Quan una conversa comença amb la frasse "Jo som falangista" ja saps que serà interessant.
Havia quedat amb un home del poble, un home d'uns 60 anys, al que només coneixia de vista, perquè volia parlar amb mi. Jo no sabia de què. Vaig suposar que devia ser a causa de la meva investigació sobre la guerra civil al poble. Però no exactament.
L'home havia llegit l'entrevista que Llorenç Capellà em va fer pel Brisas.
I em volia demanar alguna cosa concreta sobre ella.
***
El primer que em va dir em va sonar a prehistòria.
Com? Hi ha falangistes a l'actualitat?
"Sí, i tenim més poder del que sembla".
Allò prometia.
Havia rebut un mail "d'algú de falange, de per Palma, que em demanava si sabia qui eres, per això volia parlar amb tu".
Volia parlar de "En el niu de l'etern retorn", la meva obra de microteatre al Castell de Sant Carles.
Ell no l'havia vista, però l'havia llegida.
No me va voler dir com la va aconseguir ni qui li va donar.
Però volia saber per què el falangista de l'obra matava per l'esquena al milicià.
Per què per l'esquena?, em va demanar mirant-me als ulls.
***
El que volia que només fos un gir sobtat i inesperat en l'argument s'havia convertit en alguna cosa més seriosa, en un gir sobtat i inesperat.
***
No m'agrada parlar de les interpretacions de les meves obres de teatre.
Quan una obra està escrita camina tota sola.
L'home no havia vist l'obra.
I per tant no l'havia pogut entendre.
Les paraules, en un guió, sovint són insuficients.
Hi cal la interpretació.
A l'obra, després que el falangista disparés per l'esquena al milicià, s'estava dret, desolat, buit, enfonsat. Es seia, mirava la seva pistola, pensava en el que havia acabat de fer, mirava a l'horitzó, que eren els espectadors, pensava en que duria, com una condemna, per la resta de la seva vida, aquell Horror, aquella mort.
I David Navarro, l'actor que interpretava a Ramon, va mostrar a la perfecció la desolació i les contradiccions del personatge.
(També Juanma Falcón però ara no vé al cas).
I David Navarro, l'actor que interpretava a Ramon, va mostrar a la perfecció la desolació i les contradiccions del personatge.
(També Juanma Falcón però ara no vé al cas).
En una guerra les idees estan per damunt les persones.
Els homes són titelles de la història.
Li vaig tornar dir.
Les persones som instruments de les idees.
***
Encara avui.
Cada un.
***
Només el patiment ens radicalitza.
Només l'Horror ens empeny a l'Horror.
2 comentaris:
EQMEVD: L'amor també ens radicalitza. Però diferent. Només aquells sentiments extrems, que ens desconnecten del cervell per embrancar-nos a alguna cosa de més profunda, més visceral i segurament més autèntica.
"La moderació de comentaris s'ha habilitat. L'autor del bloc ha d'aprovar tots els comentaris."
Mmmmmm, què està passant? El post que ara intent comentar pareix propi d'una regressió a temps per a oblidar.
Què ha estat dels principis democràtics, encapçalats tots ells per la paraula llibertat?
Aquest falangista, és un fantasma del passat? Et volia fer, indirectament, por?
Tal vegada hi ha milers, ò milions, de personatges amb idees del caire que mostra el personatge del post que no és l'autor.
I això sí que fa por. Una por que podria haver-te duit al missatge inicial d'aquest comentari.
Salut tenguem!
Publica un comentari a l'entrada