28/1/08

Ser iogurt

Una de les coses que pens sovint és un dubte.

La manera de viure millor.

Dues maneres de viure que signifiquen dues maneres de morir.
La primera és la manera com vivim.
Vivim sense saber, de manera exacta quan i com morirem.
L'altra és una suposició.
Posar-se data de caducitat concreta, en la qual s'ha d'acabar la vida.

Una hipòtesi: si duguéssim marcada a la pell o en el cap la data de la nostra mort, el dia i hora exactes, si sabéssim des del dia del naixement quan moriríem, pot ser viuríem millor. O com a mínim sabríem com viure perquè sabríem quan s'acaba la vida, i aleshores es tractaria d'aprofitar el temps al màxim. O com a mínim sabríem distribuir els temps.
Ja sabriem conscientment que res és per sempre. Una cosa que sempre oblido.

Distribuir: un temps per veure la posta de sol sobre l'Himàlaia, un temps per recórrer a peu les muntanyes de Bulgària, un temps per provar de pintar quadres, un temps per oferir-li un anell de noces (i també el seu significat), un temps per escriure (amb temps) cada capítol de la novel·la...
Però pot ser que no.
Pot ser que la por a allò que desconeixem, i el seu progressiu i conscient atracar-se, ens immobilitzés més que ara.

Per saber-ho només cal posar-se dia i hora.
Ser iogurt.

8 comentaris:

Jaqme ha dit...

Estic molt lluny de pretendre ser tètric o fer veure que em posaré data de caducitat.
Però pensar em trabuca, de vegades.

EQMEVD ha dit...

No ens serviria de res, crec.
A la majoria, si més no.
És com saber que el dia tal tindràs un examen important.
Això vol dir que estudiaràs més per preparar-lo millor?
Em temo que molts - jo almenys- he anat a la majoria d'examens confiant de sortir-me'n sense haver aprofitat prou bé el temps abans.
ostres, el temps.
Sí que crec que és bo tenir present que la mort forma part de la vida.
Però no tinc tant clar que la mort en sigui l'objectiu final.

Buk ha dit...

Mmmm....jo també penso que no serviria de res. Al cap i a la fi, què importa la data exacta? La qüestió és que aquesta data hi és. Tard o d'hora caducarem, tant i fa quan serà, la cosa es que sabem que aquest dia hi arribarà, i tot i així no aprofitem la vida. Sempre pensem que el final ens queda molt lluny, que no arriba mai... fins que ho tenim a sobre. I aleshores ja és massa tard, és clar...

Be iogurt, my friend...Be iogurt ;-)

neus ha dit...

Ah... però amic Jaqme, el iogurt, després de caducar encara hi és, només que enlloc d'alimentar (si és que ho fa) indigesta i provoca cagarrines...
Nosaltres no, nosaltres quan caduquem desapareixem, tot i que n'hi ha que han caducat fa temps i encara provoquen caguetes, tot sigui dit.

Penso que si sapiguéssim el dia de la nostra mort, enlloc de viure intensament, ens deixaríem anar, ens descuidaríem, total per morir-nos el dia X no val la pena esforçar-s'hi, no? En canvi d'aquesta manera, davant la incertesa la vida pren emoció. Sabem que un dia se'ns acabarà, però no pas quan ni com. Diria que és l'avantatge més gran que té el viure, no saber quan s'acaba; així a mida d'anar creixent, o si ens n'ensenyéssin de petits, aprenem a valorar-la, a donar-li sentit, malgrat moltes vegades no en tingui el més mínim.

Salut!

Jesús M. Tibau ha dit...

M'agrada molt aquest reflexió, i precisament em recorda el personatge d'un dels meus contes, Sense temps, que per tal d'obligar-se a viure la vida al 100%, contracta un assassí perquè el matí exactament al cap de 10 anys.
Ara ja sap que té els dies comptats, que ha d'aprofitar-los al màxim, però la cosa no surt com esperava.

Hematie ha dit...

He estado pensando en el tema. Una vez más uno de tus post me hace pensar, y mucho.

Puede que ser un yogurt tuviese un inconveniente. Estoy con Elur en que se iría parte de la inspiración que provoca el "no saber".

Pero en el fondo sí creo que nos vendría bien, por lo menos a muchos de nosotros, que no ha todos. Si lo supiésemos puede que lo aceptásemos mejor, de otra forma, y supiésemos a qué darle prioridad y haríamos aquello que queremos antes de morir. No nos dormiríamos en los laureles.

Sólo somos conscientes hasta cierto punto de que la vida es breve.

Anònim ha dit...

Depèn de les persones, però jo crec que la majoria ens concentram més en el que no hi ha. Vull dir que de la mateixa manera que ara tenint vida estam més temps viatjant del passat al futur (que és no-vida), quan sabessim el moment de la mort ens projectariem constantment en ella, i això tampoc ens deixaria viure. No serviria de res saber la data de caducitat, ans al contrari, a molts ens paralitzaria, ens re-mataria abans d'hora, ens engoixaria, ens llevaria precisament el combustible per seguir endavant: la incertesa, la sorpresa, la capacitat de canvi, l'esperança. Crec que l'únic bo de tenir més o manco certesa de la teva partida és el fet de poder acomiadar-te de les persones que estimes, de poder donar-los l'amor que a vegades oblidam demostrar, de poder rebre'l. Res més. Perquè la vida no hauria de estar condicionada pel fet de la mort, sinó al contrari (i potser en realitat sigui així): morir quan ja has viscut el que havies de viure.

bajoqueta ha dit...

No sé si serviria de molt saber la data que marxarem. Si encara sabent que no ens quedarem enternament perdem el temps en moltes tonteries, no sé si ajudaria molt saber el dia que tot s'acaba. Més d'un o una potser s'agobiaria i tot de saber-ho.