11/9/05

Postal amb pluja

Benvolguda Atlàntida,

Ja fa setmanes que visc aquí i les coses, lentament, es transformen. D'extraordinàries a ordinàries. De sorprenents a curioses.
Els niguls quasi diaris i el color de la claror. La forma de la casa. El fet de que no hi ha tanques entre les cases. El fet que mai tanquin les portes. El fet d'acostumar-me a menjar aliments estranys. El paisatge. El fet de caminar durant hores sense trobar-me a ningú. L'amabilitat de tothom (et saluden maldament et facis el boig).
I així esdevenc.
De cop començ a ser un altre. Un de nou. I de vegades parlo totsol només per sentir la meva llengua. Aquest fet em porta a pensar que som un exiliat en temps de pau. Un exiliat del no-res o de veure que la meva illa s'enfonsa i que no només ningú fa res, sinó que la gent pensa que no pot fer res. Exiliat de la passivitat i de la mort en vida.
Cerc la vida i sospit que Riu Eternitat és també allà, Balears. Que tots els llocs són el mateix lloc. Veig que aquí també pensen que això s'enfonsa. Els hi deman per què. Avorriment, responen.
Plou i aleshores entenc amb un cop il·luminat el què diuen. Res a fer. Normal. Tot normal.
Però no som així al cap i a la fi?
No hem complicat massa les coses?
Per què hem creat tantes i tantes necessitats inútils?
Tots, tots estam tan avorrits que hem d'omplir la nostra vida amb jocs i juguetes, que més que exorcizar l'avorriment, el distreuen. Altra manera del dit heideggerià que estam llançats al món (i que, per tant, ens arreglem com poguem).
Veig ploure a fora a través de la finestra de vidre i fusta. Plou sobre els arbres i l'herba i els rius.
Sent l'animal que viu davall ca meva, i del qual encara no he aconseguit esbrinar l'aspecte, que s'acomoda en el seu cau. També un moscart que m'envolta l'orella.
Tot s'avorreix tant que no fa més que viure i créixer.
No sé per què però m'espant de pensar que som els únics éssers vius amb capacitat d'avorriment.
Ens avorrim o és la nostra cultura la que ens avorreix solemnament?

Pensa.

9 comentaris:

Jaqme ha dit...

Menys lliçonetes Jaqme.

EQMEVD ha dit...

Només una pregunta:

Perquè dius que és dolent l'avorriment?

Per deixar-se portar no es pot dur gaire equipatge.

Jaqme ha dit...

On he escrit que l'avorriment és dolent? El que he dit és que la multitud humana creu que l'avorriment és peioratiu, negatiu i fins i tot creu que sempre s'ha d'evitar.

Boníssima frasse.

Anònim ha dit...

Sa tanca de s'era:
a jo li tenc pànic a l'avorriment. Un fosquet avorrit és fa llarg i a l'endemà tens al mal gust d'haver perdut el temps. En tot el que hi ha per fer no ens ho podem permetre.
PD:
(No sé què passa però no puc publicar cap comentari amb la identitat en aquest bloc)

nimue ha dit...

la veritat és que no sé què és l'avorriment... i això no vol dir que estiga sempre fent coses, al contrari, de vegades passe molt de temps sense fer res, però no em sent mai avorrida.
De les poques coses clares que tinc, una és que tot s'acaba i tot retorna. Fins i tot les illes, els rius i les pedres.

Jaqme ha dit...

les illes també???

Anònim ha dit...

Bon dia Jaqme!!
Feia temps que no llegia el teu blog i em sembla que t'he perdut la pista... On estàs ara? Encara voltes pel Canadà???
El que dius de l'avorriment... crec que passa a tot arreu.. són les ganes de fer coses diferents... Tant avorrit estarà el que treballa cada dia les seves 8 hores o més (que seria el meu cas) com el que veu ploure tot el dia, i no pot sortir de casa...
Però també opino com la Nimue... que això de l'avorriment és un estat voluntari: sempre hi ha coses a fer!

Jaqme ha dit...

Luthien: No sé si es pot dir Canadà al Quebec. Però sí. Som a la perifèria de la civilització. 2 kilòmetres al nord només Natura i allò Salvatge.

Jaqme ha dit...

Nane: Tu que sempre vas en tren... ja fris de llegir "de peus a gaia". L'avorriment, crec, és allò al que ens acostumam massa.