It hurts me so

Un professor que vaig tenir a l'institut me va convidar, d'adolescent, a anar a conèixer al seu amic, l'escriptor Miquel Àngel Riera.
Perquè m'aconsellàs o me digués què havia de fer amb tot el que escrivia en aquella època.

Mai vaig arribar a conèixer a l'escriptor.

Va morir.

Anys després em va arribar la mateixa proposta, però amb diferents protagonistes.
Sí. Tenia un sopar pendent fins fa molt poc.
Fins que la seva malaltia va anul·lar la taula reservada.
Jo havia parlat unes quantes vegades amb el dramaturg, però només per telèfon.
Jo el considerava el pare de la moderna autoria dramatúrgica en català a les illes i me feia molta il·lusió aquesta trobada.
Era algú que havia fet, en certa manera, el camí que vull per mi.
Un pioner. Un heroi.
Però la història es va repetir.
El gran Alexandre Ballester va morir ahir.

Així que ja ho saps.

Si per casualitat ets escriptor i algú et proposa que vagis a sopar amb mi, ja ho saps.
Anula la reserva.

***

Mallorca és això.
Avui els diaris en parlàven una pàgina, com a molt dues, de la mort del dramaturg.
Poques opinions.
Cap especial.
A Twitter, a la nit, 7 mencions.

A l'illa, la definició és clara.
Cultura és tot allò que fa doblers.
Miquel Barceló i Rafel Nadal en són el millor exemple.

Sense deixar de banda l'excel·lència dels nostres hotels.

Ai, l'Atlàntida.

***

I diré més per evitar confusions.
És tan portentós el que fan Nadal o Barceló com el que van fer Riera o Ballester.
Igual.