Fa dos dies que no em rento.No hi ha res que sigui normal.
Normal és allò que fan la majoria de les persones.
Però no hi ha dues persones que es comportin igual.
Hi ha un nigul damunt jo del qual no vull parlar.
El doctor Freud diria que només pretenc cridar l'atenció.
Penso massa amb Alex Supertramp.
No per la peli, sinó pel llibre.
Hi haurà posts que -quan em faci adult- hauré d'esborrar.
13 comentaris:
La imatge que il·lustra aquest post és la darrera foto que es va fer Chris McCandless o Alex Supertramp.
Riu.
I no sé perquè no em sorprèn.
Gràcies Buk, per la recomanació del llibre.
Yo pienso muy a menudo en Alex Supertramp. Desde que vi la película (tengo pendiente el libro...) pienso mucho en el tema. Me siento en el polo opuesto de la libertad.
También pienso mucho en qué es la normalidad. He llegado a algo así como una conclusión: no existe tal cosa. Tengo una "amiga" que me dice que dependiendo de la persona unas cosas son aceptables o no, y otras lo son o no dependiendo de la sociedad... A mí me parece confuso.
El millor de tot plegat és que aquests posts que ara penses que hauràs d'esborrar quan et facis gran, són els que més gràcia et farà llegir si mai arriba aquest dia ;)
i la normalitat no és més que un parany.
Ser normal és anormalment sinistre perquè és un judici que sempre està en dansa. Jo som massa normal per a molts, anormal per a altres, subnormal per a alguns...
Normal és allò que fan la majoria de persones?? ui no... normal? no hi ha res normal, ni anormal, ni paranormal... la normaliat no existeix, per tant no existeixen les contraposicions.
Els níguls passen, a vegades deixen pluja... i després sempre surt el sol.
Freud deia moltes coses i no pas totes encertades.
Una abraçada!
Un plaer, compartir. Un és sent menys rar, quan n'hi han d'altres que comparteixen gustos i maneres de pensar. ;-)
Ostres, no he llegit el llibre, però la peli per mi també és inesborrable: http://nosesisoc.blogspot.com/search?updated-max=2008-02-07T09%3A05%3A00-08%3A00&max-results=7
És increïble com la societat pot persuadir tanta insatisfacció latent en tanta gent.
Val la pena el llibre després de la peli?
Hola vagalume,
jo primer vaig veure la peli, i immediatament després vaig anar a la recerca del llibre. Jo recomano tots dos. El llibre aporta moltíssimes dades que en la pel.lícula ni tant sols es mencionen, pel simple fet que és impossible encabir tot el text en un llargmetratge d'hora i mitja.
A qui us ha agradat el film, no us perdeu el llibre. Per a mi, imprescindible.
Vagalume: no he vist encara la peli, però el llibre és del millor que he llegit en el darrer any.
No és una novel·la. És una "investigació" periodística sobre la figura de Chris McCandless.
Jo ja sé que la peli no m'agradarà tant.
La peli també t'agradarà, mira-la si pots en pantalla gran. Fotos, música, dialegs... "la felicitat només és real si se comparteix"
En realitat en McCandless va sucumbir quan va veure que no ho podria compartir, que no l'esperaria ningú perquè mai podria tornar. Mentre va caminar sabia que qualcú l'esperava, era aquest, però el foc que dins seu el feia caminar, a conèixer mon, a ser immensament feliç, immensament tot sol... però perquè qualcú l'esperava al cap i a la fi.
Salut!
D'acord, gràcies, s'haurà de llegir doncs.
Tot i així, com diu joan vicenç, crec que la peli s'ha de veure igualment perquè no és una simple transcripció del llibre a la pantalla. Com deia una crítica: "Sean Penn omple d'èpica visual el film". La música també val molt la pena.
Vagalume i Joan Vicens: Estic d'acord. Me fa moltes ganes veure la peli i la veuré.
El llibre també tracta altres casos semblants al de'n Chris. Casos que obsessionen tant o més que el seu.
Com el de NEMO, que va desaparèixer i mai més en van saber res.
Publica un comentari a l'entrada