I de cop, ahir vaig guaitar a un passat d'imatges gastades.Imatges mudes.
Persones que ja no hi són.
Altres que sí, però que han canviat, com el món que les envolta.
Rialles tímides. "No me gravis" diuen uns llavis.
Hi ha un infant de pocs anys.
Els seus pares tenien una Super 8.
Enregistraven els millors moments per recordar-los per sempre.
Els millors moments.
El viatge...
El dinar amb la família...
L'aniversari de l'infant al jardí...
Quan érem joves i totes les esperances eren possibles.
Ho compar tot a ara.
El temps ha passat granant vides i esperances.
Veig a na Boira, i la record igual.
Ella tenia un any. Al seu costat hi ha un infant de set.
El reconec perquè els seus records són els meus.
No hi ha só dolby, tot és silenci i prové lluny des del passat.
Són els millors moments del passat resumits en 30 minuts de metratge de la seva-meva vida.
Hi ha coses que enyor.
Moltes coses que em fan pensar que la seva vida és la meva.
Que tots tenim esperances ara, i que ja no ho seran en 30 o 70 anys.
Poc importa.
La poesia que tenia aquesta càmera mai la tindran els aparells digitals.
O la Poesia només pot parlar de la pèrdua?
Super 8 va ser l'equilibri perfecte entre la fotografia i el vídeo.
Pens en les imatges i en totes les esperances fetes realitats o esvaïdes.
Les imatges...
Les rialles...
La vergonya de ser gravats...
8 comentaris:
La imatge que il·lustra aquest post, extreta del metratge familiar en Super 8, és la primera imatge de'n Jaqme (quan encara no ho era) que hi public.
Quina sort tenir aquests records en imatge...i quina sort poder-los reviure!
A casa només hi ha fotografies... jo me les miro però no recordo res, ni com m'havia pelat els genolls, ni si m'agradava la samarreta de la Heidi, ni riures ni res...
Ets afortunat Jaqme de tenir els records guardats i gravats a la memòria.
Feies carona de pillo!
Els punts suspensius maten...
Me gustan las fotos y los videos, pero estos últimos me cuesta un poco más verlos. Me siento muy nostálgica... supongo que por las cosas que comentas.
Un post precioso, ¡igual que la imagen! Me encantan las fotos o las imágines de cuando la gente era pequeña.
la super8 era una merda! lo guapo és el què tens grabat, sigui això o sigui digital... ja veuràs com d'aquí vint o trenta anys també et cauran llagrimetes amb els mpeg's que guardis...
A mi encara em dura la vergonya...és igual que sigui amb Polaroid, Super8, o càmara digital últim model...
A vegades pens que te conec; avui he intentat identificar-te...però possiblement m'equivoc. Més val deixar així les identitats, en suspens.
Publica un comentari a l'entrada