El Riu Eternitat

Benvolguda Atlàntida,

No et pots ni imaginar el que m'ha costat arribar fins aquí. Llarga història.
Aquesta és una de les moltes fotos que duc fetes. Niàgara. No és gens fàcil penjar-les al bloc. No hi ha cap ordinador als cibers que estigui preparat. Sé que he estat molts de dies sense donar senyals de vida. Perdó per això.
Continuu a Canadà mentre intuesc que, en la distància, Mallorca —com també aquesta Atlàntida— s'enfonsa.
Ara som a Quebec. Em trobo a un petit poble anomenat Rivière-Éternité, al Regne de Saguenay. M'hi establesco pel nom. En pocs dies "parlo" francés i conesc gent (els parlants de les llengües romàniques tenim la sort que al segon dia entenem el 90% d'una conversa en l'altra llengua romànica). Visc al costat d'un fiord espectacular. No m'anyor. No anyor res.

Amèrica —el somni de l'Amèrica— encara és el futur.
Aquesta gent amabilíssima i encantadora són descendents de francesos llenyataires que van decidir establir-se aquí a partir de 1838. Ara ha vengut aquest mallorquinet i es vol quedar amb ells. Si em demanes com vaig de doblers et respondré que no et preocupis. Que tinc feina i també casa. Una petita casa de fusta amb mobles de segona o vintena mà que no destaca per res. Llogada. No hi ha cobertura de mòbil i molts de dies no hi ha ni senyal al televisor. Comprat ordinador portàtil i connectat a internet per banda lentíssima. M'agrada així. La vida és senzilla i l'hem convertida en complicada. Tens la resposta al per què?

Massa coses per contar.
Lentament. A poc a poc. Primer situar-me. Després situar-vos.
Tot d'una que sabi com funciona bé aquest portatil i pugui descarregar tots els programes que necessit penjaré fotos d'aquests paratges.
Perquè et facis una idea de la seva bellesa, mirant la seva Natura durant la posta de sol i mentre la marea del fiord baixava i quan una gavina va creuar el cel en direcció a l'astre rei amb el fons d'un cel en flames i una mar-riu absolutament immòbil, vaig plorar. No de tristesa ni d'anyorança. Vaig plorar com quan tenia 16 anys al davant del "Naixement de Venus" de Botticelli, vaig plorar com quan vaig veure "Dersu Uzala" o vaig llegir "La Muntanya Màgica". Vaig plorar de sublimitat, per la Bellesa Majúscula que t'endú com en una esllevissada i que experimentam en tan pocs moments de la vida.
I vaig plorar molt.
Pot ser em sortís de dins tota la presió acumulada de la incertesa per tant de camí. Per no saber ben bé que faig ni què faig aquí.
Vull que la Bellesa d'aquest lloc duri per sempre. No ho diguis a ningú. Que ningú vengui. Que ningú ho exploti.
D'això, per favor, guardau silenci.

Una abraçada molt forta.
Jaqme