4/5/19

UN ANTISISTEMA DE HAMELIN

Entrada publicada al blog "vadepares.cat"


Tot va començar quan una tarda en que vaig mirar per la finestra de la meva habitació, situada prop del centre del meu poble no vaig veure infants. El meu poble nom Hamelin i des de sempre que he viscut aquí. Així que en veure el carrer buit em vaig demanar on eren els nens que jugaven sols al carrer no fa tants d’anys? Els han adduït els aliens? Són a casa mirant Bola de DraOH WAIT? Han quedat a escola castigats per alguna malifeta que desconec?
Després de donar-li voltes vaig deduir que no hi eren perquè la plaga de cotxes-rata els havia desplaçat dels seus llocs habituals de joc durant milers d’anys.
Per tant on eren els infants?
I just després em va sacsejar la segona pregunta. On jugaran els meus fills?
***
RESUM:
Premisa 1: Les rates-cotxe s’han apoderat d’Hamelin.
Premisa 2: El carrer és un lloc insegur i ple de perills per jugar.
Conclusió: Cal protegir als infants.
Nou inici: Com que hem de protegir als infants dels perills d’aquests artefactes hem de cercar espais perquè puguin continuar “jugant”.
***
No sabíem ben bé què fer així que vam trucar al flautista que fa segles ens solia resoldre els problemes que teníem.
I va arribar amb unes quantes melodies solucions davall el braç.
Va dir que el deixéssim fer, que complíssim el que digués i que no ens en preocupéssim gaire. Que legislaria per nosaltres i pels nostres fills.
I vam acceptar.
Però ara que ha passat el temps es fa inevitable comparar amb el que un coneix. La meva infància va ser pujar als arbres (els que ara ja no hi ha en el carrer que em va criar) i jugar a l’aire lliure. Vaig complir en aquest sentit tots els tòpics de l’infant de poble. De fet recordo que allò que solemnement anomeno “les grans lliçons de la vida” les vaig extreure de les meves experiències en aquell asfalt incipient. Les guerres de quadrilles amb tiraxines, les construccions de refugis, les cabanes, els russos que corrien per túnels davall els nostres peus (què eren els russos?), les caigudes i la picor de les crosteres i els grans d’arena convertits en muntanyes vists ara des de la distància. Experiències palpables i molt reals. Sovint massa. I comparo.
D’on aprendran les seves experiències els meus fills?
Una de les primeres normes que el flautista va instaurar quan va ser coronat va ser allò que anomena l’hiperinstitucionalització. Això tracta de recloure els nens d’Hamelin a centres perquè estiguin ocupats durant la major part del dia. Aquí comencem per l’escoleta, continuem per activitats esportives i/o artístiques, continuem pel repassos i etcèteres i així els plantarem a l’edat adulta institucionalitzats per la feina (si és que en troben) i les infinites hores que s’hi hauran de passar.
Us demanareu on és el temps per avorrir-se dels nens d’Hamelin? On queda el temps imprescindible de llibertat sense vigilància adulta? I el que és pitjor, quin exemple dono com a pare si hiperinstitucionalitzo? Ai. Direu que em preocupo massa i que el flautista sap el que més ens convé a tots, però em preocupo i desconfio de qualsevol proposta que diu conèixer amb certesa el que és millor fer amb els fills durant el “temps lliure”. D’aquesta manera és com arribo a la conclusió que si seguim hiperinstitucionalitzant només queda una passa per arribar a la mancança de pare i mare. La hiperinstucionalització ––la solució final–– és el resultat d’haver-nos condemnat a treballar, d’haver-nos condemnat a no tenir temps, d’haver-nos fet creure que un dia mai basta. És el que va manar el flautista. Els nens creixen educats per les seves institucions mentre nosaltres treballem a les nostres. Una altra manera de dir que donam els nostres fills al sistema perquè nosaltres estam ocupats cuidant-lo a ell. Pares absents amb l’excusa de que no ens queda més remei perquè necessitam els doblers per… En fi. “Necessitam” “coses” i com que necessitam aquestes coses renunciam d’incògnit als nostres fills. Fa mal perquè en el fons sabem que no necessitam cap d’aquestes coses però no podem ni sabem escapar d’Hamelin amb els nostres fills i portar-los lluny del flautista.
El flautista també va ordenar el sistema educatiu. Va maner separar-los (o amuntegar-los) en aules per edats i que tots aprenguessin de la mateixa manera el mateix. I també ho vam acceptar. De petits encara, que a l’escola juguen i experimenten. Però després els nens del poble aprenen sobre tot a base de seure, i de llibres dels quals han de repetir com a lloros el que en ells s’hi diu, també els posen deures infinits possiblement per evitar que puguin tenir temps per jugar al carrer. El que vull dir és que no entenc perquè aprenen una gallina a través de la seva foto, de la paraula gallina i no de la seva olor ni tacte ni vivència ni vida o mort? Per què no els ensenyen a matar una gallina o pelar de la manera més eficient una taronja? Coses que em demano. Però el que és cert és que a mi em sembla que ara a Hamelin aprenem la realitat a través de la distància i no de l’experiència. Des de la teoria i no del joc. Diu que el món ha tornat tàctil però tàctil només ho són les pantalles i res més. El món material s’està convertint en audiovisual (mentre els altres sentits s’estan convertint en residuals) també per nosaltres, els pares, els adults. Tots els nens han d’acabar el curs igual però cada nen és diferent. I el nostre somni és arribar a la jubilació vius. Aquesta és la vida que portam a Hamelin. Les alternatives que tenim s’invisibilitzen. M’enfado amb el flautista i només és una més perquè m’hauria d’enfadar amb mi mateix. Sóc incapaç de remar en sentit contrari. A Hamelin no hi ha alternatives i espero en secret que el sistema que teniu als vostres pobles i ciutats siguin més humans.
N’hi ha més. I amb aquesta acab. Però n’hi ha més. Les lleis del flautista ja no respecten el més sagrat: La maternitat (i ja no parlem de la paternitat), i per tant tampoc respecten els nadons però a ningú li sembla malament (o com mínim no es queixen en públic). I em demano quin poble que s’autodenomina civilitzat obliga a la mare a separar-se dels seus fills al cap de quatre mesos perquè ella torni a la seva institució laboral? I què dir de l’espai que ens reserva als pares? No és això maltractament infantil (i familiar) encobert? Quines alternatives tenim? Per què no hi ha moviments ciutadans que ho denunciïn i/o reclamin? I què hem de dir de les jornades de vuit hores? Quin espai queda per a la vida? Però entenc que això no passa fora d’Hamelin i encara que us sembli inversemblant aquesta és la realitat a la que estam sotmesos aquí. Confio i suposo que en els vostres pobles i ciutats us heu guiat per camins més racionals. 
Quan ens queixam, el flautista mana que no li donem massa voltes al tema i que ens amaguem rere armes de distracció massives. Que els infants són seus i que ens dediquem al que és nostre. Alimentar el (seu) sistema. Aplaudim per inèrcia.
En fi. N’hi ha més. Però tampoc vull matar de nàusea parlant-vos de la vida al meu poble.
No tenc solució per canviar el que mana el flautista del qual desconec el nom.
A no ser que la solució passi per fer com la família de la peli grega “Canino”, que no.
O llogar una cabana al costat del llac Baikal, a molts quilòmetres del veí més proper. Que tampoc.
O embarcar-nos en un veler i donar mil voltes al món però na Catalina diu que no.
O fugir a Samoa i viure d’acord les regles naturals però jo no suport els insectes.
Així que continuarem vivint a Hamelin més anys.
I anirem fent, queixant-nos i en la mesura que el flautista ho permeti, decidirem com puguem el nostre propi futur. Pensar si el que feim ho feim per inèrcia, perquè així ho mana, o bé neix de la nostra pròpia llibertat (i decidir en conseqüència).
A jo tenir en Pere i en Lluc m’ha convertit en un antisistema que no sabia que era. Un antisistema d’Hamelin.
No serveix de gaire.
No prepararé un cop d’estat.
(Aleshores què vols?)
Vull que Hamelin sigui amable amb els infants.
Perquè una societat amable amb ells és amable amb tots. Només això. 

