Benvolguda Atlàntida,
Ja conesc la identitat de l'amic que viu davall les fustes de ca meva.
Aquí en diuen "raton laveur".
I crec que en anglès és "racoon".
Noltros en deim "mapatxe".
És tan perillós com jo.
Ahir capvespre, mentre tallava llenya al jardí, va sortir del seu cau i es va quedar mirant-me com si digués "Eh! Vols no fer tant de renou? Estava dormint!", i va tornar a entrar.
És un fet petit i insignificant.
Però en una vida senzilla i insignificant —com la meva a Riu Eternitat— és tot un esdeveniment de dimensions simbòliques i vitals.
Ell és jo en un mirall. Vivim junts. Ens miram. Ens observam.
Tenim curiositat l'un per l'altre.
Ell es preocupa del seu cau i jo del meu (No és el mateix cau?).
Ell caça per sobreviure. Jo treball.
Ambdós preparam el cau per a l'hivern.
La natura no ens ha fet racionals.
No ens hi ha fet.
En tot cas més a ells, que a noltros.
9 comentaris:
Hem d'aprendre a conviure.
Amb els veïns - per peluts que siguin- també.
He tingut molts de problemes per posar una bona foto d'un mapatxe. El blogger o la xarxa telefònica no m'ha deixat. Si puc, més envant ho provaré de nou.
Qui de tots dos és més ferèstec?
Postals que són retornades pel servei postal, a vegades, el destinatari no té adreça.
Ja he aconseguit posar la foto. Un mapatxe empresonat. La foto és agafada a la xarxa per tant no és feta meva.
Nohisóc: ja fa 1 mes que vaig abrigat. Vigil les temperatures de sa roqueta via internet i em sembla impossible que encara es pugui anar a la platja.
Elquemaietvaigdir: quin dels dos? Ni ell ni jo. Crec que és una condició necessària per poder conviure.
Ximm: sempre hi ha un destinatari pq sempre hi ha una adreça: és una de les avantatges de la xarxa sobre el correu normal.
Cal ser fèrèstec per conviure?
Això no ho sabia.
Només espero que tots dos mireu amb més alegria que el de la foto...
Però nosaltres els fotem dins gàbies, els pegam un tret quan ens emprenyen, els arrabassam la pell i ens en feim vestits per a presumir com a paons estufats... i, tanmateix, totes aquestes coses ens les feim sovint entre nosaltres.
Quina és l'olor d'aquest animal?
Elquemaietvaigdir: crec que no m'he explicat bé. Cal no ser feréstec per conviure. Ni ell ni jo ho som. Per això convivim. No sé si podria conviure amb un llop adavall ca meva. Això sí, crec que de vegades miram els món amb els mateixos ulls.
Dj Insel: I tot això que feim i que anomenes ho feim en nom d'una suposada RAÓ que ens situa per sobre de la resta del animals. Olor? No m'hi he atracat tant com per saber-ho ;)
es moooolt guapet aquest bitxet! llàstima de la gàbia, pobre...
Tens veins ben exòtics, xiquet. La convivència sol ser un misteri.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada