Jo sempre soc a la meva illa. Soc illenc, o sia de territori petit i aprofitat. Ja és de raó que escric poc, però a l'estiu la vessa m'ha guanya i prefereixo llegir. He seguit el teu salt canadenc i tenc a creure que ets valent. Allà a on siguis apren. Apren del ciutadans del Quèbec qué es senten una nació i saben que el bilingüisme, com deia Josep Pla, és una tragedia per a un poble. Salut i claredat d'idees.
Sa tanca, jo també som illenc. I molt. I massa. Com el de Itaca. No crec ser valent. Aprenc perquè aquesta gent m'ensenya que a les Balears hem perdut molt més que la llengua i les tradicions. També els valors. No ho entenen. No sé com explicar-lis. Per què hem arribat fins aquí? Gràcies per la planiada! Com ell, genial! I gràcies per la benedicció.
Sa tanca, jaqme, jo no soc pas illenc però tinc el mateix problema que vosaltres. Bé, de fet el meu és més greu. He viscut gairebé tota la meva vida sense saber del cert que pertanyo a una nació! Dissortadament els meus pares m'ho van amagar (Per por i per ignorància). He llegit el teu blog i he sentit enveja. Molta! He sentit que tot el que he viscut fins ara no val la pena. Només les persones estimades, la resta no serveix per a res. Ara només puc fer una cosa, ajudar els meus fills a viure el que importa: natura, persones, nació. I, sobre tot, sentir orgull de ser el que són, sense cap explicació. Salut!
Elquemaietvaigdir: així la dedicatòria hauria d'haver estat "Ves tant lluny com vulguis, sempre que puguis tornar".
senar: no m'espantis per favor! Com no ha de valer la pena el que has viscut fins ara??? Com que "la resta no serveix per res"??? Com que no? Voldries que se t'esborressin els records? Voldries viure una vida que no és la teva? Si hi ha alguna cosaa que volguis fer només fes-la. Jo no estic fent res que no pugui fer qualsevol. Pensa que en el que estic fent hi ha moments difícils. Pensa que a on som no puc veure ni regats de Ronaldinho ni gols d'Eto'o (i hi pens, eh?). Pensa que aquí no existeix un bon cafè i que difícilment entenc un diari en francés. Pensa que pens que aquests que ara temporalment m'envolten no són els meus amics. Pensa que estic lluny de la meva Arrel. Pensa que moltes vegades em sent totsol. Pensa que hi ha moments avorrits. Pensa que no puc llegir els llibres que vull ni escoltar la cançó que voldria. Pensa que pens en tornar, però que no sé quan. Pensa que de vegades m'anyor i que pas pena per tot el que pot passar. Pensa que de vegades no vull ser jo.
a mi em passa com a Borges (salvant l'enorme distància!) que vaig buscant el punt alèfic on totes les perspectives són una sola, on tot es pot copsar al mateix temps des de tots els punts espais i temporals. Hi ha qui li diu dissolució de l'ego.
Pensa que estem ací ;)
Si saberes quins núvols negres de tempesta impressionant veig ara mateix des de la meua finestra! buf!
No, si us plau, no vull que se m'esborrin els meus records. No, el que m'agradaria es no haver sentit una immensa paor quan, anys enrere, vaig sentir la necessitat de fer coses semblants a les que has fet tu. Trobo que el teu viatge t'està donant, entre d'altres coses, el que de vegades ens costa tenir: sentit de la prescindibilitat. O sia, que per a que volem televisió si podem mirar el cel ple d'estels, per a que volem un gran cotxe si no podem parar atenció a les pedres del camí, per a que volem una gran feina si no podem jugar amb el nostres fills.
Si us plau, no t'espantis, no vulguis ser un altre, gaudeix del que tens ara i no pateixis per les coses que no tens. L'Etoo i el Ronaldinho restaran enregistrats en vídeo i els podràs veure quantes vegades vulguis. No et sentis sol, que sempre hi serem al teu costat. Jo, amb l'altre comentari, em vaig equivocar perquè enyorava el que no havia fet (es pot enyorar quelcom que no s'ha fet?) i no me'n vaig adonar que pensant això m'estava perdent el que tinc ara. I es que ara jo també faig un viatge. La meva feina no es prou gran i sortosament em deixa prou temps per a jugar amb els nanos. Aquest és el meu viatge actual... ...i és fantàstic.
Gràcies de tot cor per deixar-me ser amb tu en aquest meravellós viatge.
P.D.: No deixis d'escriure, que nosaltres, en aquesta banda del món seguirem llegint-te i escrivint-te.
13 comentaris:
Títol del quadre: Monjo a la vorera de la mar.
Autor del quadre: Caspar David Friedrich
Autor del texte: Jaqme
Jo sempre soc a la meva illa. Soc illenc, o sia de territori petit i aprofitat. Ja és de raó que escric poc, però a l'estiu la vessa m'ha guanya i prefereixo llegir. He seguit el teu salt canadenc i tenc a creure que ets valent. Allà a on siguis apren. Apren del ciutadans del Quèbec qué es senten una nació i saben que el bilingüisme, com deia Josep Pla, és una tragedia per a un poble.
Salut i claredat d'idees.
