25/10/05

Postal a Gaia

Benvolguda Atlàntida,

avui m'he despertat molt abans de que el sol sortís amb la seva fluixa claror d'aquest nord tardorenc. La causa és que el mapatxe estava inquiet i no deixava de moure's a sota de les fustes. Pot ser que sigui a causa d'aquest fred que ja fa (darrerament ja no passam dels 9 graus).

M'he aixecat del llit i, mentre esparava que el cafè es fes, he guaitat per la finestra. La claror s'ha aixecat per damunt d'un horitzó pintat de niguls dispersos quan la vida dubtava entre tornar als caus i nius i descansar de la nit i sortir d'ells per jugar en el dia.
Un esquirol ha baixat d'un auró a tota velocitat per quedar-se quiet al peu de l'arbre, mirar a banda i a banda i tornar a pujar a la mateixa velocitat amb la que havia baixat. L'han seguit dos esquirols més, que han fugit a tota pressa per darrera el llenyer.
Em maravell del to vermellós de les fulles d'aquests preciosos arbres que ballen amb el vent mentre sent l'olor del cafè fet, que des d'una cafetera fumejant em crida, i omple tots els racons d'aquest petit refugi.
Pos en funcionament l'ordinador per saber com ha anat el món humà durant els dies que no he volgut saber res d'ell. Canvio d'opinió en veure les primeres notícies, no saber res del món humà, sinó del món natural. Cerc a Hubs i a Google les notícies relacionades amb la Natura en el darrer any:
Huracans, tempestes tropicals, terratrèmols, volcans en erupció, inundacions, tsunamis, desgel accelerat i sequeres i un llarg i un dramàtic etcètera. No vull continuar perquè arrib a una conclusió. Una conclusió ja formulada per James E. Lovelock en la seva Teoria Gaia: el món és un ésser viu on tot està relacionat i en el qual l'espècie humana no és més que una petita part viva de les capes exteriors d'aquest immens ésser viu. Una petita part que està punyint, i de cada vegada amb més força, a Gaia (el nom que Lovelock dóna a aquest immens ésser vivent) i als altres éssers que co-habiten amb ell.
Gaia està enrabiada perquè no ens portam bé amb ella.
Gaia no s'atura de donar senyals de que està molt enrabiada.

I no feim res perquè estam montats a una màquina que gira a tota velocitat i sense fre, passant sobre tot, arrabassant tot, asfaltant tot, deforestant tot, edificant tot, contaminant tot i, en fi, matant a tot allò que es creua en el nostre camí, un camí sense meta ni destí que ens porta directes cap a enlloc que poguem, en el 2005, ni adivinar.
No podem botar de la màquina perquè no sabem què passaria un cop posàssim els peus a terra.

Intent botar de la màquina. Ho he intentat moltes vegades. Crec que a Saguenay ho he aconseguit.
I no ha passat res.
De fet res de res. La vida ha tornat simple, s'ha simplificat perquè he simplificat.
I no deman que tots facem el mateix.
De fet el pitjor és que anam junts i estam desbocats i caminam cap a la nostra extinció global perquè els governants globals no són capaços d'una responsabilitat majúscula. Parlam de prioritzar les necessitats del món en el seu conjunt.

Ens sorprenem que Gaia s'enfadi.
El millor és que no li podem donar les culpes de res perquè els únics culpables som noltros.
Tots.

Atlàntida, tu ets Gaia.
I avui t'escric per dir-te que entenc molt bé les teves enrabiades.
Però així i tot, encara t'enfonses.

Una salutació.
Jaqme

6 comentaris:

Jaqme ha dit...

Imatge: el regal que Banksy va fer a Greenpeace.

Amb cal·ligrafia tremolosa ha dit...

Preciós i alhora terrible post, Jaqme:
Acabarà Gaia vencent sempre a l'home?
Gaia no té perquè ser només el Planeta Terra: per què no concebim Gaia com a la suma de tot l'existent, com a l'Ens?
L'únic que pot vèncer l'Ens és el No-res: som pentura els homes els heralds del no-res?

Jaqme ha dit...

La qüestió que planteja el teu comentari, DJ, és un cop de puny de lucidesa.
L'home és l'herald del no-res!
Satori!

Anònim ha dit...

Jaqme, ja fa uns mesos que vaig descobrir el teu bloc, mai havia fet cap comentari, et mirava des de l'enveja i una mica des de la desconfiança com fem amb tot el que ens és desconegut, soc menorquí però per estudis visc a barcelona. Avui vull dir-te amic, agenollar-me i donar-te la mà, preciós post, ens seguirem veient.
una abraçada
marc

Antoni ha dit...

Gaia, com a planeta vivent. La primera vegada que en vaig sentir parlar, que en vaig llegir alguna cosa, va ser amb "Els límits de la Fundació", d'Asimov. Gaia som tots. Malgrat tot.

Buk ha dit...

Excel.lent post!
Anem contra la Terra. Portem un camí equivocat. I per massa temps equivocat, a més a més. I al mateix temps, anem contra nosaltres mateixos. Contra la nostra realitat. La Natura és el nostre veritable "rostre abans de nèixer", que diria el famós koan zen. Perque nosaltres també som Natura. Castigant la Terra d´aquesta forma, exercim un pervers i perillós exercici de sadomasoquisme, que tant sols a ments malaltes pot satisfer. Tot tendeix a l´equilibri, i si nosaltres ens entestem a posar en perill aquest equilibri, la Terra, la Natura, Gaia, o com volgueu dir-li, mirarà de recuperar-lo a la seva manera. I per molt que ens creguem els reis de la creació (jajajajaja), sempre tindrem les de perdre.

Salutacions
Buk