenir molts de doblers
és tenir molta llibertat?

2.- Treballar molt significa tenir més doblers
o significa tenir més llibertat?

3.- Treballar molt a canvi de tenir què?

4- Què costa el prestigi?

5.- Es pot viure gratis?

I hi torn:

1. Un dels objectius de tenir molts de doblers
és tenir molta llibertat?

On són les instruccions per viure gratis?

Crec que necessit un any sabàtic.

Si no heu vist tots els capítols de Lost no llegigueu aquest post

En el títol vaig molt en sèrio: si no l'heu vista i ho pensau fer, passau de llegir aquest post.
Fet l'avís, escric el post.

Als meus companys d'illa ja els hi han fet la foto per a la quarta temporada.
I no hi ha en Charlie!

Va tenir el final més digne que se li pot donar, ja veurem si l'han "matat" de veres.

No record un plano millor en la història de Perdidos, apart del capítol pilot, que el de la mort del guitarrista de Driveshaft.

Lost és (i serà durant anys) la millor sèrie de la història.
Era impossible mantenir el misteri dues temporades, però JJ Abrahams i el seu equip de guionistes varen aconseguir fer de la tercera temporada, la millor de totes.
No dubto gens de la qualitat de temporada que s'apropa.

Dia 31 l'estrenen als USA.
Dia 1 de febrer, la mula me la durà directa a casa.

De moment i a l'espera que torni he estat llegint alguns dels llibres als quals la sèrie fa referència explícita.

Vull que ja sigui dia 1 de febrer i tornar a reunir-me amb els meus amics.
El títol del capítol promet: "El principi del final".

Tanizaki

Llum és igual a ombres.

Es pot escriure alguna cosa perfecte?
La paraula és un reflexe de la realitat.
Si la realitat no és bella, pot ser bella la paraula?
Podem trobar en la paraula una cosa?

Podem dir tant com amagam.
La importància del silenci.

La bellesa de la fosca.

Per què passar més temps "dins" Internet?

Regreso al futuro

De tant en quan perds alguna cosa, i cada vegada que perds alguna cosa és una passa cap a la mort. Si pots acceptar així cada pèrdua, aleshores pots acceptar el fet que algun dia tu seràs la gran pèrdua.
Un cop acceptes això, pots acceptar qualsevol cosa.

Michael J. Fox

Teletransport

Em demanava com anar d'aquí a allà.
He trobat resposta.

37'5

Hi ha dies que sé perfectament allò que feia fa un any, també tres i també disset.
Avui, dia de reis mags, n'és un.
Mentre no tingui fills mai sabré quin és el meu lloc aquest dia.

Ahir vaig re-veure, després d'anys, ¡Que bello es vivir!, l'extraordinària pel·lícula de Frank Kapra.
Un d'aquests Nadals faré com George Bailey corrents pels carrers de Bertford Falls i desitjant Bon Nadal a tothom damunt la neu.
Tòpic: cada vegada que la veig ploro en el seu final.
Que aixequi la mà qui hagi acabat de veure-la amb els ulls secs.
Li diré que és de pedra, o de metall rovellat. Com el seu cor.

Avui tinc febre.
Tots els símptomes indiquen que he aplegat el grip.
Just ahir li vaig dir a un amic meu que estar malalt (així lleument, res que sigui greu) no està gens malament, que fins i tot ho agraesc. És el cos que demana una pausa, i que aquesta pausa s'ha de fer i gaudir.
Me va dir que estava sonat.
Em recolzaré en la ciència doncs per argumentar la meva teoria: crec en aquest gràfic. Quan la meva fase de resistència s'esgota sempre m'ha passat això. I, de veres, ho agraesc.

He fet foc a la xemeneia i he aconseguit que la casa estigui a 24 graus.
Jo em conform amb estar a 37'5.

Friedrich

Ahir va ser dijous i vaig recuperar, després d'una setmana de no fer-ho, les eleccions per a una novel·la.
Costa amunt, i vull agraïr-vos de tot cor a tots aquells que participau en aquest projecte.

***

Ahir algú m'ho deia. No vol tenir l'obligació d'escriure al seu blog.
No em passa exactament el mateix en aquesta illa que s'enfonsa.
Em passa això, només i de vegades, amb la novel·la.

El blog no és una obligació, és una necessitat, que de vegades es té i de vegades no.
Hi ha ocasions en que només m'agrada entrar als blogs, els vostres, i passejar-me en silenci entre ells, sense deixar-hi cap rastre.
N'hi ha d'altres en que deixo un comentari.

***

Cada un de voltros té un aspecte que he imaginat.
Canviau dins el meu cap.
Us espantaria, o us faria riure, saber com us veig.

***

Vaig entrar al 2008 a un poble de la serra de Tramuntana.
Tenc prejudicis contra pobles reconvertits en parc d'atraccions Chopin, Sand & Douglas.

Idiota.

Aquesta illa només és guapa a s'hivern.

Fulles de tardor

La que canta al vídeo és Eva Cassidy.
Canta Autumn Leaves, fulles de tardor.

A Eva li agradava fer versions personals de les cançons que li agradaven.
Va gravar alguns discs, que no transcendiren.
Algunes discogràfiques petites li oferiren un bon contracte a canvi de que cantés la música que ells volien.
Però Eva es va negar a canviar d'estil i va renunciar als contractes per continuar tocant per baretos de la gran ciutat: Washington DC.

A l'any 1996 va treure l'album "Live at Blues Alley", un àlbum que recollia les cançons que Eva solia tocar en els seus concerts en directe.
L'àlbum no va transcendir més enllà de la capital.

Va morir a l'any 1996 als 33 anys essent una total desconeguda pel públic.

A l'any 2000 el productor del presentador de ràdio de la BBC Terry Wogan va viatjar a Washington per visitar a un amic, amb el qual va fer un trajecte amb cotxe. En aquest cotxe hi havia una cassette del Live at Blues Alley. El productor li va demanar al seu amic qui era aquella veu, i l'amic li va respondre que era la música de l'amiga d'un conegut que havia mort anys abans. La desfilada de cançons durant aquell trajecte va embogir al productor. No es podia creure que aquella veu només acompanyada de guitarra acústica, que aquell talent, i que aquella innata capacitat de connectar amb l'ànima més íntima de la música continués essent una desconeguda, mentre Britney Spears començava a ser seguida per les masses.

La història que ve ja és coneguda. El productor se'n va dur la música d'Eva al seu programa, on va començar a sonar un disc d'èxits de l'Eva, titulat Songbird, on s'hi recollia la cançó que ara escoltau.

En aquell mateix programa es va donar a conèixer la seva versió del Fields of Gold, d'Sting.
Una tarda d'estiu del 2001, estava a la meva habitació escoltant el programa de Radio 3 de Ramon Trecet.
Aquest locutor va presentar a Eva Cassidy amb un to de veu tremolós, jo em vaig incorporar i em vaig atracar a la ràdio. Va sonar Fields of Gold. Si dic que vaig rebre un impacte em qued massa curt. Vaig cercar paper i boli per apuntar el nom de la cantant. Aquesta ha estat la única cançó que he sentit dues vegades seguides a un mateix programa de ràdio, i és que Ramon no va dubtar a tornar-la posar, va dir que era massa bona per ser sentida només una vegada.
Les cançons d'Eva, com la que sona, s'ho mereixen.
Jo crec que ella, i la seva dignitat, també.

Màtrix

La feina i la vida domèstica.

Quin és el món real?

Nova York

Dues coses.
La primera anunciar la lectura de poemes de Blai Bonet al fantàstic ambient bohemi del bar Es Pinzell, a Palma.
Es llegiran poemes del seu llibre "Nova York".
L'ambient promet.
Supòs que de fons Jazz i fum, com a jo m'agrada.

La segona agrair a aquesta gent que hagi escollit una foto meva per fer el cartell.