Sempre ens quedarà Moorgate

Benvolguda Atlàntida,

Vaig arribar a London fa tres dies i no em va semblar una ciutat colpejada, llevat del silenci que hi ha dins els busos, amb tot de cares que ens miràvem provant de saber si amb els que compartiem viatge eren amics o enemics. Em sorpren que quan ens miram ens feim una rialla lleu, com per anunciar la pau entre nosaltres.
Vaig passejar-me per la ciutat i no em va semblar que estàs de dol. Vaig pensar si era bo o dolent. Vaig respondre que no era aquesta la qüestió.
Avui m'ha espantat llegir els titulars del diari de qui ha estat per tres hores el meu company de seient dins el bus. Els terroristes són suicides.
La meva sensació ha estat que la gent, amb la mirada perduda mentre creuam paisatges de Rei Lear, pensa més amb els seus problemes personals (la feina, la família, la salut, la solitut...) que no amb els grans problemes internacionals. Amb això només dic una sensació. El terrorisme és fotut i és una merda al centre d'Occident. I que quedi clar que estic completament en contra de qualsevol mostra de violència, i més aquesta.
Hi ha un pub, al barri de Moorgate, del qual no vull recordar el nom, en el que vaig tenir una agradable conversa davant algunes pintes de John Smith's (la meva cervesa anglesa favorita!) amb un matrimoni londinenc d'avançada edat. Varem parlar dels atemptats i de com aquests condicionen el pensament de la vida quotidiana. Passen pena a l'hora de tornar a anar en metro o en bus. Passen pena per haver de perdrer-se l'un a l'altre.
M'han passat massa coses per haver-les de contar o enumerar.
Llegesc necessitat de natura en les meves lectures. També en la meva mirada.
Per això he decidit venir a on som avui.
A un port. Aprop de la mar.
En un límit. Una frontera. Entre Gal·les i Irlanda.
Som a un poblet anomenat Fishguard. És petit i la vida és senzilla.
He conegut un independentista gal·les que m'ha convidat a dinar perquè jo som dels Països Catalans (i no espanyol!). Ell és Gal·les, no britànic!. Amb això compartim una lluita. Amb això compartim un dinar i algunes rialles per un futur amb esperança. Es despedeix presentant-me a la dona i les dues filles. Em dona la seva adreça i telèfon per si decidesc quedar a viure aquí. Moltes gràcies, amic. Ja veurem...
Després he passejat entre megalits del tipus Stonehenge a un acantilat.
Tot és límit aquí. I es perceb en la pell i tot ho envolta.
Pot ser demà, o un altre dia, partiré cap a Irlanda.

Una abraçada, Jaqme