29/1/09

Ignoreland

Quan tinc un plat de menjar al davant, o bé una beguda, darrerament me ve al cap el pensar en els kilòmetres que han recorregut abans d'arribar a la meva taula.

Faig la llista d'un dia normal com avui: El cafè colombià del cafè amb llet ha recorregut un mínim de 7.000 kilòmetres. La llet, en tetra brik, prové del nord de la península, per tant posem que ha fet més de 300 kilòmetres. Per menjar, un pamboli. Investig d'on prové la farina del pa. És importada de la península: faig la mitjana: 300 kilòmetres. El llevat, ho desconec, i no el comptaré. L'oli és català: 266 kilòmetres. La sal, de Torrevella: 380 kilòmetres. Les tomàtigues de ramallet, del municipi (per cert, boníssimes).
A mitjan matí encara tenia son i per espabilar-me he begut una cola light, que supòs que han enllaunat a la central de Palma: 70 kilòmetres.
He dinat de bacallà amb patates. Aquestes darreres han viatjat des d'un hort proper a casa, així que no han fet més de 3 kilòmetres. El bacallà prové d'alguna part de l'Atlàntic. Posem el mínim: 1.500 kilòmetres. De fruita una mandarina d'aquí prop i un plàtan de Canàries: 2.000 kilòmetres si han viatjat en línia recta. Durant el capvespre he begut aigua embotellada de Lanjaron: 650 kilòmetres. El sopar ha estat autòcton, és a dir porquim pur: Quelitas amb llangonissa i paté. Les Quelis, com que provenen d'Inca, han fet 49 kilòmetres. El paté i la llangonissa la fan els mateixos propietaris d'una botiga del poble (molt recomanable) que acab de descobrir, per tant no han fet més de 2 kilòmetres. Per beure quedava un cul d'una botella de vi negre de la Rioja: 500 kilòmetres.

Només el que avui he menjat ha recorregut un total de 13.020 kilòmetres per terra, mar i aire abans d'arribar a la meva boca.
Com que aquest aliment no ha arribat sol, sinó que ho ha fet a través de vehicles a motor, aquests kilòmetres signifiquen alguns kilos de CO2 llançats a l'atmosfera.
Si me multiplic pel milió d'habitants que hi ha a les Balears i el sum al total recorregut pels aliments que tots els illencs ens hem menjat només avui i tenim un resultat de 13.020.000.000 kilòmetres recorreguts pels aliments mundials abans d'arribar a la nostra taula.
Si de mitjana, un avió de càrrega llança a l'atmósfera uns 0'13 kilos de CO2 per kilòmetre recorregut seriem responsables directes de que cada dia es llançassin a l'atmósfera 1.692.600 tones de CO2. Afortunadament hi ha aliments que arriben via aèria i n'hi ha que ho fan per mar. La carretera és intrailla. Així "només" devem suposar un milió de tones de CO2 diàries només en aliments.

Deixant de banda el que diu el seu cosí, el món s'escalfa.
Bromes apart.
Serà el planeta que ens canviarà amb una òstia o serem nosaltres mateixos els que ho farem amb el sentit comú?

En fi, illes com aquestes (o persones com jo) som insostenibles.

Alerta.
La foto és un spoiler.

***

Actualització (31/01/09): Seguiu aquest enllaç, que us conduirà un l'excel·lent article de Mateu Morro (que parla sobre la necessitat de consumir productes locals), al Diari Balears.

14 comentaris:

Daniel Daranas ha dit...

Has comptat els teus quilòmetres i els has multiplicat pels habitants de Balears per obtenir uns quilòmetres totals; després has obtnigut el CO2, multiplicant-los per un coeficient d'emissió. Però no és correcte: un avió que portés la meva pera i la teva comptaries dues vegades els seus quilòmetres quan el recorregut ha estat un de sol. Salutacions!

neus ha dit...

Ni les illes ni les persones som insostenibles. Ho és el fet de voler menjar de tot durant tot l'any.
I el planeta ens posarà a lloc amb una bona òstia, ni ho dubtis. De moment ja ens està avisant i ja se sap que qui avisa no és traïdor!

