1/8/05

AMÈRICA

Benvolguda Atlàntida,

No em pot passar res.

Em sorprenc de mi i m'espant: Què putes faig aquí???
He estat sis dies travessant l'Atlàntic (i el seté dia va descansar) com a —atenció— cuiner (jo no sabia cuinar gaire abans d'aquesta travessia!!!).
El dia següent del post, al matí, em va despertar l'amo del Abbeypoint House Bed & Breakfast de Cork, on dormia, —el qual sabia que jo cercava fugir de la vella Europa— i em va dir que m'havia trobat feina en un vaixell carregador canadenc.
Al vaixell em van demanar si sabia cuinar: "yehyehyeh, no problem. I used to work in a kitchen of an hotel, in Majorca" (Absolutament fals), vaig contestar. Em comanaren omplir el rebost i fer una compra per sis dies i 6 treballadors, 7 si em contava a mi també. Llista lliure: Pasta, arròs, salsa de tomàtiga, nata, cebes, bacó (jejejej: hem dinat tres dies d'spaghettis carbonara), patates i carn congelada. Ah, i molta d'aigua.
Com veis, no m'he complicat gaire la vida. Ah, i no us podeu imaginar el molt que paguen. Semblava el contrari, veritat?
Bé, crec que ho he fet prou bé perquè no s'han queixat, no al manco davant mi.

Sovint mirava l'oceà que desconec: l'Atlàntic. Freda i negra com una devesa prehistòrica. Sentia la respiració de la terra. Lluny de tot i de tots. Era tan petit que allà al mig, mirant l'oceà i la nit, un es dóna compte de la poca importància del viure.
Vaig veure una balena, fa tres dies, al matí.
Cap amic a la mar. No he suportat les seves converses. Poc humans amb si mateixos i amb els altres. Temps aprofitat: he escrit molt al quadern.

Arribat la nit passada a Nova Escotia, Canadà. En silenci i al bell mig de la fosca. Lentament. A un port anomenat Halifax. M'ajudaren a trobar alberg. Aquí tenen internet... mir els mapes de google i sé exactament on som. Obro el bloc i escric amb una mai-tan-bona tassa de cafè americà al meu costat.

Això és terra desconeguda. Això és massa nou per mi. Gent agradable i que sempre ajuda.

Estic bé i content. Ansiós perquè em desconec aquí. I no sé a on aniré ara.
Qued aquí uns dies, crec.

En aquests moments està sonant a la ràdio d'aquesta alegre recepció "Over the rainbow" en versió d'Eva Cassidy. Se'm posa la pell de gallina perquè tan lluny de casa sent una cançó que conec.
I aleshores crec en els símbols.
Em transform en Toto, el gos, que ha arribat al país d'Oz a la recerca del camí de rajoles daurades!

Amèrica em saluda i jo salud a Amèrica!!!

Una abraçada a tots,
Jaqme

PS.- Com us va a tots?

5 comentaris:

nimue ha dit...

uaaaaaalaaaaaaaa!!! no em veus però t'estic fent l'olaaaaaaaaa!!!

xiquet, m'alegre de saber de tu, sentint Over the rainbow que forma part de la meua vida i que tant m'anima quan l'escolte.

Bo és saber que el treball de cuiner de vaixell està ben pagat. Jo cuine la mar de bé, jeje...

Per favor, ves explicant coses de tant en tant. És com mirar per la finestra i gaudir del paisatge. Jo per ací, de viatge interior ;) encara que dins d'uns dies me'n vaig a Marroc a visitar una amiga.
Mentrestant la platja, els cursos de dansa per poder fer-ho cada dia millor, els amics... una mica de tot...

Fins aviat!

dospoals ha dit...

Em pensava que enrolar-se d'aquesta manera havia quedat totalment desfassat. N'has tingut un pon parell: l'enhorabona per aquest viatge. Em fas enveja.

Roberto Iza Valdés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Roberto Iza Valdés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.