És una màscara d'imatge sòbria, seriosa i preocupada.
Tot per dir que hi ha quelcom que me preocupa, que hi ha un abans i després d'aquest present comú.
Que la crisi econòmica ho transformarà tot ja ho tocam amb les mans.
Una de les primeres conseqüències no serà només la mort de l'esquerra, sinó també la de la seva substituta, la dreta, igual de negada a trobar solucions.
Han existit altres crisis econòmiques.
Hi ha hagut en èpoques no llunyanes la mateixa desconfiança i desencís amb la política i la democràcia.
Però hi ha quelcom nou davall el sol.
I la persecució política, en temps de democràcia, d'un mitjà que enarbora la bandera de la justícia, l'ètica i el respecte als drets humans.
I això que vivim a occident, no a la Xina de Liu Xiaobo.
Wikileaks incideix en una sospita: que molts polítics (afortunadament no tots) un cop instaurats en el poder s'obliden d'aquells que els hi han donat la responsabilitat de gestionar. I prioritzen l'engranatge de la maquinària econòmica com si fos el mateix que la maquinària humana. No ho és.
I això només és el principi.
El poder del poble ha donat pas al poder i al discurs dels diners. Acabam de donar la benvinguda a la
plutonomia i gairebé ningú se n'ha adonat. La crisi és l'excusa perfecte per dur a terme els canvis
que volen que el món necessita. Una crisi que és l'excusa perfecte per oblidar i canviar tots els valors humans i humanitzadors.
Un exemple?
Fa dos dies la Unió Europea havia de votar de si hi havia la possibilitat de que el permís de maternitat pogués passar de les
14 a les 20 setmanes. Òbviament va ser denegada perquè ara hi ha crisi i la gent s'ha d'incorporar als seus llocs de feina tan aviat com pugui.
Perquè és millor fer feina que cuidar d'allò més important, perquè així deixarem abans els infants en mans de les institucions.
I això només és el darrer exemple.
Un exemple d'ahir mateix.
***
De cada vegada estic més convençut d'estar immers dins un canvi religiós.
Sí, has llegit bé.
Religiós.
Hem passat d'una societat religiosa a econòmica però que funciona sota els mateixos paràmetres. Una societat que va inventar quelcom tan abstracte com Déu i li va donar tot el poder. En el nom de Déu es trepitjaven drets humans, en nom de Déu podíem fer guerres, en nom de Déu la veritat estava de part nostra. Amb l'economia hem fet igual. Li hem donat tot el poder. En el nom del capital trepitjam drets humans, en nom del capital fem guerres, en nom del capital la veritat està de la nostra part.
Però la qüestió de fons és sempre la mateixa.
Ens oblidam de nosaltres mateixos.
De viure, de la vida.
Millor atorgar tot el poder a quelcom abstracte com Déu o l'economia que no tenir nosaltres mateixos el poder per dirigir les nostres vides cap a on volguem.
***
El capital té unes senzilles regles.
Tothom pot vendre allò que té, sigui material o sigui mà d'obra.
S'acorda un preu a allò que es ven, i si les dues parts estan d'acord aleshores hi ha joc.
Uns venen la seva joventut, uns altres la seva salut, uns altres el temps que voldrien dedicar a la seva família... Tots venem alguna cosa en aquest mercat.
Repetesc: Millor atorgar tot el poder a quelcom abstracte com Déu o l'economia que no tenir nosaltres mateixos el poder per dirigir les nostres vides cap a on volguem.
En nom
de la crisi del capital ens vendrem els nostres drets
a saber, a
la salut, a
la llibertat, al
respecte, a
l'educació i fins i tot a
la supervivència. Qualsevol cosa estarà bé per sortir de la crisi tan aviat com es pugui. Qualsevol cosa val per fer que el nostre capitalisme malalt es guaresqui tan aviat com sigui possible.
***
Res del que vivim és nou. Sinó molt semblant a anteriors crisis econòmiques.
I mai ha existit un millor analista de l'economia que el primer, l'original.
Cal rellegir Marx amb la persepectiva del segle XXI.
Però com que fa peresa, com que exigeix un temps que no tenim, o com que alguns l'han acusat de comunista o socialista o de revolucionari o de radical o fanàtic, millor que agafem la darrera novel·la sueca de moda i ens relaxem després d'un dur dia de feina.
En fi.
***
Dos camins d'ara en endavant.
Un que ens diu que mentre esperam la guerra deixarem que ens diguin per on hem d'anar, això sí, respectant unes regles del joc molt concretes.
I l'altre que...
***
Però el pitjor de tot és saber que només tenim una vida, i que d'alguna manera l'hem de viure.