és una bella imatge, sí.
des de qualsevol perspectiva... ;)
Sa tanca, jo també som illenc. I molt. I massa. Com el de Itaca.
No crec ser valent.
Aprenc perquè aquesta gent m'ensenya que a les Balears hem perdut molt més que la llengua i les tradicions. També els valors. No ho entenen. No sé com explicar-lis. Per què hem arribat fins aquí?
Gràcies per la planiada! Com ell, genial!
I gràcies per la benedicció.
Nimue, i del texte, què no em dius res? :)
Sa tanca, jaqme, jo no soc pas illenc però tinc el mateix problema que vosaltres. Bé, de fet el meu és més greu. He viscut gairebé tota la meva vida sense saber del cert que pertanyo a una nació! Dissortadament els meus pares m'ho van amagar (Per por i per ignorància). He llegit el teu blog i he sentit enveja. Molta! He sentit que tot el que he viscut fins ara no val la pena. Només les persones estimades, la resta no serveix per a res. Ara només puc fer una cosa, ajudar els meus fills a viure el que importa: natura, persones, nació. I, sobre tot, sentir orgull de ser el que són, sense cap explicació.
Salut!
Un bon amic meu va marxar un dia.
Com tu.-M'hi has fet pensar-.
Li vaig regalar un llibre amb una dedicatòria d'en Jagger que deia alguna cosa així com : "Ves tant lluny com vulguis, sempre que hi puguis tornar".
Vam riure.
Va voltar més d'un any.
Es va deixar engolir per la llum de la rialla trista del sud.
Chiapas, Cuba, Nicaragua...
Però va tornar.
Tot i que ja no va poder tornar a la vida d'abans.
Tenia el viatge a la vena.
I el món, el seu món, en aquest temps havia canviat.
Avui el veig -impotent- navegar sense rumb.
Fotent-se clatellades de les que ningú no pot salvar-lo.
Només ell. I no s'adona.
Tens sort.
El teu llibre de ruta és un fil d'Ariadna.
... la del propi pintor
La de l'espectador, Namaga.
Elquemaietvaigdir: així la dedicatòria hauria d'haver estat "Ves tant lluny com vulguis, sempre que puguis tornar".
senar: no m'espantis per favor! Com no ha de valer la pena el que has viscut fins ara??? Com que "la resta no serveix per res"??? Com que no? Voldries que se t'esborressin els records? Voldries viure una vida que no és la teva? Si hi ha alguna cosaa que volguis fer només fes-la. Jo no estic fent res que no pugui fer qualsevol. Pensa que en el que estic fent hi ha moments difícils. Pensa que a on som no puc veure ni regats de Ronaldinho ni gols d'Eto'o (i hi pens, eh?). Pensa que aquí no existeix un bon cafè i que difícilment entenc un diari en francés. Pensa que pens que aquests que ara temporalment m'envolten no són els meus amics. Pensa que estic lluny de la meva Arrel. Pensa que moltes vegades em sent totsol. Pensa que hi ha moments avorrits. Pensa que no puc llegir els llibres que vull ni escoltar la cançó que voldria. Pensa que pens en tornar, però que no sé quan. Pensa que de vegades m'anyor i que pas pena per tot el que pot passar. Pensa que de vegades no vull ser jo.
de tantes perspectives
com de mirades que hi habiten
a mi em passa com a Borges (salvant l'enorme distància!) que vaig buscant el punt alèfic on totes les perspectives són una sola, on tot es pot copsar al mateix temps des de tots els punts espais i temporals.
Hi ha qui li diu dissolució de l'ego.
Pensa que estem ací ;)
Si saberes quins núvols negres de tempesta impressionant veig ara mateix des de la meua finestra! buf!
No, si us plau, no vull que se m'esborrin els meus records. No, el que m'agradaria es no haver sentit una immensa paor quan, anys enrere, vaig sentir la necessitat de fer coses semblants a les que has fet tu. Trobo que el teu viatge t'està donant, entre d'altres coses, el que de vegades ens costa tenir: sentit de la prescindibilitat. O sia, que per a que volem televisió si podem mirar el cel ple d'estels, per a que volem un gran cotxe si no podem parar atenció a les pedres del camí, per a que volem una gran feina si no podem jugar amb el nostres fills.
Si us plau, no t'espantis, no vulguis ser un altre, gaudeix del que tens ara i no pateixis per les coses que no tens. L'Etoo i el Ronaldinho restaran enregistrats en vídeo i els podràs veure quantes vegades vulguis. No et sentis sol, que sempre hi serem al teu costat. Jo, amb l'altre comentari, em vaig equivocar perquè enyorava el que no havia fet (es pot enyorar quelcom que no s'ha fet?) i no me'n vaig adonar que pensant això m'estava perdent el que tinc ara. I es que ara jo també faig un viatge. La meva feina no es prou gran i sortosament em deixa prou temps per a jugar amb els nanos. Aquest és el meu viatge actual...
...i és fantàstic.
Gràcies de tot cor per deixar-me ser amb tu en aquest meravellós viatge.
P.D.: No deixis d'escriure, que nosaltres, en aquesta banda del món seguirem llegint-te i escrivint-te.
Merry Christmas!
Publica un comentari a l'entrada