Jaqme ha dit...

Daniel: Tens part de raó. Però hauríem de tenir en compte que no totes les peres arriben amb el mateix avió. Aquest post és un càlcul aproximat i he fet els càlculs tirant per baix per tenir en compte coses com les que dius. Però podem anar més lluny. Algú s'anima a fer el càlcul exacte?

Elur: El dia de mañana...

Lastienditas ha dit...

Curiós...jo darrerament pens el nivell de refinament dels aliments, lo tractats que han estat fins arribar a la nostra taula. Darrerament, només pens amb menjar fruita i verdura, aliments no tractats i deixar de banda la llet, les farines, la carn...etc.
L´espoiles m´ha deixat intrigada...
;)

polaroid mental ha dit...

llegint això, només em pregunto, i què menjaven els teus rebesavis quant no existien avions?

Anònim ha dit...

Suggeriment: mata una gallina des veinat i fes-la rostideta i unes taronges des teu hort de postres. Uns 100 metres i en surts.
No sé si serà un menú molt equiibrat, però sostenible sí. Molt sostenible

Anònim ha dit...

Magnífica reflexió, tot plegat fa vertígen i, sí, no ho dubtis, serà la terra la que ens donarà l'òstia monumental. Tan de bo poguessim alimentar-nos d'una altra manera, però ja som dins la roda. Vaig probar de fer hort aquest estiu i, sí, vaig menjar tomàtigues i prebes però impossible subsistir així. Boníssim post, com sempre!

Jaqme ha dit...

Lasti: Deixar de banda aliments "no tractats"? Sempre he pensat que aquest pensament és una Matrioxka, o una metàfora.

Polaroid: Què menjaven els meus rebesavis? Cuina mallorquina de temporada. El que la terra i el camp i el mar els hi oferien en aquells moments. Des de sopes a trampó.

Carme: Per començar no només hauria d'aprendre a matar-la, sinó també a plomar-la. Però podria viure de les taronges i dels ous de les gallines. Això sí.

Frannia: Som dins la roda i a més tota iniciativa només és individual. No és impossible subsistir així. Et remet a la cuina mallorquina de temporada.

Apart, faig una actualització a aquest mateix post.

Bua ha dit...

M'ha pegat vomitera, Jaqme. Quin mareig d'aliments.

Divendres vaig tenir sa sort de menjar-me una mariscada.
Ni jo puc imaginar-me d'ón venia cada peça que entrava dins la meva boca.
Emperador xipriota, llagostins del nord d'Espanya, calamar africà. I jo que sé. Dins un mateix plat hi devia haver un pupurri de països i llocs que ni m'imagin.

Molt bó l'analisi.

Quan jo era al·lot, la padrina anava a comprar la llet a ca'n Randa, acabada de munyir. I gairebé tot el que menjavem era local i sense marca.

Aquells maravellosos anys...

Jaqme ha dit...

Bua: Local i sense marca. Dos ingredients de màxima qualitat, no?

Bua ha dit...

Diria que sí, Jaqme. No?

I si podem menjar ous regalats per aquell que té un galliner i dona maís a les gallines. Què tal aquesta? La truita és d'un altre color, més fort, més taronja.
:P

PD: Boníssim post

neus ha dit...

El més trist de tot plegat és que mentre aquí hi ha productes autòctons boníssims, com ara els fruits secs de Tarragona o les maduixes del Maresme o la fruita de l'Empordà, els deixem perdre i ens els fem dur d'altres llocs.
Hem creat unes necessitats que no en són gens de necessàries.

EQMEVD ha dit...

Ja tinc la solució!!!!
Veniu un dia a casa a sopar
Jo faig soparet pirinenc 100% Km zero i us desplaceu vosaltres en comptes del trinxat....
si mahoma no va a la muntanya...
jeje

Hematie ha dit...

Por Dios, no me lo había planteado así nunca... Estoy segura de que tiene que haber formas menos costosas a todos los niveles.

Me inclino más a pensar que va a ser el planeta el que no pegue la patada a nosotros.

(Qué bien estar de vuelta... xD )