19/8/17

La natura del principi de la vida

Som a Chamonix i avui se m'ha fet palès que la ciència està apagant un relat de mil·lennis que cal -a les totes- conservar.
A uns pocs quilòmetres d'aquí  va néixer la idea que va germinar en un mite universal. 
La història és coneguda perquè ens l'explica la mateixa autora. Mary Shelley va escoltar al 1816 una conversa entre Byron i Percy Shelley, amb la que va botar la guspira del mite en una nit de tempesta com la d'avui. Parlaven sobre "la natura del principi de la vida". Imagín na Mary escoltant la conversa amb interès però, com ella explica, sense intervenir. 

Aquella nit na Mary va tenir un somni revelador amb argument inclòs. 
Un mite acabava de néixer. 

Imagín a Byron i Percy al 2017 discutint sobre la qüestió i cercant a Google algunes respostes, repetint el que llegien aquí i allà. Una conversa de lloros en que més que pensar per sí mateixos repetirien el que altres diuen. I vet aquí el problema. 

Tenc la sensació definitiva que hi ha un nou dogma, un nou relat sagrat --quelcom que ha substituït no només el pensament mític sinó també el religiós-- a canvi d'acceptar molts dels beneficis que la ciència ens aporta. Un nou sol s'ha situat al centre de la galàxia. I petits planetes giren al seu voltant. Inclòs el de la religió i els mites. I també satèl·lits de para-ciències. I també opcions de futur que estan allà per falsar demà el que avui consideram segur. 
Perquè la ciència té això. El que avui és cert demà haurà canviat. La història va començar amb Copèrnic.  

Llampega sobre la vall i també sobre el Mont Blanc i no vull que les glaceres es fonguin mentre em culpo d'haver arribat fins aquí amb vehicles de carburants fòssils. Som un assassí que plora la víctima.

Però tinc una esperança. Que la ciència pugui salvar-nos. Però sovint la ciència està al servei del que dóna doblers, això és del capitalisme. I el capitalisme, quan pensa salvar algú o quelcom, només pensa en ell. Tu i jo som només petits nombres (Quan s'acabi el món hi haurà una campanya de màrqueting per vendre merchandisign: The world is over, begin to live). Per tant l'esperança passa perquè el capitalisme salvi les glaceres si això "dóna diners". O com a mínim més diners que el petroli i derivats. 

Si no pensam que la ciència pot estar equivocada, si no qüestionam, si no ens feim preguntes o tenim converses metafísiques (i entrar per tant a l'espai en que la ciència ha de callar) o simplement tot el que sabem fer és cercar respostes a Google a les preguntes sobre "la natura del principi de la vida" estam -cerebralment- morts. I el que és pitjor, a voluntat pròpia, perquè renunciam a un dels elements prioritaris de la vida: el somni, la imaginació, la intuïció, o la creació des del no-res, però també a pensar i a l'art. Amb això vull dir que la trona des de la que la ciència predica son els massmedia i nosaltres, en comptes d'imaginar, de somiar o de pensar, repetim tot allò que ens diuen. Ningú suggereix perquè en l'era de la ciència tot és dogma i qui som noltros? Només petitíssims i ignorants ciutadans obligats a dur la vida que marquen les instruccions del joc. A més si la tele ho diu (deix als diaris de banda perquè ja ningú els llegeix) és cert. 

Cert que vivim una explosió de la ficció ens tots els sentits, les novel·les de fantasia, les series de ciència ficció, pel·lícules d'arguments inèdits i sorprenents... però la rapidesa amb la que caduquen me recorda les glaceres que es fonen. Quan ja no surten als mèdia deixen d'existir. 

Però i Frankenstein?
Frankenstein parla d'una creació humana. De la creació humana. Som especialistes en crear monstres i dotar-los de vida pròpia. I no només de vida, sinó que els hi entregam el poder absolut i un revestiment de veritat i certesa, que situats al seu costat tornam ser petits i ignorants. Parl del mite de Frankenstein, que també és el capitalisme, la ciència, els doblers, el comunisme o la religió. Creacions humanes, monstres el control dels quals ens han fugit de les mans.

Una visió de la vida que la ciència no et mostra i va alerta a dir (no sigui cosa que perdi poder).

Cal que hi hagi una nova trobada nova entre el doctor i la seva criatura, perquè parlin prop del riu, cara a cara, en una nit d'estiu sobre la natura del principi de la vida.
Seria una guspira que tendria poder per crear una nova galàxia.

Amb això no vull atacar a la ciència. Gràcies a ella milions han salvat la vida, entre ells jo mateix, sinó que vull deixar clar que la ciència també s'ha de qüestionar.

30/11/15

Proposar-se abandonar una cosa cada mes. 
Una cosa de la que no estàs segur que et sigui útil, que necessitis. 
Començar pel que entra en aquesta llista de manera segura. 
I anar avançant fins el dubte. 
I el que sigui dubtós, per dubtós, també abandonar-lo. 
A la recerca de la capa original. 
Eliminació d'estrats.

***
Hi havia un home que va cercar tant l'origen que un dia es va trobar dins un úter i va tornar néixer. 

***

Aquesta roba és una capa. 
Aquesta opinió també. 
Som una ceba. 
 

10/11/15

Morning Passages

Cada sinopsi que resumeix Madame Bovary com la història d'una senyora infeliçment casada (i adúltera) mereix ser llançada a les flames.

Una tarda de juny, un senyor de Rouen va llegir la contraportada d'un llibre que ja havia llegit (i que li havia agradat molt) i es va indignar llançant el llibre al riu. La sinopsi va arrossegar el llibre a la inservibilitat.

El perill de qualsevol resum perquè no es poden resumir cent pàgines, ni les sensacions d'una història, ni cada pensament que genera.

La falsedat del resum.

I també la falsedat de resumir en cada notícia (premsa escrita o televisada) una descripció d'un esdeveniment del món.

O tal vegada no hauria de dir falsedat si és impossibilitat
Perquè no pots tancar el món dins una capsa.


