37'5

Hi ha dies que sé perfectament allò que feia fa un any, també tres i també disset.
Avui, dia de reis mags, n'és un.
Mentre no tingui fills mai sabré quin és el meu lloc aquest dia.

Ahir vaig re-veure, després d'anys, ¡Que bello es vivir!, l'extraordinària pel·lícula de Frank Kapra.
Un d'aquests Nadals faré com George Bailey corrents pels carrers de Bertford Falls i desitjant Bon Nadal a tothom damunt la neu.
Tòpic: cada vegada que la veig ploro en el seu final.
Que aixequi la mà qui hagi acabat de veure-la amb els ulls secs.
Li diré que és de pedra, o de metall rovellat. Com el seu cor.

Avui tinc febre.
Tots els símptomes indiquen que he aplegat el grip.
Just ahir li vaig dir a un amic meu que estar malalt (així lleument, res que sigui greu) no està gens malament, que fins i tot ho agraesc. És el cos que demana una pausa, i que aquesta pausa s'ha de fer i gaudir.
Me va dir que estava sonat.
Em recolzaré en la ciència doncs per argumentar la meva teoria: crec en aquest gràfic. Quan la meva fase de resistència s'esgota sempre m'ha passat això. I, de veres, ho agraesc.

He fet foc a la xemeneia i he aconseguit que la casa estigui a 24 graus.
Jo em conform amb estar a 37'5.