Per un atzar vaig tornar a posar un cd que feia anys que no escoltava.El Nevermind de Nirvana.
Després vaig escoltar In Utero.
Vaig tornar a ser adol·lescent.
Una diferència: vaig entendre les lletres. La ràbia que tenia aquell que les escrivia. Aquell que va morir o que el vam matar. No ho tenc clar.
Pensava que jo mai tendria l'edat que ell va morir.
I ara ja l'he adelantat.
La seva música i les seves lletres em fan sentir viu. Em fan moure. Em fan botar.
Encara tenc ràbia contra el món.
Des d'ells no he tengut la sensació que cap altre grup de rock hagi estat important.
Fins els collons de nengs i del seu sò de màquina.
Què hagués passat si no t''haguessis volat el cap, Kurt?
All in all is all we all are.
9 comentaris:
Potser va deixar de sentir ràbia...
molt, molt, molt, molt d'acord amb tu!
Nirvana era un dels meus preferits
La ràbia és mala consellera, sense dubte. Sempre és millor l' "I can't get no satisfaction" que volar-se el cap i rendir-se a la ràbia. Perquè no eres tu qui havia de morir. Sinó el món com és i la ràbia, millor que mori la ràbia.
Estic d'acord amb en ferran. Rendir-se a la ràbia és ser derrotat pel món. Hem de fer d'ella un motor, no una finalitat.
Jo també adorava a Nirvana. Eren un dels meus grups preferits. I com tu, jaqme, jo també sento ràbia pel món...(i pels nengs, el tunning, i els xandals... sigh)
Salutacions
Buk
Millor que mori la ràbia?
No, si és ben canalitzada!
Què hagués estat de Simon Wiesenthal, Rosa Parks, Ghandi, Mandela, Cobain, i un llarg etcètera de milloradors del món sense ràbia?
El dia no pot existir si no hi ha nit.
No hi claror sense ombra!
El que jo volia dir és que la ràbia en sí mateixa és inútil i que si no serveix per canviar les seves causes millor que mori. La ràbia no és una finalitat sinó un mitjà per canviar el món. Si no és per això no val la pena.
Nirvana va ser com la Janis Joplin o el Jim Morrison dels 90 , gent que va morir d´exit , gent que era massa gran per el mon que giraba al seu voltant , incompresos als qui s´els hi va donar tot i potser els vem matar entre tots...
Hola ! Bé , jo tan sols tinc 16 anys i només fa 4 anys que vaig descobrir Nirvana . Haig de dir que és un dels grups que m'han marcat més i que els escolto molt sobint , per descomptat , però em costa molt entendre tot el que té relació amb Kurt Cobain , he llegit una biografia seva i sé moltes coses de la seva vida , però un llibre no serveix per conèixer una persona . No entenc ben bé la seva ràbia , de fet , no entenc ni la meva ... però sé que en sento molta i comparteixo una mica l'esperit autodestructiu dels " grunges " , però , a l'igual que deia en Kurt , sóc massa sensitiva , sóc incapaç de fer mal a ningú , ni tan sols als que m'han fet mal , estimo massa a la gent que no hauria d'estimar i és per això que sofreixo més del compte. Tothom intenta fer-me entendre que quan creixi canviaré , però això tan sols em fa sentir més ràbia , ells no entenen que jo no vull canviar , no m'agrada sentir ràbia , és clar , però tampoc m'agradaria " ser feliç " i oblidar tot per el que he patit , no seria just oblidar les putades que m'han fet a la vida i oblidar els motius de'n Kurt , de'n Jim Morrisson , Janis Joplin , Freddie Mercury i totes les pensones del món que pateixen ràbia i tristesa.
També vull apuntar que el suicidi no és la sortida , un s'ha d'enfrontar a la vida i seguir endavant per mantenir viva la flama de la ràbia , que ajuda a entendre moltes coses. I no crec que en Kurt es suicidés ... jo sóc de les que atribueix la culpa a la seva dona , principalment perquè en Kurt era massa cobard i se sentia massa culpable com per desfer-se de la seva miserable vida.
Un cop em van dir que la ràbia era una disfressa de la tristesa ... jo també ho crec .
Your are Excellent. And so is your site! Keep up the good work. Bookmarked.
»
Publica un comentari a l'entrada