25/3/14

Infinity

Avui he desintal·lat la majoria d'apps del mòbil.
He eliminat Facebook, Twitter i algunes altres de les que pensava que eren inprescindibles.
Han quedat Whatsapp i Instagram perquè igual som un yonqui.
També he volgut llevar el mail però no m'ha deixat.
Quina ha de ser la gestió de la infinitud a la butxaca?
A jo me guanyava i tenia la sensació que la tecnologia m'estava guanyant.

El món digital dospuntzero (o ja anem pel tres?) té dues característiques (entre altres): el compartir o l'exposició pública de qualsevol cosa, i la impalpabilitat, que immaterialitat, l'afisicitud. (O afisicotesa? (Que palabra!)
Ara estic tot el contrari.

***

Hi havia una vegada un mòbil al qual se li havia esborrat tot el contingut. Totes les aplicacions. De fons només quedava el sistema operatiu.
El  seu propietari el portava sempre orgullós dins la butxaca i a la mínina que podia ensenyava a qualsevol que es deixés la seva proesa.

***

Hi havia una vegada un mòbil que tenia un altre mòbil.
I així fins a l'infinit.

Al mateix món hi havia un mòbil que trucava a un altre mòbil.
I aquest a un altre mòbil.
I aquest a un altre.
I així fins a l'infinit.

Un i altre mai van coincidir.

8/3/14

Neighborhood #1


Les coses canvien a poc a poc.
Un dia, de cop, el carrer del poble en el que guardes els records de la infància és un altre.
I te n'adones de cop (a cop).
En un record. I en dues imatges comparades:
La de quan jugaves a futbol i no passaven cotxes i quan en passava un aturàvem el partit i xiulàvem si passava i ara mires aquell carrer i no hi ha lloc per aparcar, ni tampoc nins que juguen a futbol.
I ara.

***

Els veinats de la infància.
Gent que un dia va optar per compartir un espai geogràfic allà on la teva família va decidir plantar el seu teepee, cabana, cova, casa.
I lentament els seus fills van esdevenir els teus amics.
I tot, el carrer, i els amics, es va convertir en tot el món.

***

Hi ha dos tipus de veinats.
Els que tens ara i els que tengueres en la teva infància.
O pot ser no canvien tant els veinats sinó els ulls que els miren.

***
Hi va un temps, per aquella època, que hagués congelat el temps.
Era la mateixa època en que si fa no fa estava convençut que en complir 10 anys ni ningú ni jo envelliríem.
I no sé si en dies així tot acaba o tot recomença.
Les coses canvien a poc a poc però també de cop perquè ens hi poguem acostumar però també no.

25/2/14

Demon Host

Nou tatuatge:

"Fas teatre per als que viuen a un quilòmetre a la rodona. Escrius per a persones que són al teu abast i que parlen la teva llengua"
Wadji Mouawad

17/2/14

Nursery rhyme of innocence and experience (2)


I em planto després d'una eternitat en aquest blog abandonat amb un segon fill.
Un esdeveniment que eclipsa altres coses que per jo han estat molt importants.

***

En Lluc, aquest és el seu nom, m'ha donat serenitat.
No sé si és perquè és el segon o perquè ell desprèn aquesta energia. Aquesta aura.
Record els primers mesos de'n Pere com si una bomba hagués explotat dins ca nostra.
No sabíem fer res. Era anar fent. Tot era nou en aquell punt i apart.
I ara ja ho saps.
I pot ser sigui per això.

***

Vàrem sortir d'aquí i vàrem passar per Flickr, Twitter, Facebook i també Instagram, per aquest ordre.
Els cicles es tanquen al mateix lloc on comencen.
Tornar a l'Atlàntida és tornar a casa.

***

Reubicant-me, per tant.
O retrobant-me, ves a saber.

***

Internet.
Els mòbils.
Connexió perpètua.
Hem enriquit a milers d'informàtics a canvi de perdre el nostre temps.

L'altra dia vaig llegir que un estudi científic ha demostrat que el consum de porno creava, a la llarga, impotència disfunció erèctil.
I què crearà en nosaltres tota la suma del temps davant les pantalles?
Una regla de tres.
Si el consum de porno provoca disfunció, el consum d'informació de manera constant què crea?

La suma del temps que esperam. O la suma del temps que dormim.
La suma del temps que miram el mòbil amb l'esperança d'una novetat.
La suma del temps en que perd el temps.
Possiblement el resultat de la suma és el que som.

***

Desgreixant una manera d'escriure.

***

El títol d'aquest post és una segona part.
Fa anys vaig escriure això.

29/4/13

Winter prayers


Hi ha matins que es desperten peculiars.

En Pau arriba amb la furgoneta i descarregam junts l'escenografia.
Diu que el vaixell que fa el trajecte Barcelona-Palma no és que només s'hagi mogut, sinó que també les butaques per dormir eren insuficients, i que amb el cap recolzat sobre una taula, fa mal dormir.
El convid a berenar.

I el telefonen.
És algú que li conta que ha vist com de bon matí han llançat un sac ple de miulos a un safareig.
I que el culpable ha desaparegut corrents.
Han intentat salvar els animals, però que quan han pogut arribar al sac ja no hi havia cap moixet viu.
Hi ha filldeputisme així, pel món, també, de bon matí.

Xerram de com ha anat i de les rialles que han fet.

Després ens acomiadam, però abans de fer-ho la meva moixa, na Mina, compareix a la finestra.
Amb un trofeu a la boca.
Un ocell jove, mort.

Com una lliçó, de nou, que parla d'equilibris.

***

Ella caça per instint, i em mostra la seva caça com una ofrena, orgullosa del que ha fet.
L'home els ha mort per la raó, perquè deu haver pensat que... no ho sé.
Supòs.
De vegades sembla més racional el comportament de qualsevol animal que el dels humans.
De vegades no, sovint.

***

Com agraïment al que ha fet no la deix entrar.
Sé que el que faig no és el que espera.
Però què vols.

***

Amb tot avui Jung aixecaria un dit i diria que...

21/4/13

Please be patient with me


Sempre me passa que quan deix passar tant de temps entre post i post hi ha tantes coses que vull dir que em bloquejo i me costa contar-les o escriure-les perquè són moltes i aleshores no escric cap nou post i d'aquesta manera entro dins un bucle. I el blog, lentament, decau o mor i aquí estic.

***

Primer de tot és que me not frissant. Que m'agradaria aturar un poc tot, relentir el temps. Avorrir-me com en un estiu de quan tenia 12 anys.
Els meus dos moixos, na Mina, i el seu fill mig ceg, en Ringo, no frissen. No tenen pressa. O millor dit només tenen pressa quan tenen gana i han d'arribar al plat després de passar una nit de gresca al carrer o on sigui que la passen. Però el que és absurd és haver de frissar quan ja has dinat o esmorzat i vas mig corrent i a contrarellotge per tot arreu. Supòs que l'slow life dels meus animals és una lliçó que hauria d'aprendre.

***

La setmana passada vaig partipar en la conferència organitzada per Algarada, "Totes les causes", al costat de na Maria Antònia Oliver i en Manel Súarez. La meva feina va ser presentar la investigació sobre la causa 70/1939, en la que es jutjà a 14 serverins durant 608 pàgines només per haver intentat salvar el coll.
Les primeres vegades que feiem xerrades sobre la Guerra Civil al poble érem quatre rates. Ara, de cada vegada, som més.

