28/4/08

Apple

Estic disposat a començar el procés per apostatar.
Ho faré aviat, si res sobtat em fa canviar d'opinió.

Hi ha raons.
Vaig escriure les de més pes al "Amsterdam. Quadern 1".
Allà s'hi va sembrar la llavor.

Vaig pensar en Spinoza.
Però no només en ell. Vaig pensar en tota la tradició de pensament occidental i en un enfrontament perpetu amb l'església catòlica.
La Bíblia és literatura. De la bona, però literatura.
Una literatura que -perill!- s'ha convertit en dogma.
I quan quelcom es fa dogma, els seus defensors neguen que sigui discutible.
I fins i tot, i si cal, defensen les seves tesis amb violència.

Qui ha clamat per la llibertat de pensament, ha patit sovint el lladruc de capellans i bisbes des de darrera l'altar. O darrera els micros.
I tot per perpetuar quelcom que no veig clar.

He de començar un procés que diuen que és llarg.
Un procés que no només servirà per tancar un parèntesi que va començar quan van obligar a alguns avantpassats meus a fer-se catòlics baix pena de foguera.
També per deixar-me amb la consciència tranquil·la.
Supòs que una fe que t'amenaça entre creure en ella o la mort no està massa segura de sí mateixa.

Però no només això.

No tinc clar que el missatge de l'Església sigui el missatge d'un home, d'un filòsof anomenat Jesús, que creia en l'amor.
I que a més feia màgia, diuen, i diuen que aquesta màgia, a la que anomenen miracles (i sembla que no tant el seu missatge) són suficients per imposar una veritat que jo encara no sé quina és.

Quants homes han cremat al llarg dels segles per afirmar que allò que deien era cert?
Quants per ser diferents?
Quants perseguits i insultats?
Quants de prohibits?

Tot i que no sóc ateu no crec en un Déu amb atributs humans.
Ja ho va dir Spinoza: "Si un triangle pogués parlar diria que la natura de Déu és triangular, un cercle li discutiria, i li diria que Déu té una natura circular".

Quantes diferències hi ha entre religió i superstició?

4 comentaris:

neus ha dit...

Cap ni una, ambdues es basen en el mateix: la por.

Aprofito per treure'm el barret de nou, Jaqme.

:*)

EQMEVD ha dit...

Apostàsia té alguna cosa de terriblement definitiva.

Estic d'acord amb tu amb moltes coses, però no amb tot. No puc barrejar fe i església, no vull confondre fe i misèries.

Massa complicat per explicar-ho en quatre ratlles- ni en mil-.

Per cert, del futbol no es pot apostatar?

Anònim ha dit...

Acotant més et diria que La Biblia és poesia i, com a tal, té llicència per separar aigües i moure muntanyes.
El més fotut de les religions, crec, no és el que creuen, sinó el que neguen.

Buk ha dit...

Gran post!!!

1- Esglèsia i amor són dues paraules que mai poden anar juntes.

2- Religió: del molt religari (o quelcom semblant). Relligar, unir... Parlant ara de la nostra esglèsia, realment uneix? O potser tot el contrari? Separa, sembra odi, desconfiança, por... Mmmmmm... Per a mi tot això té més de superstició que no pas de religió.

3- M'agrada la idea del premi Nobel japonès Yasunari Kawabata, que deia que la seva religió era la Literatura (així en majúscules). I jo afegiria que la música. I ho faria extensible a tota forma d'art.

4- Jo també m'apunto a apostatar del futbol...