Infinity

Avui he desintal·lat la majoria d'apps del mòbil.
He eliminat Facebook, Twitter i algunes altres de les que pensava que eren inprescindibles.
Han quedat Whatsapp i Instagram perquè igual som un yonqui.
També he volgut llevar el mail però no m'ha deixat.
Quina ha de ser la gestió de la infinitud a la butxaca?
A jo me guanyava i tenia la sensació que la tecnologia m'estava guanyant.

El món digital dospuntzero (o ja anem pel tres?) té dues característiques (entre altres): el compartir o l'exposició pública de qualsevol cosa, i la impalpabilitat, que immaterialitat, l'afisicitud. (O afisicotesa? (Que palabra!)
Ara estic tot el contrari.

***

Hi havia una vegada un mòbil al qual se li havia esborrat tot el contingut. Totes les aplicacions. De fons només quedava el sistema operatiu.
El  seu propietari el portava sempre orgullós dins la butxaca i a la mínina que podia ensenyava a qualsevol que es deixés la seva proesa.

***

Hi havia una vegada un mòbil que tenia un altre mòbil.
I així fins a l'infinit.

Al mateix món hi havia un mòbil que trucava a un altre mòbil.
I aquest a un altre mòbil.
I aquest a un altre.
I així fins a l'infinit.

Un i altre mai van coincidir.

Neighborhood #1

Les coses canvien a poc a poc.
Un dia, de cop, el carrer del poble en el que guardes els records de la infància és un altre.
I te n'adones de cop (a cop).
En un record. I en dues imatges comparades:
La de quan jugaves a futbol i no passaven cotxes i quan en passava un aturàvem el partit i xiulàvem si passava i ara mires aquell carrer i no hi ha lloc per aparcar, ni tampoc nins que juguen a futbol.
I ara.

***

Els veinats de la infància.
Gent que un dia va optar per compartir un espai geogràfic allà on la teva família va decidir plantar el seu teepee, cabana, cova, casa.
I lentament els seus fills van esdevenir els teus amics.
I tot, el carrer, i els amics, es va convertir en tot el món.

***

Hi ha dos tipus de veinats.
Els que tens ara i els que tengueres en la teva infància.
O pot ser no canvien tant els veinats sinó els ulls que els miren.

***
Hi va un temps, per aquella època, que hagués congelat el temps.
Era la mateixa època en que si fa no fa estava convençut que en complir 10 anys ni ningú ni jo envelliríem.
I no sé si en dies així tot acaba o tot recomença.
Les coses canvien a poc a poc però també de cop perquè ens hi poguem acostumar però també no.