***

Després va venir el Teatre Breu per Son Servera. I quan va acabar un home, en Pere Carrioner me va contar que a la xerrada de les causes va recordar que ell de petit va transcriure un diari d'una miliciana que va trobar a l'hotel Eureka de Cala Millor quan les tropes de'n bayo varen reembarcar. El va transcriure i després el va mostrar al capellà. El capellà li va prendre. I fins aquell dia no n'havia tornat sentir a xerrar. Li he promés que l'hi duré una còpia.
I que es tanqui un cercle.
Però aquest és un cercle que no es tanca.

***

Hem anat uns dies amb na Catalina i en Pere a Barcelona. Hi vaig anar per, entre algunes altres coses,  presentar a l'Horiginal el darrer poemari de Sílvie Rothkovic, "Pianos i túnels". I això és una cosa que em fa feliç, que una poetessa de la categoria de na Sílvie me demani si li vull presentar el seu llibre. És com una fita o algo així.
I també tornar veure els amics de Barcelona.

M'agradaria molt penjar aquí el que vaig llegir, però primer li vull demanar permís.
De moment pos la foto que li vaig fer.

***

Avui hem continuat amb els assajos de "In the backyard", de la que dilluns es presenta el llibre a Capdepera. Els actors es caguen amb mi per alguns canvis que he fet a darrera hora. Algun d'ells està molt enfadat.

***

I la setmana que ve, del 24 al 28 d'abril, o el que és el mateix, de dimecres a diumenge, amb Noctàmbuls durem aquesta obra al Teatre Tantarantana de Barcelona.

***

I ara escric això. Mirant l'ordinador i l'hora mentre na Mina es neteja la cara amb una pota i en Ringo s'ha enrevoltillat sobre sí mateix en una cadira mentre pens que hauria d'anar a dormir perquè en Pere es despertarà prest. I pens: torn frissar.

***

Hi ha una cosa bona en fer moltes coses que t'agraden.
Fer-les. Fer-ne cada una d'elles.
Però també una part que no m'agrada.
L'enyor d'avorrir-me.

15/11/12

Land Of Nod


Town of Ghosts from Colin Rich on Vimeo.


Avui l'illa s'ha despert amb la notícia que el Tribunal Superior obliga a esbucar els xalets de Ses Covetes abans de sis mesos.
Hi haurà gent ––conec aquest argument–– que defensarà que es deixin com estan com a exemple d'una època a la que no s'ha de tornar.

Ses Covetes com el monument fúnebre d'un camí que mai hauríem d'haver pres.
Igual que els camps de concentració nazis.

O com la Cruz de los Caidos (només uns caidos) que encara hi ha a Son Servera o a Sóller?

Hem d'esborrar físicament el nostres errors de la nostra memòria com a poble, com a societat, com a tribu?

***

Hi ha alguna cosa que relaciona un vídeo que m'ha obsessionat durant tota la setmana i aquesta notícia.

***

Els pas dels temps provoca esdeveniments i si aquests esdeveniments no esdevenen aleshores el temps és suficient per fer que quelcom esdevingui.

10/11/12

Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha ploure?


Ara que aquest blog ha perdut interès i no té visites és quan hi puc tornar i sentir-me com a casa.

***

Benvolgut diari,

Han passat tantes coses que confiaré amb la meva memòria per no haver de resumir-les.

Et parlaré d'ara.

De coses que m'il·lusionen.
Escric teatre cada dia (que puc).
I tenc dos projectes teatrals en marxa.
També he desenpolsat la càmera de vídeo.
Feim dos curtmetratges.
Un de lent, pensat, reflexionat.
Un altre ràpid, improvisat.

Només em cal lluitar per una cosa. L'organització.
La-meva-pròpia-organització.

***

De coses que me desil·lusionen.
Visc en un poble amb el que cada dia m'identific menys.
I això em preocupa.
Pens en com serà aquest lloc d'aquí quinze anys i si hi voldré (o m'agradarà) viure-hi.
Pens en cap on anam com a societat.
No em vull queixar però tampoc vull actuar.

No m'agrada el mètode de l'escola.

Als infants els ensenyam a caminar, a córrer, a parlar, i a l'escola volen que callin i seguin.
Volen que aprenguin la natura no a través de la natura, sinó a través dels llibres.
Nins tancats en habitacions que aprenen les coses dels llibres en comptes d'aprendre les coses.
Hem convertit els nostres infants en els perfectes presoners de la caverna de Plató.

Me fa mal haver d'escolaritzar el meu fill.

Dubt de l'escola, dels mètodes educatius i de la societat que hem estat construïnt.

***

De coses que m'agraden.
Quina gran pel·lícula "The Village".



24/7/12

Blasted


Escriure sobre violència em resulta tan fàcil com a Jane Austen escriure sobre modals. La violència configura i obsessiona la nostra societat i, si no deixem de ser violents, quedarem mancats de futur. Malgrat tot, els que no desitgen que els escriptors escriguin sobre la violència volen que deixem d’escriure sobre nosaltres i sobre el nostre temps. 
Seria immoral deixar d’escriure sobre la violència. 


Sarah Kane

20/7/12

Mr. Soul

Els termes "avanç" o "no avanç" (…) pertanyen a l'àmbit de la ciència i de la tècnica, en els que el progrés és necessari i que són els únics àmbits en els que es pot calcular un avanç o un retrocés. En la filosofia no hi ha cap progrés, i per tant tampoc cap retrocés. Aquí, com en l'art, només queda la pregunta de si ho és o no ho és.
M. Heidegger.

1/5/12

Where the wild things are


Fa uns dies, al carrer en el que viuen els meus pares, la policia va trobar una dóna que feia 15 dies que era morta al seu pis.
Tenia, que sapiguem, un moix.

***

La notícia als diaris, de manera resumida, deia que els seus amics estaven alarmats perquè feia dies que no sabien res d'ella. Que tenien una còpia de les claus de casa però que sentien els seus moixos a dins i no podien entrar.
La policia va aconseguir entrar a la casa pel balcó.

***

Fins avui que he llegit el diari no sabia si el moix de la senyora alemanya havia sobreviscut, i era un tema que me preocupava.
La seva supervivència.

***

El moix ha sobreviscut.
Aigua en tenia, al fons del wc sempre n'hi ha.
Vull pensar que la senyora li havia deixat moltes bosses de menjar obertes abans de morir.

***

A Cala Millor els alemanys tracten molt bé els moixos.
Els anglesos ho desconec, però els alemanys en són molt amics.

Un dia vaig llegir que això es devia a que eren protestants i que els catòlics tracten malament als animals perquè creuen que no tenen ànima.

27/4/12

La Misère de Cabrera


Escriure teatre quina opció és exactament a la vida?
Sovint em sorprenc entre gent de teatre que tenen una concepció d'aquest art com a quelcom molt important, com a quelcom imprescindible en la vida de tota la societat.
No ho és.
El teatre sorgeix quan, en una societat, totes les altres necessitats estan cobertes.
El teatre sorgeix només quan hi ha una burgesia amb la panxa plena que s'ha de distreure.

