17/10/05

Postal amb miques de formatge

Benvolguda Atlàntida,

Un gran misteri recorre des del passat agost tot el fiord de Saguenay.
El centre del fiord té una profunditat abisal. Aquesta és la principal causa que molt sovint, en llargues passejades, vegi en la distància enormes lloms blancs que surten i entren de l'aigua. Però no, el misteri no és que la preciosa beluga del Sant Llorenç entri fins a cent kilómetres dins el fiord des del riu Satn Llorenç.
La profunditat és de 250 i 300 metres a molts de llocs només a 100 metres de la costa.
El fet misteriós comença quan els senyors Boivin, els propietaris de La Fromagerie Boivin, es gastaren uns 40.000 dólars canadencs en crear un nou tipus de formatge. S'havien basat en unes investigacions científiques que havien comanat, per dur a terme l'enfonsament, a les profunditats del fiord, d'uns 900 kilos de formatge per aconseguir el formatge perfecte. Segons aquests estudis científics la fermentació del formatge, en aquella profunditat i presió era òptima per modificar la textura i les reaccions de l'enzima i les proteïnes de la llet.
Així el formatge, el novembre de l'any passat, va ser submergit en tonells fermats a grans peces de ciment forjat.
I vet aquí el misteri.
El passat agost els senyors Boivin varen anar a cercar, amb un equip especial, el formatge perfecte. No el varen trobar. L'han cercat fins fa una setmana. I no l'han trobat. El diari parlava que varen demanar ajuda a l'exercit canadenc perquè els hi cedís un submarí. L'exercit s'hi va negar perque el fiord és protegit.
De vegades, de bon matí pots veure als senyors Boivin pujats a dins un vaixell senyalant el fons del fiord.
Tenen teories diferents. Un diu que un pescador va pescar el formatge. Ho diu literalment. Quan ho vaig sentir la primera vegada vaig pensar que el meu francés no era suficientment bo. Després vaig saber que ho havia entés bé. No sé com es poden pescar 900 kilos de formatge. Però bé...
L'altre senyor Boivin creu que hi va haver una filtració en els tonells i que els grans peixos de les profunditats (també hi ha balenes, aquí) s'ho han menjat. També creu que s'han empassat els tonells sencers i les cordes que les fermaven al ciment.
El debat és servit.
L'altre dia un biòleg que treballa en el Parc Marí va afirmar rotundament que no existeix cap peix que menji formatge. El mestre de l'escola afirma que les corrents són massa fortes allà baix i que la corrent se n'ha duit el formatge fins al riu Sant Llorenç. Però el mestre i tots els nins del fiord pensen que sí, que ara les balenes han aprés a menjar formatge. Cada habitant del fiord té una teoria pròpia del que ha passat amb el cheddar dels Boivin.
Aquests dies els senyors Boivin, propietaris de La Fromagerie Boivin, tornaran a enfonsar un munt de kilos de formatge. És per això que es passen el dia discutint sobre la barca assenyalant el fons del fiord.
Han canviat de tonells, de ciment i de cordes.
El proper agost aniran a cercar-lo.
Jo, si encara visc aquí, el provaré.

Si bé 40.000 dólars són molts de doblers pels quals preocupar-se, l'essència que despren aquest dia a dia té la forma de la vida senzilla que cercava i que aquí he trobat.

Aquesta rutina d'històries senzilles em fa ser simple.
Totes les històries aquesta.
Estic canviant, ho not, i m'agrada així.
Plou molt i comença a haver-hi inundacions. Avui el dia s'ha aixecat amb carreteres tallades. Surt al carrer i atur a la primera persona que veig. És la mare de'n P. que mira ploure des del seu porxo. Li deman si són normals les inundacions, aquí.
Em respon que a La Baie sí. Però no a Riu Eternitat. Em diu que no passi pena i em demana si vull un tè verd.
L'Eternitat mai s'ha desbordat davant una tassa de tè.
Accept i em present a casa seva remull i amb una peça de formatge pescat.
Deliciós.
;)

Jaqme

9 comentaris:

Jaqme ha dit...

Vaig fer aquesta foto el dia que vaig veure el fiord per primera vegada.
Hi falta el més important.
Hi falta el més bell.
El seu complet
i absolut
Silenci.

Buk ha dit...

Quina història més bona!!! Jo m´ho pensaria dues vegades abans de tornar a enfonsar 40.000 dólars de formatge...jejeje. Suponso que si finalment els surt bé l´invent, aquest formatge acavarà sent el més car del mon.

Canviant de tema. Preciosa la fotografia. És cert que no es pot fotografiar el silenci, però t´asseguro que a través d´aquesta foto s´intueix la seva presència.
Qui deu viure dins qui? Habita el silenci en aquest fiord o potser és el fiord qui habita en el silenci? No crec que pogués existir un sense l´altre. Deu ser per això, que aquest silenci es nota i es tan present a través de la imatge.

Salutacions silencioses
Buk

Anònim ha dit...

Una història estupenda, misteriosa i bé narrada. Molt bonica foto.

Amb cal·ligrafia tremolosa ha dit...

Document impresionant! Mentre el llegesc em not un regust de formatge a la boca: us heu fixat en què el formatge és un menjar tan silenciós com el fiord? Potser, simplement, s'ha fos.
"L'eternitat mai s'ha desbordat davant una tassa de te": Jaqme, ets al Quebec o a la Xina? La sentència és digna de Lao-Tse.

Toni Ros ha dit...

Memorable post. Felicitats!

AiR ha dit...

Ostres! Jaqme la teva història m'ha recordat a una série de tv que m'encanta quan era més jove es deia "Doctor en Alaska".

Anònim ha dit...

Quina meravella, per un moment he sigut allà, amb tu, amb el silenci i amb la fredor i amb la brisa i amb l'olor que fa la natura i amb el xiuxiueig discret, gairebé mut, de les fulles i l'herba.

Anònim ha dit...

Quin paisatge més bonic! Passa que som fredolic de mena i no m'agradaria sentir-ne el fred, perquè ja aquí a Mallorca ja patesc els hiverns!!! Però preferesc aquesta postal de record del nostre país en comptes d'aquella dona "mamachicho" versió barroc...

Salutacions de la càlida Mallorca al fred, però normalitzat Quebec.

Jaqme ha dit...

Aclaparat per les felicitacions! Gràciesgràciesgràciesgràcies!!!!
Però també felicitau a la realitat normal. És a dir la que està lluny del televisor, la vostra realitat.
La realitat està plena de detalls. Només cal valorar-los, per insignificants que siguin. Tu ho saps molt bé, Buk.
Mai perdre la mirada de sorpresa sobre el que ens envolta.
Viure deu ser això.