El planeta Occident.

Benvolguda Atlàntida,

Quan George Lucas va pensar Star Wars va crear planetes més o manco culturalment uniformes. Hagués estat molt complicat crear mons en els quals hi conviuen un munt de cultures diferents. El planeta Tatooine, per exemple, té una manera de ser diferent a la d'altres planetes, té una cultura-civilització pròpia que la fa diferent de tots els altres planetes. Naboo, Dagobah, Alderaan o Hoth són "planetes" en el sentit del que a la terra anomenam "cultura" o "civilització".
Escric això perquè adaptar-me a aquest raconet de la immensa Amèrica no m'està costant gaire. Pens el per què: Som del planeta Occident: em vestesc, pens, mir, parl com un occidental, les meves costums, el meu horari, la meva manera de viure i de relacionar-me, els codis que faig servir per desenvolupar-me dins aquesta ciutat, etc... són occidentals.
Si jo ara sigués a Tokio, a Benharés o a Ulambator em trobaria immers en un altre planeta i possiblement tendria un munt de problemes per adaptar-me a les seves costums.
Però som a Halifax, Nova Scotia, Canada.
Una ciutat feta, construida i fonamentada per inmigrants europeus.
El fet és que, com que som del Països Catalans, i aquests, a diferència d'Espanya, són a Europa, jo som europeu —en sentit cultural, més que polític o econòmic—.
Per tant tenc molt a veure amb els fundadors d'aquesta ciutat, i per extensió d'aquest país.
El que per ara sento és que aquesta Amèrica artificial i civilitzada (confio en que n'hi hagi una de natural i salvatge) és el que hagués estat Europa si s'hagués fundat al Segle XVIII i tingués un excedent d'espai per habitant.

Continuo en aquest alberg de boníssim cafè. Passo temps llegint i escrivint. Tranquil. Em passejo pels vostres blocs al matí i veig que tot va bé. Per aquí avui sobre tot es parla d'un accident d'avió que hi va haver a Toronto, pel que sembla sense víctimes.

Aquí estic bé, és barat i em sento còmode. La gent és molt amable. Coneixen Mallorca d'oïda i els hi sona al que nosaltres ens sona Hawai, a paradís natural. Els explic que ja no és així, que hi ha mals polítics i que s'han carregat l'illa. Em demanen si la gent no fa res per evitar la destrucció de l'illa. He de callar. En Sam, un estudiant d'antropologia de l'alberg, explica que hi ha motius per cremar-se a lo bonzo per evitar la destrucció d'una terra que el món creu preciosa. Em fa gràcia. Afegeix que qualsevol terra del món és patrimoni de la humanitat i que és deure dels seus pobladors cuidar-la. Tots entram en un debat sobre si això és el que estam fent el conjunt dels humans del planeta Terra.
En Sam i na Sylvia tenen un aspecte hippiós que inspira amistat i confiança. Estan voltant per Nova Scotia en bicicleta. M'han convidat a acompanyar-los al parc natural de "Cap Breton Highlands". Són molts, però que molts de kilòmetres, i jo no soc Lance Armstrong ni tinc bicicleta. Comença ser hora de pensar cap a on partir.

Aviat farà un mes. Ho pens i no m'ho crec.

Una abraçada,
Jaqme