***

Si estàs d'acord amb el darrer paràgraf molt bé.
Però no és cert.
O un poc sí.

***

El teatre és una necessitat vital.
Els presoners francesos del camp de concentració que va ser Cabrera entre 1809 i 1810, tot i que no tenien res (i quan dic res és res), en són la prova.
El Teatre dels Presoners de Cabrera ho demostra.
Es va fer (és un dir) dins l'aljub del costat del castell i allà, cada dos dies hi havia funció.
Hi cabien 300 persones(!), que havien de baixar per cinquanta travessers clavats a la paret.
Sobre el teló hi van existir dos lemes.
Un després de l'altre.
El primer d'ells deia "Castigat ridendo mores" (Castiga els costums tot rient), que va ser substituït per "Oblividatur ridendo malum" (Oblida el mal tot rient).

Sí.

Oblida el mal tot rient.
El teatre com a evasió, està clar.

"No tenim res, però el primer que farem és un teatre".

O "Ho tenim tot, per tant com que no sabem que més fer farem un teatre".

Dues concepcions que ens els darrers 200 anys les Balears han experimentat.
De la primera a la segona.

La primera és la dels presoners.
La segona, la dels amos del poder (fins que va arribar la crisi).

***

Hi va haver una obra, que es va representar a l'aljub de Cabrera al 1810, titulada La Misère de Cabrera que va acabar a pedrades entre actors i espectadors.
Amb tot el que això significa.

No parleu de misèria als que volen oblidar el mal tot rient.

16/2/12

Te demandaré anida



En el mòbil hi ha una manera d'escriure.
Autocorrecció automàtica, es diu.
Vas escrivint paraules, i si les escrius malament el mòbil te les corregeix.
De vegades passa, també, que escrius la paraula de manera correcta i el mòbil, inteligentíssim que és, la confon amb una altra i la canvia.

L'altra dia, jugant-hi, vaig comprovar que teclejant aleatòriament em "corregia" paraules sense significat i les substituia per paraules amb sentit (i significat).
De tecles pitjades de manera atzarosa sorgia ordre.
Del caos, sentit.

La pregunta ––final i òbvia–– seria:

Pot en Pere escriure -a l'atzar- no només una frasse, sinó un llibre sencer amb un mínim de significat sense saber ni tan sols que escriu?
Quantes probabilitats, en percentatge, tendria d'encertar?
Quantes probabilitats de que fos una obra que es pogués colar entre les grans de la literatura universal?

En tot cas serien més altes que encertar, tecla a tecla (i concretant), l'escriptura de, no sé, "La Muntanya Màgica", per exemple.
Un fet que tendria cabuda en una altra estudi probabilístic.

Si és una probabilitat --per petita que sigui-- pot passar.

I per tant res, absolutament res, es pot descartar.

***

És un poc com el futbol.
Cada gol és impossible. Cada gol és un miracle.
Cada dimecres jug una patxanga amb els amics, i de vegades es culpa a un jugador --o al porter-- d'haver rebut un gol.
Però si ho penses bé fer un gol és impossible.
Han de ser tants els errors de l'equip que el reb, tants, que sembla que el gol no pugui arribar mai.
El davanter que erra la seva oportunitat i perd la bolla, els migcampistes que no poden frenar el contraatac, els defenses que no han cobert bé els davanters contraris o l'espai, i el porter que no ha sabut veure per on entraria la bolla.
El futbol és la personalització de la llei de Murphy.

I haver assistit a un partit amb un resultat de 0-0 és haver assistit ––o haver jugat–– al partit perfecte.

***

Això és una versió dels fets.
També caldria algú que digues que un gol no prové de les errades de cada un, sinó de l'encert de l'equip que el fa.
Pessimista que és un.

***

Un dia, un amic em va enviar un Whattsapp amb una frasse inquietant:
"Te demandaré anida".
Quan els mòbils prenen el control i ens fan dir el que volen.
Aquest moment ha arribat.

***

Les estadístiques i les probabilitats.
Tenim més probabilitats de morir al bany de casa que no en un accident d'avió.

***

Aquest post està escrit en autocorrecció automàtica.

***

Per cert, en Pere ha començat a dibuixar.
El que més li agrada fer és art abstracte de gran nivell.
Però noltros insistim en l'art figuratiu.
Ai, que xungos que som els pares.
Que manipuladors.

25/1/12

The way it goes


Fa poc vaig llegir en alguna part que davant l'allau de notícies al que estam sotmesos diàriament no queda lloc pel més important, l'anàlisi, pensar-les.
Un senyor molt important va dir que avui hi havia més informació en qualsevol diari que la que estava a l'abast al llarg de la vida de qualsevol filòsof il·lustrat.

***

Llegesc les notícies dels diaris, mir les de la televisió.
És asfixiant.
Vomit.

***

I si les notícies són una distracció?
I si són unes ulleres que ens obliguen a veure amb els ulls dels altres el que hauríem de poder veure amb els nostres?

***

Desconfiar de l'exterior. De tot el que no sigui propi.

***

Per gravar l'Abbey Road els Beatles es van tancar i no van escoltar, durant molts mesos, cap disc que no fos seu.
Autoinfluenciar-se deu ser autoconeixer-se, supòs.
Autopensar-se.
Trobar-se.
L'Abbey Road és el disc més beatle dels Beatles?

***

Hi ha dibuixos en els llibres de'n Pere.
Els assenyalam i feim sons.
Jugam a fer renous d'animals, a donar noms a les coses.

Però i si els noms fossin una distracció?
I si el llenguatge fos un mur entre les coses i la seva comprensió?
O és que les coses només es poden entendre si les deim?

***

"El llenguatge és la casa del ser" va dir Heidegger.
Un refugi per entendre coses.
Un refugi no.
Un búnker, que ens protegeix i ens aïlla.

Però per veure les coses com són no cal llenguatge.
Ni análisi.

La casa del ser, va dir.

***

Tota foto parla de la relació entre qui la fa i qui la reb.

9/1/12

Worried man


Quan una conversa comença amb la frasse "Jo som falangista" ja saps que serà interessant.

Havia quedat amb un home del poble, un home d'uns 60 anys, al que només coneixia de vista, perquè volia parlar amb mi. Jo no sabia de què. Vaig suposar que devia ser a causa de la meva investigació sobre la guerra civil al poble. Però no exactament.

L'home havia llegit l'entrevista que Llorenç Capellà em va fer pel Brisas.
I em volia demanar alguna cosa concreta sobre ella.

***

El primer que em va dir em va sonar a prehistòria.
Com? Hi ha falangistes a l'actualitat?
"Sí, i tenim més poder del que sembla".
Allò prometia.

Havia rebut un mail "d'algú de falange, de per Palma, que em demanava si sabia qui eres, per això volia parlar amb tu".

Volia parlar de "En el niu de l'etern retorn", la meva obra de microteatre al Castell de Sant Carles.
Ell no l'havia vista, però l'havia llegida.
No me va voler dir com la va aconseguir ni qui li va donar.

