16/5/07

El moixet

L'inici:
Un amic me diu que té dos siamesos petits per regalar. A mi em fa gràcia i li envio un sms a Ella per saber si li fa ganes un moixet siamès. Ella em diu que sí. En tot cas jo desvio l'oferta a una tia meva, que el rebutja a causa de la fòbia de les seves dues netes, i als meus pares, que per sorpresa meva, dubten. Lis fa il·lusió si és un moixet de raça.

La trama:
L'amic i Ella m'acompanyen a cercar el moixet siamès, de dos mesos. Arribam a la casa i ens reb una dóna major, familiar de l'amic, que conta que els moixos no aturen de córrer pel corral. Sortim a fora i veim la mare. Efectivament una siamesa. Després, per una banda i corrents, un moixet, i per una altre tres més. Em deman si deuen ser aquests els siamesos. Però es veu que de siamès res de res. Són moixets encreuats, lletjos i violents. Ens costa molt aconseguir enxampar-ne un. S'amaguen i ens mufen. Un alemany que arregla el jardí s'apunta a la festa i afirma que vol tots els que nosaltres no volguem. L'home vell no s'atura de dir que "amb un gambaner us aniria millor". Jo suo i el meu amic s'ha llançat darrera una nevera per agafar-los. A la fi n'ha enxampat un d'una coa. Ens sentim amb els moixets com els "the others" de la sèrie "Lost". Ara ja hi ha dos moixos dins un sac que lluiten amb ràbia, mufant i rapinyant a les totes contra tot el que es mou. Escollim el més lleig i partim cap a casa. Allà el posam dins una capsa amb l'esperança que es calmi. És molt violent i ens té molta de ràbia. Pot ser l'hauríem de tornar amb sa mare, pot ser no hem fet bé. Qui ens creim que som per arrabassar un fill a sa mare? Escric una pregunta al Yahoo preguntes on ens donen consells. 24 hores després la resposta d'Amargara ha funcionat!

Fi?:
Avui, tres dies després el moix viu amb nosaltres completament ximple i mimat amb una dependència de la companyia humana total. Em demano si els meus pares el voldran. El tema és que m'agrada molt i em relaxa mirar-lo i voldria que es quedés a viure però la casa és petita i, en fi... és una tercera planta... No seria feliç aquí per la falta d'espai...
Ai moixet! Què feim amb tu???

9 comentaris:

Jaqme ha dit...

Moix = gat en català continental.

neus ha dit...

el més lleig? però si és una preciositat!!!

Fa 5 anys que tinc un moix, i ha viscut la major part del temps a un segon pis. I ell, mentre pugui córrer pasadís amunt i avall i jugar, saltar per sobre el llit, ocupar-me el sofà i tingui menjar, la sorra i l'aigua neta i pugui atalaiar per la finestra oberta o tancada (a l'hivern fot fred a Olot), caçar mosques... és feliç, almenys ho sembla. Ha tingut vàries oportunitats de marxar i campar per les seves, abans d'esterilitzar-lo i després, però sempre torna quan sent el meu xiulet...
L'única cosa que no li agrada és que me l'emporti amunt i avall, no ho porten gaire bé.

(et recomano que l'esterilitzis així que sigui prou gran, que quan comenci a marcar territori, quedareu servits)

Un petó per tu i una moixaina al moix (deu venir d'aquí la paraula moixaina?)

Anònim ha dit...

Sense cap dubte ets el meu escriptor preferit.

Jaqme ha dit...

Sra. Mart: No te crec! El que passa és que no ets imparcial! :) Però moltes gràcies de totes maneres!

Elur: Moltes gràcies pel teu consell/comentari. Però me fa pena esterilitzar-lo. A jo no m'hagués agradat que m'ho haguessin fet. Per tant supòs que serà difícil que es quedi a casa. Per altra banda el moixet s'ha posat malalt. Ha perdut pes i fa dos dies que anam al manescal. Fa una cara molt més trista que a la foto i jo no aturo de tenir ansietat pel sentiment de culpa que tenc d'haver-lo separat de la seva mare i de la seva vida salvatge :(
Supòs que si estigués amb sa mare no s'hagués emmalaltit. De vegades pens que els humans no en tenim ni puta idea... per què volem "tenir" una "mascota"?
Si sobreviu faré tot el que pugui pq es senti molt lliure i vagi a boixar-se moixes tot el que li plagui. Escrit queda.

neus ha dit...

espero que es recuperi.
m'agrada com penses :)

Jo no tinc mascota, tinc un company de pis, company de jocs... ell me fa companyia i jo li'n faig a n'ell... però só, els humans no ens hem enterat de ben res de la vida, només de com espatllar-la.

un petó!

èlsinor ha dit...

Els seus ulls sí que són de siamès.
A mi m'agraden més els gats que no pas els gossos, i a ca la meua àvia sempre n'hi han hagut; amb els meus pares vivíem en un pis, així que de gats només em van tindre un en un parell d'ocasions, però, això sí, eren gatets arreplegats gairebé en havent acabat de nàixer i calia alimentar-los amb llet que els féiem empassar amb un biberó de nina, així que supose que ens veurien gairebé com si fórem els seus pares.
Ara, com que visc sol i en pis, no n'he volgut cap, perquè no veig just deixar-lo tot sol més de mig dia quan me'n vaig a treballar.

Jo Mateixa ha dit...

Quina coseta més bonica!!!!

Jaqme ha dit...

Es va morir ahir.
:(

Estava malalt.
També els seus germans: peritonitis contagiada per sa mare.
:(

Spinoza ho deia: Deus sive natura

Anònim ha dit...

:_(