"Paris, Texas"

Benvolguda Atlàntida,

El sol comença a anar-se'n més aviat i la nit arriba abans, no sé per quines misterioses raons em pega la son a l'hora que comença la fosca i em despert al mateix temps que ho fan els animals. Tinc ara la impresió que tinc més temps per tot.
Els colors han començat a canviar. M'agrada que les estacions es notin. Pens si m'he d'arrepentir i tornar. Canviar d'opinió i canviar de caràcter.
Ahir varen passar al tv —un vell televisor que hi havia a la casa— un film que em fascina. "Paris, Texas", de Wim Wenders. Pot ser que sigui la millor peli de tots els temps, ho dic personalment i de tot cor. És la meva película preferida. Ho dic perquè pot ser jo també sigui com en Travis —aquell Ulisses contemporani— a la recerca de l'Origen. Em colpeixen les imatges de tota la película, cada plànol és una obra mestra que ampliaria i penjaria a qualsevol de les buides parets d'aquesta casetona. La música de Ry Cooder és poderosa i hipnòtica. Els diàlegs de Sam Shephard sublims (amaguen tant com diuen). La interpretació extraordinària. Fascinat. Així estic encara aquest matí de fina pluja per l'efecte d'un film que ja havia vist un munt de vegades.
D'aquí pocs minuts he quedat per anar a tallar llenya. Ningú atura de preparar-se per a l'hivern. I és que no és per menys: els hiverns aquí són molt durs. Tant que estan a una temperatura que jo pensava ni existia: 50 graus baix zero. No m'ho puc ni imaginar. Fins i tot el temps es deu congelar. No crec que res es pugui moure amb tant de fred. Tinc por per l'aïllament que això pot suposar-me i per si estic prou preparat. De totes maneres l'amabilitat d'aquesta gent em fa saber que si les necessit hi són. Si ho volgués no podria partir. Però vull Natura i ha de ser així.
Ahir tothom parlava de New Orleans. Parlaven de desenes de milers de morts. I mentres tant l'exercit fent la guerra per un altre país. Bush: fes tornar l'exercit a casa que és més necessari aquí que allà.
Toquen a la porta. La llenya m'espera.
Una abraçada.

Jaqme