Però volia saber per què el falangista de l'obra matava per l'esquena al milicià.
Per què per l'esquena?, em va demanar mirant-me als ulls.

***

El que volia que només fos un gir sobtat i inesperat en l'argument s'havia convertit en alguna cosa més seriosa, en un gir sobtat i inesperat.

***

No m'agrada parlar de les interpretacions de les meves obres de teatre.
Quan una obra està escrita camina tota sola.
L'home no havia vist l'obra.
I per tant no l'havia pogut entendre.
Les paraules, en un guió, sovint són insuficients.
Hi cal la interpretació.
A l'obra, després que el falangista disparés per l'esquena al milicià, s'estava dret, desolat, buit, enfonsat. Es seia, mirava la seva pistola, pensava en el que havia acabat de fer, mirava a l'horitzó, que eren els espectadors, pensava en que duria, com una condemna, per la resta de la seva vida, aquell Horror, aquella mort.
I David Navarro, l'actor que interpretava a Ramon, va mostrar a la perfecció la desolació i les contradiccions del personatge.
(També Juanma Falcón però ara no vé al cas).

En una guerra les idees estan per damunt les persones. 
Els homes són titelles de la història.
Li vaig tornar dir.
Les persones som instruments de les idees.

***

Encara avui.
Cada un.

***

Només el patiment ens radicalitza.
Només l'Horror ens empeny a l'Horror.

17/12/11

Le vent nous portera


D'alguna manera a l'illa, o a la costa, tot el que es llança al terra acaba dins la mar.
Tot és costa avall fins arribar al nivell 0.
Quan fa vent, com avui, més.

***

D'alguna manera fer una cerca a Google és alimentar Google.
Actualitzar l'estat a Facebook és treballar per Facebook, com piular a Twitter.
També escriure un post a Blogger és treballar per Google i Yahoo i Bing.
Alguns han ideat una estratègia que té en la seva base que el món treballi gratis per ells.

***

Aquesta crisi és predictible.
Basta dir que tot anirà a pitjor i encertaràs.
La crisi ecològica, dic.
Encara que també, igual, pot ser, es pot aplicar a l'econòmica.

***

D'alguna manera tot roda costa avall empès per algun vent.
O, pot ser, per la força de la gravetat.

15/11/11

In the backyard.


Sí. Des de fa un mes visc dins teatres.
Envoltat d'històries artificials.
Preparant-les acuradament.
Que es mostrin com han estat dissenyades sobre el paper en la pantalla de l'ordinador.
Sí. D'acord, les he escrites jo i veig els meus personatges que m'envolten posseint actors.
Mola.

***

"En el niu de l'etern retorn" en el tema del Teatríntim / Microteatre a Palma, i ara amb In the backyard a la final de l'Art Jove de Teatre.

***

No tenen res a veure.
Una d'elles va néixer per la investigació sobre la guerra civil al poble.

L'altra,"In the backyard", va nèixer en un somni.
De nit. Em vaig despertar suant i alterat.
Vaig agafar el mòbil i me'l vaig contar per recordar-lo el dia següent.
Algú havia acampat al pati de darrera de ca nostra i jo era incapaç de fer-lo fora.

Escriure és escriure's.

***

Noctàmbuls, refet, ressuscitat en un mes per això després de quatre anys de no fer teatre.
La nostra quarta obra com a grup.
Hem crescut, etc...
Gràcies Toti, gràcies Pau, gràcies Biel i gràcies Pau Vich per tot l'esforç que heu fet i feis.
I gràcies Catalina per tanta paciència i ànims i força.

***

Avui m'han demanat que expliqui de què tracta "In the backyard".
Ah, i per què té el títol en anglès.

Me costa explicar l'obra sense explicar allò que amaga.

L'obra parla de la meva generació i del nostre temps.
De la crisi (quina pena que sembli que tot ara hagi de parlar de la crisi).
D'aquells que ha pillat al mig.
De la generositat i de l'amistat i de l'amor.
Ai.
Parla de coses que hauràs de venir a descobrir.

L'estrena? Dissabte, 19 de novembre de 2011, a les 19.00 hores, al Teatre de Santanyí.
Vendràs?

21/10/11

The Words That Maketh Murder


Fa uns dies vàrem presentar el llibre de les fosses.
Una de les coses que sabem és que hi va haver guerra civil.
Que ho sabem com sabem que la terra és rodona.
L'altra fet és sentir-ne parlar a les persones que la van patir.
Hi ha llibres d'història i hi ha la veu humana.

***

La història, quina paraula.
Una descripció sistemàtica de dates i dades.

***

Ahir vàrem començar a assajar l'obra amb la que participaré al projecte de TeatrÍntim (sobre Guerra i Pau) al Castell de Sant Carles a principis de novembre.
Es titula "En el niu de l'etern retorn".
Tracta de dos milicians durant la guerra civil que parlen dels temes de l'odi, d'allò que els separa.
Setanta-cinc anys després els temes es repeteixen en la realitat de l'espectador.

Moren els homes, no les idees.

***

I ahir, mirant les imatges de la mort de Gaddafi per la tele hi vaig pensar.
Els milicians rebels que apallissen, escupen i maten al dictador libi. Els observo.
Què maten?
Un home? Una metàfora? Un símbol? Maten la mort i el seu dolor?

Què maten exactament?

***

Això ja ha passat abans.
Intereconomia és el mateix discurs del feixisme falangisme de 1936.
La mort de Gaddafi té la mateixa forma que la mort de Mussolini.
Les crisis econòmiques són cícliques.

***

La història no és un cercle.
Més bé una espiral.

8/10/11

To begin


Anar fent. 
Lentament. Insistent.
Escriure no és quelcom que doni doblers així que va pensar com alimentar la seva família.

Això Wallace Stevens.

***

No lluitar --no fer feina-- pel reconeixement del món, sinó per extreure --per expressar-- el que dus a dins.
Ser honest amb el que fas.

Agraeix poder-ho fer.



16/9/11

Les fosses de la repressió a Mallorca


Avui al voltant de les cinc de la matinada m'he despert.
Nerviós i intranquil.
Les fosses de la guerra civil. La meva investigació.
Com cossos oblidats que toquen a una porta de terra.
La meva consciència.


Troba'ns. Troba'ns.

En el moment just en què la majoria de les seves famílies ja no hi són per recordar-los, algú els cerca.

***

No m'intranquil·litza la investigació, sinó els límits de la maldat humana.

***

Caduquen els crims?

***

En alguna part vaig llegir que un no mor quan mor, sinó quan és oblidat.
Memòria.

Me
Moria.

***

El resultat: A Son Servera, tres fosses amb un nombre indeterminat de milicians que van desembarcar l'agost de 1936 per alliberar Mallorca del feixisme.
Un nombre indeterminat.
A partir de 20 fins...
100? 200? 300?
No m'atrevesc a posar un límit.

***

Hem publicat el llibre.
Però la investigació continua.
Contingut i forma.
Com més grates més trobes.

9/9/11

One

Quan ha passat tant de temps del darrer post sempre me passa que no sé què escriure al blog.
Quan passa el temps passen coses.
I és fàcil parlar d'una cosa, de dues o tres. Però no de moltes. Si vols dir massa coses corres el risc de dispersar-te, de no dir res.
Així que aquest post al final parla d'una cosa.
Del fet de parlar d'una sola cosa.
De quelcom i no de no-res.

15/7/11

Monkey & Bear



Els vespres d'estiu, poc abans d'anar a dormir, surt a la terrassa a llegir.
Darrerament hi sentia el que pensava que era un niu de falzies.
Sentia piular
***

L'altre vespre, mentre tancava la persiana de la sala una rata (que estava aferrada a la finestra) es va espantar i va fugir corrents fregant-me la mà per sobre les teulades.
Poc després, mentre estava llegint intentant oblidar l'incident a la terrassa, una rata (la mateixa?), va creuar-me per davant, fins que me va veure o sentir, i va fugir corrents.

Tenim dos moixos a casa.

Vaig cercar a Internet quins tipus de rata tenen per costum escalar parets i niar als terrats. 
I la majoria dels enllaços no explicaven els tipus de rata, sinó que subratllaven que les puces de les rates provoquen la pesta bubònica, i que per això són tan perilloses, i que per això cal aniquilar-les, però poca informació sobre la rata en sí. 
Quins costums tenen, com es reprodueixen, quins són els seus gustos, si són fidels a la parella i altres detalls que les podrien fer simpàtiques als nostres ulls eren exclosos.
Òbviament vaig haver de cercar informació sobre la pesta bubònica i vaig trobar que està eradicada a Europa. Que no hi ha por. Que tranquils.

***

Hi pot haver nazis simpàtics?

***

Parlar de rates és com parlar de nazis. 
Són dolentes i punt.

Abans del nazis i del món 2.0 les rates eren la Llei de Godwin.

***

Hi ha pors que perduren a través dels temps.
Que romanen, que són als gens.

El professor d'antropologia un dia va explicar a l'auditori que la por a les rates i a les serps era un bon exemple.
La por provenia de quan els humans simis vivíem damunt els arbres, i al terra hi vivien rates i serps.
I el món estava dividit entre nosaltres i ells.
I la lluita era constant.
Nosaltres i the others els altres.

Tradicions o costums que continuen.

***

Tenim alguns nius de falzies a la teulada. 
O de rata.
I dos moixos que en teoria haurien de caçar a les nits.

***
De tot això se suposa que n'hauria d'extreure una conclusió.

Que els humans ens aferram als tòpics.
Que qualsevol cosa veritable en el passat ho continua essent ara.
O que els moixos ja no cacen rates.

Igual tot el que hem après durant tots els anys d'escola és mentida.

Si fos així, què seria allò que ens han dit que és la realitat?

2/7/11

It hurts me so


Un professor que vaig tenir a l'institut me va convidar, d'adolescent, a anar a conèixer al seu amic, l'escriptor Miquel Àngel Riera.
Perquè m'aconsellàs o me digués què havia de fer amb tot el que escrivia en aquella època.

Mai vaig arribar a conèixer a l'escriptor.

Va morir.

Anys després em va arribar la mateixa proposta, però amb diferents protagonistes.
Sí. Tenia un sopar pendent fins fa molt poc.
Fins que la seva malaltia va anul·lar la taula reservada.
Jo havia parlat unes quantes vegades amb el dramaturg, però només per telèfon.
Jo el considerava el pare de la moderna autoria dramatúrgica en català a les illes i me feia molta il·lusió aquesta trobada.
Era algú que havia fet, en certa manera, el camí que vull per mi.
Un pioner. Un heroi.
Però la història es va repetir.
El gran Alexandre Ballester va morir ahir.

Així que ja ho saps.

Si per casualitat ets escriptor i algú et proposa que vagis a sopar amb mi, ja ho saps.
Anula la reserva.

***

Mallorca és això.
Avui els diaris en parlàven una pàgina, com a molt dues, de la mort del dramaturg.
Poques opinions.
Cap especial.
A Twitter, a la nit, 7 mencions.

A l'illa, la definició és clara.
Cultura és tot allò que fa doblers.
Miquel Barceló i Rafel Nadal en són el millor exemple.

Sense deixar de banda l'excel·lència dels nostres hotels.

Ai, l'Atlàntida.

***

I diré més per evitar confusions.
És tan portentós el que fan Nadal o Barceló com el que van fer Riera o Ballester.
Igual.

16/5/11

Votar una granera

La democràcia afirma que un estat democràtic desconeix el principi de preparar-se per governar que Plató ha demostrat essencial per a l'estat just. L'única cosa que se li demana al governant democràtic és que sigui amic del poble.

Nigel Warburton.
La Caverna de Plató.

Hi ha partits i hi ha el partit.
Aquí pretenen votar presidents i no representants.
No pensar gaire l'opció quan s'hauria de fer el contrari.
Paradoxes...

La democràcia té alguns problemes i múltiples avantatges.

***

Hi ha cartells electorals.
Em demanen el vot. La confiança.
Però hi ha mentides.
Detect fal·làcies.

La primera és la seva confiança en el Photoshop.
Retocar-se, rejovenir-se, eliminar-se les imperfeccions físiques.
En el fons el que fan aquests polítics és embellir la realitat. Disfressar-la.
Hermosejar...
Ocultar-la sota una aparença que no existeix.
Serà la seva primera mentida.
Contingut i forma.
Els primers polítics que cauen són els que primer menteixen...

Però les fotos menteixen més.
Menteixen en la seva postura corporal.
Menteixen en la rialla.
Tot això surt de manuals, no de la sinceritat.

Contingut i forma.

Després hi ha el fons dels cartells.
Colors neutres, regulars.
Algun hi ha situat una brillantor solar i estranya en el fons.
Fons que en la realitat (tridimensional) no existeixen.
El fet que la inmensa majoria de cartells electorals tinguin un fons unidimensional, neutre, fals i sense relació amb la realitat significa que el fons de les seves propostes també és unidimensional, neutre, fals i sense relació amb la realitat.

Després hi ha els lemes que han triat.
Em crida l'atenció, per damunt dels altres, un.
"Les Illes Balears que volem tots".
Una clara fal·làcia.
El llenguatge, en aquest cas, perd el seu sentit.
El llenguatge és l'eina de la raó, per tant la raó del qui emet aquest missatge o bé està dient una mentida al receptor o bé l'està intentant enganar o bé s'ha equivocat.
Els tres casos són molt greus.
Molt.
Però ningú, cap articulista, cap pensador, cap diari, ningú a les illes hi ha fet menció.
--Deixem-nos enganar plàcidament--
El llenguatge perd el sentit perquè la paraula tots no significa tots, sinó alguns.
"Les Illes Balears que volem alguns" seria més sincer, més honest, i més veritat.
Tots és tots, entre els quals m'incloc.
I com que una Mallorca o unes illes governades per aquesta gent no és del meu gust --i tampoc del de molta altra gent-- ja no poden fer una afirmació d'aquest tipus.
Tot significa.

Ai, el contingut i la forma.

Ai, tots els partits.

