PART I
Plou.
A la fi.
Aquest any ha costat.
La meva mare ha fet panades. Amb aquella recepta del seu poble de l'interior de l'illa, i que sa mare ja sabia fer.
Panades. Una delícia culinària de Mallorca molt millor a l'hora del berenar al matí que la famosa i sobrevalorada ensaïmada.
Per qüestions de feina, però, no n'he pogut dinar.
He dinat de qualsevol cosa i després he anat a casa seva on n'he assaborides dues amb un bon tassó de vi, mentre sentia la pluja a les teulades.
I ara pens que avui vespre hi ha un sopar amb amics.
Un sopar pel qual m'he preparat menjant. I és que no hi pensava.
Tenia ganes de quedar-me a casa escoltant "The Greatest", el darrer disc de Cat Power que m'emociona i me fa sentir pluja en un dia de pluja.
Però no importa.
Sempre està bé veure els amics, i més quan ho necessiten.
El tema central del sopar serà un tema del qual ningú parlarà.
Per dramàtic i dolorós i que afecta directament a una amiga.
En comptes de parlar-ne parlarem d'altres coses.
Però tots pensarem en la fosca, en el dolor i en el mal del món.
Ens omplirem la panxa i voldrem riure sense saber si ho podem fer.
PART II
I panxa plena. Pot ser sigui aquí on comencin els nostres maldecaps.
El dels occidentals. Si haguéssim de preocupar-nos per sobreviure de veres, o per defensar-nos o per aconseguir menjar amunt i avall o etcètera, no hauríem de pensar massa en nosaltres mateixos o en les nostres falses necessitats.
Avui, a alguna part de la costa d'Àfrica, amb aquest mateix fred i aquesta pluja, una barca s'omplirà de persones rumb a un destí millor. Només per això, per tenir la panxa plena. Per tenir els nostres petits problemes. Molts no arribaran. Els seus ulls ho saben.
Avui, a Iraq, se'n va a dormir una nena de 8 anys. No sap que demà migdia serà un nombre més als telenotícies europeus a causa de l'explosió d'un cotxe bomba a un mercat de Bagdad. Els seus ulls no ho saben.
Un dia així mescla bellesa i dolor.
Ja ho va dir Paul Verlaine:
"Plou en el meu cor com hi plou a la ciutat".
4 comentaris:
Foto feta per Jaqme des del terrat del Pompidou.
Aquests dies també plou al meu cor, plou per un amic que ha quedat sense paraules, sense crits i que s'ofega en un dolor fred i insistent, un amic que aquestes festes de colors fluorescents, estrelles de metall, arbres de plàstic i naixaments dins una cova potser perdrà a algú massa important, i els qui estam al seu voltan haurem de fer com si tot continués igual, i menjarem torró i cantarem ançons amb l'ànima intoxicada. Al meu cor igual que sobre les teules de ca meva hi plou, els meus peus, la meva veu i la meva anima anhelen escenàri, anhelen un text amb el que poder somiar tornar a actuar, perquè en realitat és l'únic que se fer: Vull veure sortir el sol.
Bones festes Jaqme, les teves paraules sempre me fan somiar
Londaval
Vaja, fins que he llegit el teu comentari de dalt estava pegant-li voltes a vore si la foto estava feta des de La Samaritaine --descartat perquè s'hi veu molt prop Nôtre Dame-- o el Pompidou, que em semblava una opció millor, i veig que, efectivament, era aquest darrer.
I, a propòsit, molt bonica la foto, i també les altres de flickr :)
(Per cert, no m'importa que m'afegisques al teu bloc, sinó tot el contrari: gràcies per fer-ho)
un post molt bonic... i trist...
Publica un comentari a l'entrada