26/1/07

Tamagochi

Quanta vida té un blog?
Té la mateixa data de caducitat que aquell que l'alimenta?
Si jo hagués mort ahir, podria aquest blog sobreviure'm cent anys?
Durarà aquest blog el temps que duri Internet?
Si Internet dura mil anys (i Blogger també ho fa) durarà aquest blog el mateix?
D'aquí a cinquanta anys, o pot ser cinc-cents, existirà L'Atlàntida?
Si és així, a on existirà?

I per què?

6 comentaris:

èlsinor ha dit...

Home, almenys, mentre tu estigues viu, pot morir quan tu vulgues; després...¿a tu què, si ja no n'has de ser conscient? :P

(I igual amb el meu, amb el d'aquell, amb el de l'altre, etcètera)

Anònim ha dit...

I ens queda saber què és la mort, qui ho sap?.
Potser puguis escriure des de les sendres, o millor amb les sendres. En aquest darrer cas serà ben igual que l'internet o el blogger, un dia a l'altre el vent se les endurà.
Però per si de cas... no t'aturis d'escriure.

Jaqme ha dit...

Pot ser no m'hagi explicat bé.
Aquest post no parla de mi.
Sinó de la vida independent del blog. El meu i el vostre.
Algú sap quan desapareixeran?
Quina és la seva data de caducitat?

Anònim ha dit...

Ni idea, però qui sap... Potser en un futur llunya els troben com aquells que troben llibres i manuscrits de fa més de 200 i 300 anys... no?

Jo trobo que la humanitat, d´una manera o una altra intenta deixar la seva emprempta, els individuus em refereixo, com aquells que enterràven caixetes amb notes per que en el futur les trobéssin. NOsaltres d´una manera o altre, conscient o inconscientment és el que fem mantenint un blog.

Anònim ha dit...

no crec que ni Blogger, ni altres, tenguin cap dubte a l'hora de eliminar tota la informació si els hi manqués l'espai que ara ens regalen. La pèrdua, al meu entendre, és la desaparició de la correspondència. Sort hem tingut que els nostres savis: Coromines, Borja Moll, Joan Fuster, Pla i molts altres no tingueren a mà el correu electrònic; sinó, com ens haurien llegat els magnífics epistolaris!!!

EQMEVD ha dit...

Tots plegats no serem més que escombraries cibernètiques.

Com les deixalles dels astronautes o les despulles d'aquells a qui es llença al mar.

Poètic.

Totes aquestes coses que pensem, que sentim, que aboquem al no res.

Surant en l'espai quan ja no quedi ningú per actualitzar el bloc i els únics comentaris que ens deixin siguin els spams que es continuaran generant fins l'infinit.