***

I d'entre tots els partits, un que s'alça com un cas digne d'estudi pel millor antropòleg de Mart.
L'antropòleg no hauria d'estudiar el partit sinó la societat que situa aquest partit en el seu govern.

A Balears hi ha un partit molt fort, que es juga la majoria absoluta cada vegada que hi ha eleccions.
Fa molt que els observ i de cada vegada entenc menys com hi ha gent mallorquina o balear que s'hi manté afiliada.
Hi ha una pregunta.
Com és possoble que aquest partit sigui tan fort a les illes quan, des del meu punt de vista, és un dels partits més antibalears que hi ha?

Antibalear en el sentit que ataca la cultura, la llengua, les (ja de per sí dèbils) polítiques d'integració als nouvinguts, la natura (base del turisme) i fins i tot i per tant del desenvolupament econòmic.

Com és possible que aconsegueixi tants de suports des de la fal·làcia, des de la mentida explícita?
Els casos que citaré es poden demostrar amb el diari a la mà cada dia, cada setmana, tot l'any.
Guard retalls de premsa que ho proven.

Sí, pot ser sóc jo l'antropòleg de Mart.

Anem per parts. Aquest partit ataca la cultura pròpia amb missatges i propostes directes i dirigides a acontentar als seus enfervorits seguidors, i al mateix convida a matances i arròs brut i porcella. Folcloritzar la cultura. Està bé. Tornem a Franco.

És el partit que ataca la llengua catalana explícitament anunciant que retallarà les ajudes a la seva normalització, que eliminarà el decret de mínims o que farà que els pares puguin triar la llengua d'escolarització (amb la qual cosa s'ha acabat la integració i benvingut Apartheid), però mentre emet aquest missatge els seus líders --més que populars, populistes-- fan mítings a una part de la tercera edat d'aquí (una part molt important dels seus vots), educada sota els rentats de cervell de l'escola feixista franquista, que aplaudeix enfervorida discursos fets en mallorquín, menorquín, ibicenco i formenterense.
S'ha acabat la unitat de la llengua. Divide ut vincis y cierra España.

És el partit que vol imposar la seva (única) manera d'entendre el país. Una visió que no és d'aquí, sinó d'allà. I que si el nouvingut arriba, en tot cas s'ha d'integrar amb la llengua i la cultura (i la història) de Valladolid i no amb la d'aquí. Suprimir el decret de mínims suposa imposar un Apartheid, imposar el castellà, com sempre, i relegar el català a un racó més minoritzat encara. Sota el missatge del bilingüisme no s'hi amaga un bilingüisme real, sinó la supremacia imposada (més encara) del castellà en una altra terra conquerida. Sí, lectors, tractar als votants com a indígenes colonitzats.

Aquest partit el partit també ataca la natura --finita per illenca--, és el partit que se situa en contra de la protecció de parcs naturals, o de la protecció de zones verges, el que se situa a favor de fer més camps de golf i urbanitzacions, el que no redacta les normes urbanístiques segons els dictats de la raó o el consens, sinó segons el que dicten els seus amics grans empresaris de la construcció. Diu que així afavoreix la feina. Però no diu que és una feina temporal, que s'acaba (com la crisi ens ha ensenyat). I si diu que vol afavorir feina, per què al mateix temps està tan disposat a acomiadar tots els treballadors d'Ona Mallorca i de Televisió de Mallorca?

És el partit que proposa sortir de la crisi amb el mateix mètode que ens hi va ficar. És l'amic dels banquers, de l'especulació, de la privatització dels serveis. És el partit que proposa sortir de la crisi continuant amb l'espoli fiscal (3.190 milions d'euros que se'n van i no tornen) i que mai ha obert la boca ni mogut fitxa sobre aquest punt.


Però així i tot traurà majoria absoluta.
Els balears, bolcats en votar-los.

Gent que tria un govern que els ataca.

No hi ha un cas que es pugui comparar, apart del valencià, clar està.
Això no passa enlloc.

Un antropòleg he dit?
Un psiquiatra.
O dos.

***

El poder polític és poder econòmic i per això, sovint, els aplaudiments i els cops sobre l'esquena.
Per res més.

***

Sartre va dir que la llibertat provocava angoixa.
I pot ser aquí el secret de l'èxit o de les majories absolutes.
Millor cedir la nostra llibertat als mitjans de comunicació, a les corporacions, a aquells que controlen als partits i que al mateix temps deixen als partits que els controlin.
Que els dos grans controlin la totalitat del missatge és suficient.
Repetim i enfocam sobre el que llegim i no sobre el que no llegim.
Millor no llegir les propostes de tots els partits.
Millor no pensar gaire.
Millor no ser gaire crític.
Millor casar-se --sense saber molt bé per què-- amb un únic partit.
Millor jugar a la fitxa del president que a la de la representació.
Millor que altres pensin per tu perquè si penses molestes.
I d'aquí que hi ha partits que tan seria si presentassin graneres (o escombres) a les eleccions, que la massa les votaria igual.

No valoram propostes, sinó que seguim inèrcies irracionals, i votam sigles repetides fins a la sacietat.
I ja sabem el que deia Goebbels de repetir el missatge, veritat?

***

La democràcia té alguns problemes i múltiples avantatges.
Entre aquestes la llibertat d'expressió.

7/4/11

Serve the servants


Avui sentia les declaracions de Ramon Socías, el delegat del Govern central, a la ràdio.
Una figura que em recorda a la dels enviats romans a les províncies, per tenir-les controlades, per fer-ne informes i tota la pesca.
Aquest senyor hi explicava una notícia.
Una d'aquelles que serveixen per ser interpretades o manipulades com a mínim de dues maneres.
Una d'aquelles notícies en que el periodista --o el mitjà-- mostra l'ideòleg que amaga.

El delegat-enviat-corresponsal explicava que a les illes la criminalitat s'ha reduït molt i s'ha situat en la taxa més baixa dels darrers 10 anys (vet aquí un titular).
El delegat-enviat-corresponsal del Govern es mostrava feliç, no perquè les illes liderin un cop més la taxa de criminalitat de l'Estat (vet aquí l'altre titular), sinó perquè els turistes podrien venir tranquils a un lloc segur.
Ah, que els turistes puguin venir tranquils. Guai.

En aquesta illa, cada vegada que feim alguna cosa bé, ens alegram més pels turistes que per noltros.
Cada vegada que milloram alguna cosa, la milloram més pels que vendran -es jauran al sol i marxaran- que no pels que hi vivim sempre.

Un fet que defineix molt bé la nostra psicologia o personalitat.

***

Conec alguns casos de famílies mallorquines catalanoparlants.
De vegades un dels seus membres coneix algun o alguna estranger/a que ni idea d'idiomes romànics, s'hi enamora i decideixen establir-se a l'illa.
Aleshores el primer que fan és pensar en el futur laboral de l'estranger.
I -oh, paradoxa!- el primer que fan és apuntar-lo a classes de castellà.
La família (i ja també el nou cercle d'amistats) continua parlant en català, i mentre no passin els anys el nou no entendrà cap paraula de l'idioma de comunicació familiar.

Un fet que defineix molt bé la nostra psicologia o personalitat.