26/11/08

It's been so long


Escolt el "Opera Circuit" de Micah P. Hinson i em sembla que creix.
Com algú que fa temps que no veus.
Hi ha cançons, com "She don't own me" que com la descobreixi algun publicista de Volkswagen donarà la volta al món.
Les coses van així.

***

Ahir vaig descobrir que tinc més de 14.000 ítems de records visuals a l'ordinador.
Diguem-li fotos.
També al disc dur extern.
Tot per por de perdre la memòria.
Por no.
No m'explic bé.

Per què volem fotos?
Per saber qui vam ser?
Per recordar allò que vam viure?
Per rememorar els llocs on hem estat?

L'entrevistador compareix mudat.
I em demana, davant el mirall.
-Què te'n duries a una illa deserta?
Amb el raspall de dents com si fos el micro, contest.
-Només fotos.

És una altra manera de dir que quan tot es cremi només vull conservar els records.
Saber qui som i què he fet.

***

Anar a exposicions i observar com els espectadors dels quadres donen el seu judici davant els quadres me fa oi.
"M'agrada" o "No m'agrada"
O la cúpula de'n Barceló.
Aquesta setmana he llegit al/s diari/s articulistes que volien expressar la seva opinió sobre l'obra. He girat pàgina al moment.
Per què voleu opinar?
Voleu que vomiti?
"M'agrada" o "No m'agrada"
Si no pots afegir res més calla't la boca i no emprenys!

L'art està molt per sobre de qualsevol opinió.
Perquè no és opinió, sinó coneixement.
I no tot allò que pretén ser art ho és.
Ni tot allò que vol ser coneixement ho aconsegueix.
En canvi les opinions...

L'obra Fountain està per damunt les altres.
I això no és opinió.

14 comentaris:

Jaqme ha dit...

La foto, Jaqme d'esquena, molt al nord de Quebec, fa una eternitat.

Bua ha dit...

Per què volem fotos? Gran pregunta. Dius que en tens 14.000? Fa rialles aquest numero, jajaja :P
Crec que volem fotos per recordar allò que varem viure.

A una illa deserta? Cent caixes de Heineken, i deixa anar les fotos. Ja ho veurem com anirà.

M'ha agradat la teva reflexió: l'art està damunt de qualsevol opinió.

Gran foto, Jaqme.

Per cert, avui es facebook està revolucionat: hi hem arribat es cansvells amb tota sa massota.

Lastienditas ha dit...

Es capell encara el dus...
:P
Les fotos formen part del passat i ens costa deslligar-nos d´elles.

Buk ha dit...

Aquesta foto m'ha fet venir al cap "Into the wild"... :-)

EQMEVD ha dit...

Aquesta foto podria ser de casa meva - si el riu fos una mica més petit- a nàrnia tot és més petit.
:)

Les fotos no només són records.
Jo m'entesto en enviar-me cap al futur pensaments a través de les fotografies que em fan.

Amb el temps recordo el que pensava fa anys.

Estranya?

maybe.

Anònim ha dit...

Volem fotos per no morir.
Amb la cúpula de Barceló hi ha quelcom més d'opinar a part de m'agrada o no m'agrada: hi ha el com cony es pot pagar tan de doblers en un moment de crisi i amb uns fons destinats a altres coses per l'acte creatiu i personal d'una sola persona?. No és demagogia. És indignant.

neus ha dit...

A mi les fotos em seveixen per exercitar la mala memòria que tinc, a vegades mirant-ne una puc recordar el que va passar abans i després, a vegades no sé ni d'on surten...

Quan miro un quadre, una obra d'art, procuro no dir res, per no caure en el simplisme aquest del m'agrada o no m'agrada, perquè a vegades no seria capaç de dir res més.
Quan vaig veure el Gernika, em vaig passar no sé pas quanta estona observant-lo i deixant que les sensacions parlessin enlloc de les paraules... em sembla que vaig deixar anar una barbaritat de bufets d'admiració :P

Anònim ha dit...

El fet de sentenciar una obra d’art amb un “no m’agrada o m’agrada” és totalment explicable.Quan un no coneix un pintor ni el seu context simplement es deixa guiar per les seves percepcions sensorials condicionades pel seu gust sobre lo bell, que aquest a la vegada forma esclau d’una moda general imposada subliminalment. L’art és una mostra de l’època. Per entendre l’art has d’entendre l’època, i és evident que tu Elur quan vares veure el Guernica experimentassis aquest tipo d’emocions que dius que vares sentir… mostra el Guernica a sa teva padrina i diga-li que el tema és sa Guerra Civil i amem quines emocions té ella, ben segur que de molt diferents a ses teves. Avui en dia l’art és transgressor, ha romput tot tipus de fronteres, tant morals, com judicials, estètiques… però no deixa de ser un reflexe de sa societat en la qual vivim, on els nostres governants (elegits per noltros, ojo) son capaços de pagar cents de mils d’euros a un home que tira xorros de pintura amb una manguera damunt una pared. I és així de trist però és així. Fa uns segles l’art tenia una funció pedagògica, m’encantaria que avui en dia fos així però només queda reservat a ses classes més elitistes i a quatre gats als quals es nou sistema d’estudi europeu ens aufega. L’art no hauria d’estar per sobre de qualsevol opinió, sinó formar part d’ella, hauria de formar part de noltros no ser aliè.

