Ara (i sempre)

Hi ha un músic a Mallorca que té un malson recurrent.
Passa a un cortó amb tarongers, i tracta sobre el passat, però també sobre el present.

Li vaig sentir dir que ell només volia fer cançons d'amor.
(Són les bones, afegesc)

Mallorca és surrealista. O estúpida. Una de dues.
El món exalça a tots els creadors de Bellesa, mentre que en aquest bocí de terra al mig del mar, les amagam. Qui sap si per les mateixes raons que amagam la llengua cada vegada que sortim de casa.

Si jo un dia som en Fellini, m'agradaria que ell fos en Nino Rotta.

Fa dos anys i un mes que en vaig parlar per primera vegada.
Si "Animal Fràgil" va ser un àlbum de debut rodó i impressionant, "Ara" només corrobora que ens trobam davant un autèntic fenomen, la perfecta evolució del músic-poeta. Perquè les lletres... no conec un altre músic que fagi un ús de la llengua tan acurat com aquest home.

Marcel Cranc canta, i obri un crui al bell mig de la sensibilitat d'aquesta illa-melic.

I la xapa en dues parts:

Ara, i sempre.