De l'illa

He partit a la muntanya.
Som a la cima i escric aquestes línies en una vella llibreta de paper que desprès passaré al blog.
Fa vent i el sol ja està baixant.
Miro Mallorca i em queixo del meu pessimisme. Em queixo perquè no vull pensar que mor. Molts d'amics meus no pensen això. No vull veure-ho negre. Em queix perquè no vull pensar que la cultura que varen conèixer els meus padrins, mor.
Record que ahir vaig llegir al diari que les Balears ja superàvem el milió d'habitants, però paradoxalment el meu poble és buit ara. Mallorca és un parc d'atraccions que tanca les seves portes a l'hivern. No sé on són el milió d'habitants ara. Al seu poble. Al seu origen. Som un milió? Quan ho som? Una informació com aquesta és una beneitura. Si cada any ens visiten dotze milions de turistes, aleshores caldria que incloguessin també al cadastre a tots els turistes per saber quants som realment. O pot ser el problema sigui que no "som". M'explic. Som quatre persones en una illa deserta. Una d'elles, posem que li diuen "A", se sent pròpiament de l'illa, és a dir, coneix els seus secrets.
Una altra d'elles, "B", viu a l'illa des de fa estona, però no sap si se sent insular o no. I per això cada hivern, quan hi ha poques feines per fer, se'n va a l'illa veïna, d'on prové, a visitar la seva família, que viu allà.
A l'illa, de vagades, hi ha dues persones més, "C" i "D", que duen tresors i aliments a "A" i a "B" sempre que visiten l'illa. Aquesta visita a l'illa es concentra en mig any, ja que l'altra mig se'n van ningú sap a on. "A" i "B" estan molt agraïts a aquesta visita ja que, gràcies a ells i al menjar i tresors que porten, pensen que viuen molt millor que els habitants de la resta d'illes del món. "C" i "D" estan fascinats per l'illa, la troben guapa, i per això cada any hi tornen.

Un dia, "A" puja sobre una muntanya i veu tota l'illa als seus peus. Pensa que no vol pensar que l'illa mor. Pensa que no sap quants d'habitants té l'illa. "De vegades som quatre i de vegades un, però no sé si tots quatre som d'aquí. Vivim aquí. De vegades", es diu a sí mateix. I baixa de la muntanya amb un semblant nou.

La premsa sempre necessita informació nova per vendre més diaris. Si un dia no hi hagués notícies, els diaris no deixarien de sortir. Si no hi hagués notícies se les inventarien. Això és el que passaria.
Miro l'illa i pens si la meva llengua sobreviurà cent anys més. I ja torn estar en les mateixes. No vull pensar en negatiu. No ajuda a ser feliç.
Em deman per què els catalanoparlants no solem entrar a qualsevol banda parlant la nostra llengua. Per què de seguida que es pot (la majoria) renuncia a ella? De vegades pens que ens agrada pensar que la nostra és una llengua que —apart de nosaltres, la tribu— ningú pot entendre.


M'atur d'escriure a la plagueta. No serveix de gaire divagar d'aquí i d'allà. Miro el que he escrit i me faig llàstima. Tot me fa pena ara.
El 2006 ha estat estrany.
En fi.
Baixo de la muntanya amb un semblant nou.

Bon 2007 a tots.
I gràcies per voler conviure amb jo en aquesta illa que s'enfonsa.