12/12/06

París és una festa.

Benvolguda Atlàntida,

L'exposició a París ha estat un èxit. La mateixa nit de la inauguració, a una de les moltes galeries de Saint Germain des Pres, ja s'havien venut la meitat de les obres exposades.

Ja vaig dir que
TOTA CIUTAT ÉS UN ALTAVEU.

Pens que quan els Mirós, Picassos, Modiglianis, Man Rays i companyia, anaren a Paris, ho feren, no a la recerca de la bellesa o de la inspiració de la ciutat, sinó dels doblers. París és una ciutat de milionaris. High class. L'artista, que sempre és un neuròtic i un mort de fam, va a la recerca dels milionaris, no dels llocs. A París hi ha pasta. Com a New York, però New York és més jove i treballadora. NY és un port. París és una ciutat de riu, com Londres. Una ciutat de llargs passejos amb abrics negres i d'anar de compres importants.

No en tenc ni idea de francès. Parl a tothom català i m'entenen en un 80 per cent. Això els fa gràcia. Però també els hi crea desconfiança. Mai he entès que reneguin del patois.

Faig riure a les dues galeristes. Una d'elles, la propietària, em confessa que l'altre és alcohòlica i em demana disculpes amb antelació pel que intentarà fer la seva sòcia poques hores després. Jo, per si de cas, m'he refugiat al costat d'Ella, que m'ha acompanyat des de l'Illa. Ella és la Raó i faig el que ella diu, el que em convé. El meu cap mai és massa de fiar.

París té una llum magnífica i una tardor que voldria per a la meva illa.

Hem passejat fins a la matinada al costat del riu.
Hem vist sortir el sol.
Hem arribat fins al pont Mirabeau, el mateix del qual Paul Celan es va llançar per acabar amb la seva vida i la seva Poesia. Hi ha alguna cosa en els poetes que els fa llançar-se de bandes per acabar amb moltes coses. Deu ser que sempre estan aprop de l'abisme. Mir el pont i pens en el poeta suicidat. Pens que no és gaire alt. Pens que si me llançàs a l'aigua des d'aquella altura, sobreviuria.
Li dic a Ella.
Ella em demana que no digui aquestes coses a aquelles hores amb aquell estat.
Jo no la vull espantar i tornam a l'hotel, cansats.
De tornada reflexion sobre el suïcidi de Celan: No volia morir, volia patir. O pot ser volia morir patint. O és que no sabia nadar? Em venen al cap mil maneres diferents de morir sense patiment. Ell en va triar una de les que trob més doloroses i angoixoses. L'ofegament. Preferesc no pensar-hi més perquè em dol a l'ànima.

Els peus i les cames ens fan mal. Parlam de la sobrevalorada Gioconda, i de la infravalorada Torre Eiffel. Per moltes fotos que hàgim vist de la torre de ferro, sempre la seva bellesa i altura i disseny superarà les preconcepcions que ens havíem fet d'ella.

París és una festa.
Sempre.

Jaqme

PD.- Abans que se m'oblidi, la foto que acompanya aquesta postal és una imatge d'un dels quadres ja venuts a la galeria. Em fa pena desprendrer-me d'ells sempre.
Supòs que algú, alguna vegada, ja va viure això.
PDD.- He fet unes fotos precioses. Demà, si puc, te n'enviaré una.

9 comentaris:

Jaqme ha dit...

He afegit al costat dret d'aquest blog amb overbooking de banners, un enllaç a les meves fotos al Flickr.
Esper que us agradin. Som un amateur pretenciós!

Buk ha dit...

És teu el quadre?!?!?! Ostres tu, quina sorpresa! M'agrada mooooolt!
No sabia que fossis pintor. I dels bons, pel que sembla! Enhorabona per l'éxit de l'exposició, Jaqme. Me'n alegro molt!

Una aferrada
Buk

Anònim ha dit...

París és un goig. Hi he estat dues vegades i hi vull a anar-hi més. Les teves fotos, precioses!

Jaqme ha dit...

Buk, no és el meu quadre complet. És un fragment del rostre que hi ha al quadre multilplicat per 16, a l'estil Warhol. Moltes gràcies. Però més que pintor, pint. I cerc galeries! (per si tens algun amic o amiga que en tengui una...) :)

Sí, Frannia, Paris, és un goig. Gràcies pel que dius de les fotos.

neus ha dit...

ejem... permete'm que mig discrepi Jaqme, estàs fet tot un artista!!
Les teves fotos són una meravella, tenen una llum exquisita, un punt de vista privilegiat... i aquest quadre, ostres... m'encantaria veure'l sencer, ha de ser espectacular.

Ho he escoltat a tots els pintors i pintores que conec, sempre els dol desprendre's d'una obra seva. No m'extranya, quan les feu hi poseu l'ànima.

Salut i enhorabona!!

Jaqme ha dit...

Ai, Elur, estic molt content de que us agradin les meves imatges!
Per cert, desig acomplit: a continuació posaré la foto de la imatge sencera, però sospit que no és millor que la foto.

Jaqme ha dit...

No la posaré, l'enviaré.

Anònim ha dit...

Tot i que la vergonya sovint m'impedeix d'escriure, he decidit fer-ho després d'haver vist les teves imatges jaqme, melanconioses, plenes de nostàlgia i llums llunyanes, amb l'aroma del poema mutilat que copsa la immensitat a través del forat més petit. la meva més honesta felicitació. Jo vaig portar també unes fotos molt boniques d'una ciutat eterna i freda, en la que vaig beure Bekerovka i escoltar teatre en català, Nasdravi Jaqme
Londaval

nimue ha dit...

paris em persegueix. Jo vull deixar-me atrapar...