22/10/09

War




La sensació que em desperten algunes persones que aparenten la perfecció --perquè aquest estat només es pot aparentar-- és rara.

Conec gent que intenta demostrar que és completa. Que es passeja i intervé en qualsevol conversa amb l'actitud del no-equivocar-se. Les seves intervencions, breus, em deixen sovint mut per estranyament rodones i esperades. "No és amb la perfecció amb qui parlam, és amb tu! Però on ets? On has anat?", de vegades em dic a mi mateix.
No te sentis al·ludit.

Sempre m'ha semblat que aquesta voluntat de perfecció és la voluntat d'amagar la imperfecció (aquí caldria plantejar-nos que si la perfecció no existeix el seu antònim tampoc, no? O és que la imperfecció és el normal i la perfecció el món de les idees de Plató?). D'això en podem parlar mil dies seguits, si vols.

Però ves tu a saber quin trauma infantil ens fa aspirar a coses que no som i fugir del que "no ens sembla bé".
Però així som. Tenim una idea del que som i del que volem ser i del que hem d'evitar ser.
I aleshores ens convertim en una cosa que mai hem estat, ni som.
Neurosi compulsiva.
Freud inclòs.

Però voler ser perfecte és l'estat més imperfecte que conec.

***

Escolt compulsivament un disc acabat de descobrir.
Un disc tardorenc amb rerefons lluminós.
Un àlbum que a la primera escolta és fàcil i normal i com més l'escoltes es va transformant en quelcom fosc i preciós.
Canta una al·lota de Londres, una espècie de cantautora. Li diuen Emmy the Great i el seu únic disc es titula First Love.
És un disc ple de retrets, insults i acusacions.
Me va enganxar a través d'una entrevista: "Mai més faria un disc així. No m'agrada humiliar a la gent".
Aleshores és un d'aquells àlbums escrit directament del lloc aquell tan rar on van els músics ferits a escriure cançons tan bones.
Com el "Songs of Love & Hate" del Cohen o l'enorme "For Emma, Forever Ago" de Bon Iver.

Pot ser escrigui això des de l'eufòria d'haver fet tan gran descobriment, però quatre dies d'escolta quasi ininterrompuda s'ho mereixen.

A més crec que és el disc amb més hipertext que conec. El títol de l'àlbum prové d'un conte de Samuel Beckett. I al mig d'algunes cançons s'hi sent l'Allellujah del mateix Leonard Cohen o el Kyrie Eleison.

Com m'agradaria poder anar al concert que dia 31 d'aquest mes farà a Barcelona!

***

Llegir quelcom una vegada és llegir-ho ninguna.

Com si encara llegís llibres...
Internet me força a llegir --via pantalla-- fragments, parts i trossos de realitat.
Però molts de fragments junts fan un llibre.

***

A la foto us presento a Ringo, el fill de na Mina.
Aquesta casa, a estones, és un zoo.
O un circ.

15 comentaris:

Jaqme ha dit...

El títol del post, imperfecte, és una cançó que m'agrada molt d'Emmy the Great.

Buk ha dit...

...si la perfecció no existeix el seu antònim tampoc...

Lluminós, com sempre.

neus ha dit...

sóna molt bé l'Emmy, des que en vas parlar l'altre dia al twitter l'he escoltada força, no pas compulsivament però :P

la perfecció em fa una mica d'angúnia i ara mateix, que acabo d'escoltar a la jèfa (sí, robo temps a la feina) clamant al cel la seva perfecció, encara més.
potser no hi té res a veure, però és que no puc amb la gent que es creu que ells ho fan tot bé i els altres tot malament i que si no fos per ells el món s'ensorraria...

diria que més que trauma infantil és un mal sistema educatiu o educacional o no sabria com dir-ne.
els millors en tot són els més estimats, és una mentida que ens han repetit i repeteixen fins la sacietat i constantment.

algun dia, amb el rotllo que porto, faré un comentari més llarg que el teu post... temps al temps.

m'encanta en Ringo! fa cara de loco :)

Catalina ha dit...

No només fa cara de loco hi està! ell si que és imperfecte( de petit quasi se va morir desnodrit i no s'ha acabat de desenvolupar bé) i com mos agrada!!
M'encanta "voler ser perfecte és l'estat més imperfecte que conec".

Sílvie ha dit...

Einmal ist keinmal.
Una vegada és cap vegada.
Beethoven, Kundera i Jaqme... així que serà veritat.

joan ha dit...

Curiosament ara mateix estic llegint un llibre de fragments. Es tracta de "A lo largo del camino" (Carnets du grand chemin) de Julien Gracq.

Beckett, tot ell és ple de fragments.

Seguiré el teu consell musical. Sobretot després de descobrir-nos Marcel Cranc a molts catalans continentals.

neus ha dit...

avui només vinc a preguntar-te si has escoltat a l'Antje Duvekot

bon cap de setmana!

Frannia ha dit...

Jo tinc tendència a deixar comentaris un poc secs, com tu dius, però res més allunyat de la realitat que em trobi perfecta. M'ha encantat la frase: "voler ser perfecte és l'estat més imperfecte que conec". N'estic completament d'acord. No obstant, existeixen els que són molt permissius amb tot manco amb ells mateixos. Crec que estic dins aquest grup. Bon cap de setmana!

paulagirart@gmail.com ha dit...

Sempre m'havia fixat amb aquest tipius de gent, molt bona descripció.
Però els "perfectes" fan ganes de conèixe'ls a fons, la cara B, allò que no mostren a la façana. Dónen sensació d'irreals i de plàstic. Com una persona massa guapa. Ah! i també fan un poc de ràbia...

carme ha dit...

M'encanta aquest post! I en Ringo també.

Totalment d'acord en que la perfecció deu ser el món de les idees de Plató i la imperfecció la realitat.
Per cert, què aborrit viure en el món de les idees...

Jaqme ha dit...

Buk: Miserable pilota ;)

Elur: Antje enorme des del primer acord! Gràcies pel descobriment!

Catalina: Ai, en Ringo ;)

Sílvie: Si ho diuen ells millor.

Frannia, Paula i Carme: La cara B sempre és millor.

Buk ha dit...

Hahahaha!

Frannia ha dit...

...enfila el mite homèric del retorn d'un temps vague però alhora proper...Bellver, 22 d'octubre de 2009
:) M'ha fet il·lusió llegir-ho. Enhorabona! El cercarem...

Jaqme ha dit...

Frannia estàs en tot! :)

Bua ha dit...

La paraula perfecció, només de escoltar-la, fa com a vomitera :-(
Pobre del que es senti perfecte. Pobret.
Visca la imperfecció! I les putades de tot color!
Enorme en Ringo Star i la dentadura que passetja :P