Aquestes illes són al mig del mar.
Aïllades en cas d'atac.
Aïllades en cas de cataclisme.
El sentit de pertinença a ser d'aquí és lleu, és fràgil.
Sentir-se d'una altra part és la única defensa, l'únic remei a aquesta por antiga.
***
Si visqués al continent viuria amb la convicció de poder anar a Sant Petersburg a peu.
Si hi visqués estaria segur que en cas de necessitat podria tramar un pla per escapar-nos.
Que hi podria haver sempre una possibilitat de sobreviure.
Un holandès va escriure un llibre sobre la guerra aquí.
El va titular: D'una illa hom no en pot fugir.
***
Anar-se'n d'aquí és anar en avió o vaixell.
Això ens fa dependents de la tecnologia.
Això ens converteix en invàlids.
Per això dins l'illa ens movem sempre en cotxe.
***
Tenim la independència geogràfica d'Espanya.
El que ens hi uneix és un pensament, una abstracció.
Una invenció.
Les nostres fronteres són naturals, i això és més veritat que qualsevol idea.
***
Estam sols.
La solitud, l'aïllament, l'isolament com a àncora.
Única certesa.
9 comentaris:
El títol del post és d'una cançó d'Adam Green.
La solitud és un regal. Què hagués sigut de Thoreau sense ella?
I ja posats... què hagués sigut de nosaltres sense Thoreau?
jo no podria parar de pensar en que en un moment o altre tot s'enfonsaria sense avisar.
com si aquí això no pogués passar.
A vegades, els ponts i carreteres, istmes i terra ferma, són més fràgils i poc fiables que un mar que t'envolta. O potser només és la sensació.
Quants tipus d'illa hi deu haver?
Parlem només de geografia?
El meu germà sempre m'ha dit que a les illes es viu a un altre ritme.
Seguiu el del mar?
Realment trepitgeu terra ferma o us gronxeu?
Jo visc en una illa, però sense mar.
Em sembla que no havia de deixar de banda la geografia.
Elur,el que ens caracteritza és que tot ho trobam enfora. Aquests dos darrers anys feia feina a 45 km de ca nostra i tothom ho trobava un drama. Això a la península no passa.
Tot és relatiu.
Saps Catalina? depèn de per qui de la península. Si ets de poble i sempre t'has mogut en transport urbà no és cap drama marxar de casa abans de les 8 del matí i no tornar-hi fins dos quarts de deu de la nit, cansa però no és dramàtic. Si ets de ciutat ja trobes massa lluny haver d'agafar el bus interurbà per arribar-te al polígon que està a 5 minuts.
El que tu dius: relativitat.
I també excés de comoditat.
Em sembla que m'agradaria viure en una illa. Amb una condició però: hi hauria d'haver muntanyes d'una alçada de 1500m com a mínim. ;)
També hi ha illes que tenen un mar vertical de ciment armat. Armat en més d'un sentit de la paraula.
(avui estic xerrameca, disculpeu)
Aquest post m'ha fet recordar un poble d'una illa d'Alaska que, tempesta rere tempesta, es va erosionant per culpa del desglaç.
Jo, potser perquè visc en una illa feta de muntanyes sempre he pensat que no et fan sentir isolada, sinó protegida.
tot és relatiu, i al final depén només de la teva perspectiva.
Publica un comentari a l'entrada