Jaqme ha dit...

Bua: El 14000 és un número amb humor. :) Cent caixes de Heineken a una illa? I què fas, te les beus calentes? :P Al manco les fotos se poden pegar foc en cas de fred. Què tal per Salamanca?

Lastienditas: Sí. És el MEU capell. Sempre me'l pos quan escric. L'estim.

Buk: Alaaa! I jo que pensava que recordava a la portada de "El rio de la vida" (by Robert Redford)...

EQMEVD: Si és que no fa falta anar tan enfora. Jo sempre ho dic. I sí. "Només" records. La pròxima foto que em facin provaré d'enviar-me un missatge al futur, a veure si sé què dir.

Frannia: No tenim ni idea del preu de les coses. Ningú. Vet aquí l'arrel de la crisi.

Elur: Hagués estat divertit que davant el Guernika haguessis demanat preu, o afirmar en veu alta que faria molt guapo a la sala d'estar de casa, perquè pega amb les cortines i el joc de sofàs. :) Fora bromes. Sí. Sobren les paraules davant algunes imatges.

Cristina: Benvinguda a aquesta illa que s'enfonsa! Gran comentari! Crec que si un "sentencia" un quadre és que només l'entén com quelcom decoratiu, kitsch, com quelcom que "quedaria bé al saló de casa". M'agrada quan dius que per entendre l'art has d'entendre l'època. Però tampoc és per tant. Jo no entenc la I Guerra Mundial però m'agrada tot l'art (i filosofia) que hi va sorgir. Tot el que es va començar a rompre. L'art està per sobre de qualsevol opinió perquè no necessita que l'expliquem. És un llenguatge directe, que no passa per les paraules, que forma part de tu des del moment que el fas teu. És Satori i punt. Si no, no és art. I tampoc dic que haguem d'arribar a la síndrome de Stendhal.

neus ha dit...

La veritat és que quedaria la mar de xulo al menjador de casa!!! XD
Bon cap de setmana!

Anònim ha dit...

Quan digo entendre l'època em refereixo a familiaritzar-se amb documents i autors, no estar d'acord o recolzar les actuacions d'un moment. No es pot deixar de banda la situació on les coses foren germinades, perquè és aquesta situació la que els hi dóna forma. Tu creus que si a una persona no l'expliquen l'art conceptual arribarà entendre "La font" de Duchamp???? Jo diria que no. En èpoques passades pot ser les coses no s'havien d'explicar, ara cada vegada més necessiten arguments per ser enteses, no creades. Llenguatge directe??? Ojalà!!!!

polaroid mental ha dit...

Per mi l'art es una només una manera sentir, de viure, de comunicar...sigui pintura, música, paraula, cinema, dansa...TOT es art, el que importa es que hom ho expresi i ho mostri. Agradarà o no agradarà, interessarà o no interessarà, serà bo tecnicament o no, pero per mi, l'art es just una exposició sensorial a l'humanitat i cadascú l'ha de recollir com vulgui, l'art hauria de ser lliure, com va fer en Duchamp.
A part hi tindriem tots els temes mercantilistes i econòmics, polítics i sociològics que conviuen i han conviscut amb l'art, perque evidentment forma part de la societat, tot recau en un tema d'educació, sensibilitzar a les persones a escoltar art, a fer art...a mostrar emocions i a rebre-les per així fer-ne de noves.

michele ha dit...

fotos, illes desertes, art......
retorn d'un viatge a sa meva ex ciutat,a on he viscut 35 anys.
no tinc cap foto d'ella i cada vegada que hi torn la observ amb els "ulls d'ahir" i els d'avui i fins i tot que avui sigui més guapa i neta ya no es la ciutat que yo vaig viure cuant era nin,no em fa falta una foto per veure la diferencia.s'altre dia vaig avorrir uns cuants amics pasant un cd amb fotos del millor viatge que he fet mai.els entenc ells no sentian sa mateixa emoció que yo cuan pasavan ses fotos.
pens que tots som petites illes desertes que van acumulant i guardant els tresors que l'ocean de la existencia li treu,siguin fotos o cerveces.

Jaqme ha dit...

Elur: Necessitaries una paret gran!

Cristina: Però és que cada època és tan múltiple que fins que no passin molts d'anys ningú sabria què és art. L'època sempre en perspectiva. Encara que els Sex Pistols encara són vigents... En fi, aquest debat l'haurem d'acabar cervesa en ma perquè sinó fondrem les tecles! :)

Polaroid: Jo no crec que TOT sigui art. Hi ha artesania, objectes decoratius i música ambiental. Això sí, compartesc amb tu que l'art sempre ha de ser lliure. Rollo Pollock i les senyoretes d'Avigno i Fi de Partida.

Michele: Als amics no els vares avorrir! ;) Els amics havien de treballar l'endemà però esperen tornar a veure sense frisar les imatges d'un viatge espectacular! M'agrada molt la teva metàfora final!